Benjamin Biolay, nouveau album

Benjamin Biolay té un nou i impressionant àlbum doble, La Superbe. Un disc extens i intens on hi cap pràcticament de tot, fins i tot un sampler de Gardel a l'exuberant "Buenos Aires". I a "Brandt rhapsodie", una peça amb una extraordinària força narrativa, que recrea el deteriorament d'una parella a partir dels post-its que es deixen en un frigorífic de la marca Brandt, col·labora amb Jeanne Cherhal, una cantant poc coneguda al sud dels Pirineus però que pot agradar als fans de Vincent Delerm però potser no tant als de Biolay.
Per tastar La Superbe, una mica d'escalfor de ple agost amb "15 aôut":
http://http://open.spotify.com/track/3C6SHpprQNr9IFV8p0lSxk
Superb, és clar.

Retrat de grup

Aquests dies he devorat amb veritable passió la novel·la Lo mejor de la vida / El millor de la vida, de Rona Jaffe (Lumen/Rosa dels Vents), sentint-me culpable a vegades d’aquesta xacra de l’experiència lectora que és sovint la identificació amb els personatges.

Malgrat que no estem parlant de gran literatura i que com es desprèn de l’epíleg va ser quasi una novel·la d’encàrrec, aquest gran èxit dels cinquanta encara té moltes coses per dir avui en dia. És la història d’un grup de noies que intenten tirar endavant al Nova York de principis dels anys cinquanta a Fabian, una editorial de revistes femenines i llibres de butxaca de dubtosa qualitat i grans vendes. Per una banda, hi ha l’al·licient de veure retratada una gran casa editorial a l’època dels exèrcits de secretàries, dels lectors de manuscrits a jornada completa i en nòmina... És des de la perspectiva d’aquests escalafons que veiem com és la rutina a l’empresa (els seguidors de Mad Men ja hi estaran familiaritzats encara que en el cas de la sèrie sigui una agència de publicitat), les relacions entre les secretàries, les aspiracions, desigs i frustracions. La protagonista, Caroline Bender, és una jove llicenciada de Radcliffe que en poc temps passa de secretària a lectora i d’aquí a editora, com va ser el cas de la pròpia autora, que va deixar la feina d’editora adjunta a Fawcett per dedicar-se a escriure.

Em sembla interessant veure la manera d’entrar al món laboral a l’època: si per una banda era difícil ascendir en l’empresa, per una altra era molt més fàcil que ara posar un peu dins del món editorial, hi havia moltes places de secretària que periòdicament es quedaven vacants perquè moltes noies un cop casades o embarassades deixaven la feina. La novel·la retrata molt bé com algunes noies (poques) volien forjar-se una carrera professional i com d’altres simplement ni s’ho plantejaven. Caroline Bender es troba en el primer cas, i tot i així, no pot evitar pensar que si la seva vida sentimental s’hagués resolt com havia previst no sentiria la necessitat de seguir ascendint i convertir-se en una editora d’èxit. Vist avui dia pot semblar que la visió que es desprèn del llibre és una mica reaccionària, però podem establir el paral·lelisme amb l’actual debat de la conciliació laboral i familiar. De la mateixa manera, les relacions entre subordinats i caps, les festes d’empresa o el tabú de l’assetjament sexual en el context laboral òbviament estan marcats pel context sociohistòric de la novel·la i podríem pensar que els hem deixat enrere, però molts dels seus tics es poden reconèixer avui en dia... més amagats, més dissimulats, perquè ja se sap que la perversió de les relacions humanes està en constant evolució.

El mateix es pot dir de les relacions sentimentals dels diferents personatges femenins, potser no en podem destacar l’originalitat però resulten molt humanes: la noia que segueix enamorada del noi que l’ha deixat i que passa el temps amb altres que no tindran mai la més mínima oportunitat de guanyar-se un lloc al seu cor, la jove en la vintena que s’entén amb un executiu casat, la que vol creure que el seu xicot ric i de bona família té alguna intenció de casar-se amb ella, etcètera. Un ventall de casos reconeixibles perquè algunes vides són així de prosaiques. Es pot argumentar que la literatura hauria de ser una altra cosa però l’autora va voler retratar com vivien la majoria de noies de la seva generació, les seves amigues, en definitiva, i a l’opressiva societat nord-americana de l’època es vivia així. La literatura com a consolació. Encara faltava molt pels hippies i fins i tot en els cercles contraculturals, com en el cas dels beatniks, la realitat era diferent per a homes i dones (vegis Personajes secundarios, de Joyce Johnson). Naturalment, ja hi havia una gran inquietud més o menys extesa tot i que camuflada que encara no se sabia ben bé de què es tractava, “the problem that has no name”, va senyalar encertadament Betty Friedan a The Feminine Mystique el 1963 (pensis, tornem a Mad Men, en el personatge de Betty Draper). És comprensible que The Best of Everything, la novel·la de Rona Jaffe, publicada el 1958, cinc anys abans de la publicació de The Feminine Mystique, no ens hagi pogut deixar un retrat més optimista de la seva generació. El final agredolç li escau perfectament.

Vendes privades de llibres

El sector editorial, com molts altres sectors, s'enfronta a nous i vells reptes: distribució, gestió dels estocs, innovació en màrketing, adaptació a l'entorn digital... Això no només es veu en el debat sobre com s'introduirà el llibre electrònic, també en petites estratègies i iniciatives que mica en mica van guanyant terreny en la manera de treballar de les editorials, com per exemple, en el cas de la promoció, l'ús de les xarxes socials, els canals de You Tube i els blogs corporatius.
Però la darrera cosa que ens ha cridat l'atenció és veure com a Vente Privée, una web de vendes privades (és a dir, una empresa que organitza per als nombrosos subscriptors de la seva pàgina web una sèrie de vendes de productes de grans marques amb grans descomptes), RBA Libros vendrà durant tres dies (del 26 al 28 d'octubre) un estoc del que s'anomena "llibre pràctic" (cuina, decoració, autoajuda, tècniques de relaxació...).
Deixant clar que el millor lloc per vendre llibres és una llibreria i que el preu fix és el preu més just per a tothom, podríem admetre que per donar sortida a una sèrie de llibres que inevitablement s'han de saldar aquesta via pot ser molt encertada: no només se'ls dóna sortida, sinó que a més es posiciona i es reforça la imatge de marca ja que, segons resen els lemes d'aquest tipus de webs, només es venen productes de marques de prestigi.

Guerra i pau, completa en audiollibre

Els lectors en alemany que ho desitgin disposen ja de la monumental novel·la de Lev Tolstoi Guerra i pau en audiollibre. No es tracta de cap versió abreujada, no. Es tracta de la novel·la completa en 54 cd's i 3.618 minuts de durada, l'edita Audio Verlag i el preu és de 199 euros. No es pot dir que el sector editorial alemany no doni proves de la seva robustesa: com s'ha d'entendre aquest llançament, si no? Personalment, ho trobo fantàstic: per la desproporció de l'empresa, perquè hagin calculat que hi ha prou persones interessades en Tolstoi entre els compradors d'audiollibres, i perquè cada cop hi ha més persones (per exemple, persones grans) que tenen dificultats de visió i que no volen renunciar al plaer de la lectura. Sí, lectura.
Per a saber-ne més o per comprar-lo: http://www.perlentaucher.de/buch/32692.html

El Nobel per a Herta Müller

Avui s'ha sabut que el Premi Nobel de Literatura 2009 és per l'autora alemanya d'origen romanès Herta Müller. Precisament fa uns dies comentàvem en aquest blog que Herta Müller era finalista del Deutscher Buchpreis i que era l'única dels sis finalistes que tenia llibres publicats a Espanya (agafant com a referència la base de dades de l'ISBN), tot i no haver gaudit fins ara de la presència i la rellevància que li correspondrien. Per sort, aquesta situació canviarà.

Llicenciats en escriptura literària

M’assabento gràcies a La république des livres, el llegidíssim blog de Pierre Assouline a Le Monde, que a la ciutat suïssa de Bienne (Biel, en alemany), al cantó de Berna, acaba de graduar-se la primera promoció del Bachelor of Arts en écriture littéraire. Aquests nous estudis del molt nou i per mi desconegut fins ara Institut littéraire suisse ofereixen una formació integral en tres anys per a joves (l’edat d’admissió és entre els 19 i els 35 anys) que volen ser escriptors. Assouline observa que a França no hi ha ensenyament universitari en aquest sentit, a diferència dels estudis en Creative writing dels EUA.
Es pot ensenyar a escriure (a escriure literatura)? Penso que segurament hi ha persones que mai se’n sortirien però hi ha unes condicions que es poden potenciar i una tècnica o disciplina que pot ser útil, a més a més d’un estudi aprofundit de la literatura que no pot fer mai mal. Assouline, que va ser convidat a la presentació de la primera promoció, senyala que hi havia dues joves que tenien possibilitats de tenir les obres respectives publicades dintre d’un parell de rentrées, si acabaven de polir els manuscrits que en va poder llegir. Però no parla d’aquestes dues noies perquè fossin les úniques dels 43 alumnes que tinguessin talent, sinó perquè van ser les úniques que va poder valorar, ja que en aquesta escola bilingüe només elles van triar presentar els seus treballs de final de carrera en francès. Assouline ho explica pel fet que, en la seva opinió, a Alemanya “la vida literària està més organitzada; escriure hi és un ofici; paguen als novel·listes perquè llegeixin extractes dels seus llibres en llocs públics; un institut literari existeix des de fa temps a Leipzig, i escriptors coneguts en provenen; en un país protestant, no es formen persones sinó individus; un en surt format i no formatejat”.

És força interessant el que Assouline comenta, de fet, observo el pla d’estudis del centre i em sorprèn positivament la coherència dels seus eixos: treball tutoritzat del propi projecte literari de cadascú; treball en seminaris tant d’anàlisi de diferents tipologies textuals com treball d’escriptura de diferents gèneres i posada en comú; formació en teoria de la literatura, història i crítica literàries...; i treball transdisciplinari amb estudiants d’altres disciplines artístiques. La formació, a més, és bilingüe (alemany i francès), fan pràctiques en editorials i institucions culturals, i poden cursar assignatures en altres centres d’escoles d’alts estudis. Em sembla especialment profitós que hi hagi una diferència clara entre el que és treballar diferents tipologies textuals i assolir unes tècniques determinades i el que és conrear la pròpia expressió personal, que cadascú pugui treballar la coherència i sentit del seu propi projecte.
Al nostre país no em consta que hi hagi res similar: fins ara no hi ha hagut cap titulació universitària així; ara bé, amb Bolonya i els nous graus potser la situació ha canviat, no ho sé. Però he de dir que havent vist una mica de prop com està l’ensenyament humanístic universitari aquí, desconfiaria força del que en aquest sentit s’oferís.

PD. Assouline il·lustra el seu post amb una foto que em crida l’atenció, als crèdits llegeixo: “Les éditeurs Giulio Einaudi, Carlos Barral et Claude Gallimard, Formentor, années 60″, photo D.R. Es tracta, indubtablement, d’una instantània presa durant un dels Col·loquis Internacionals de Novel·la que Carlos Barral va promoure a Formentor (en paral·lel a l'encontre de poetes organitzat per Camilo José Cela), i que recentment s’han volgut reeditar amb les Converses literàries a Formentor, la segona edició de les quals va tenir lloc el cap de setmana passat.

Deutscher Buchpreis

Cada any poc abans de l'inici de la Fira del Llibre de Frankfurt, s'anuncia el guanyador del Deutscher Buchpreis, el premi que convoquen els llibreters i editors alemanys al millor llibre publicat en llengua alemanya de l'any. Gràcies a Sign and Sight podem consultar en anglès quins són els finalistes d'enguany. Cafè berlinès ha emprès una petita investigació basada en una pressuposició que és la següent: es tradueix poca literatura contemporània escrita en alemany al nostre país, si no és d'autors ja molt consagrats internacionalment com és el cas de Günter Grass o de best-sellers que tant podrien venir d'EUA o del Japó --que si no fos per algun tipisme que es permeten, com ara un sauerkraut per aquí o una cerimònia del te per allà, ni ho notaríem.

Seguint aquesta intuïció, s'ha pogut comprovar que dels sis autors finalistes, només Herta Müller consta a la Base de dades de llibres editats a Espanya de l'ISBN amb obres anteriors publicades a Siruela i a Mondadori. Tenim l'esperança que l'obra amb la qual és finalista aparegui aviat, com sembla que hi ha esperança de veure aviat alguna obra de Katrin Schmidt a les llibreries espanyoles, ja que el mateix mitjà anuncia que entre d'altres països els drets de les seves obres s'han venut a Espanya. La novel·la amb la qual és finalista, Du stirbst nicht (No moriràs), tracta d'una dona que es desperta al llit d'un hospital amb amnèsia i ha de lluitar per anar reconstruint, mica a mica, la seva autobiografia. És un llibre, per tant, sobre la recuperació de la memòria, seria interessant veure si s'hi poden establir paral·lelismes amb la recuperació de la memòria històrica, tema que l'autora ha abordat en anteriors obres. El punt de partida de la novel·la, que coincideix amb un problema de salut que l'autora va patir, m'ha fet pensar en el llibre autobiogràfic De profundis, de José Cardoso Pires.

El 12 d'octubre se sabrà quin llibre guanya, aviam si serveix perquè alguna editorial s'animi a donar més visibilitat a la narrativa europea contemporània.

Coberta amb aloe vera.

Exposicions que se'n van i exposicions que vénen

Cafè berlinès per fi va visitar l'exposició de Kees van Dongen al Museu Picasso, una retrospectiva ameníssima que ens va permetre descobrir un artista completament desconegut per a nosaltres. A la retina queden les imatges de les dones que va retratar primer: dones alegres de llocs com el Moulin de la Galette i les amazones del circ (fantàstica la pintura de dues amazones a les quals no els hi va caldre que els dibuixés el cavall per transmetre tota la força del moviment i l'audàcia); i també les que va retratar al final de la seva carrera quan ja se li obrien les portes dels millors salons: sofisticades i distants. Les que menys em van agradar són les que remetien a les d'Anglada-Camarasa. Em quedo també amb la pintura de Modjesko, cantant soprano i amb els seus autoretrats, especialment el del fons vermell: l'Autoretrat fauvista.

Però, per la Mercè, la jornada de portes obertes dels museus de la ciutat va servir per veure Efecte souvenir, una exposició que em va sorprendre molt gratament per la cura amb què cada aspecte està tractat: la selecció dels souvenirs, la progressió dels espais de l'exposició, les guies digitals que permeten obtenir una gran quantitat d'informació rellevant i molt ben elaborada, la qualitat dels audiovisuals (a destacar el que Àngel Quintana ha preparat expressament)... Que ningú s'enganyi: no és una expo de ninotades ocurrents, la curiosa selecció d'objectes respon a una reflexió molt ben articulada sobre la souvenirització no només dels llocs, també de la memòria, les emocions i, per extensió, del món. Per pensar-hi.

I del més nou, cal destacar la gran exposició del Macba Modernologies, que només hi vaig treure el cap el dia de la inauguració i cal visitar amb deteniment: promet. Em van agradar els gràfics a propòsit de Dubai però els cito a l'atzar: realment vaig veure que hi ha teca per estona. Això sí, crec que guanya més si s'ha preparat la visita prèviament. I del Macba a l'Arts Santa Mònica, on dues exposicions de dues artistes catalanes que permeten fer bons pronòstics de la tasca que està fent l'equip de Vicenç Altaió al capdavant del centre. Per una banda, es poden veure alguns dels treballs fotogràfics de Mireia Sentís. Segurament l'apartat que deu cridar més l'atenció és la sèrie Joyas, una sèrie de, diguem-ne, bodegons amb diferents detalls de genitals decorats amb joies, la peculiaritat és que estan tractats com podrien estar tractades unes orquídies, per exemple. A mi, per això, em va agradar molt la frescor de la sèrie de postals nadalenques: una sèrie de fotos d'ella en diferents circumstàncies que li servien per felicitar el Nadal cada any a la família. Són petites ficcions que atempten contra el que és políticament correcte i, sembla curiós, em va semblar tan provocadora la foto en què es retrata bevent a la cuina com la de la família feliç. En definitiva, molt sentit de l'humor i una ironia finíssima. L'altra exposició de l'Arts Santa Mònica és d'Eugènia Balcells, es diu Freqüències i, cito la pàgina web del centre, "es tracta d'una proposta que ressegueix els espectres d'emissió i absorció de la llum per part dels elements químics". I fins aquí el que en puc dir: s'ha de veure (quina sensibilitat i quina intel·ligència!).

Per a què ho faríeu servir?

Enganxats a soitu.es

Fa gairebé un any que vaig descobrir el mitjà online soitu.es i que em vaig convertir en una fervent seguidora de la pàgina. Es tracta d'un diari digital amb preeminència del que sovint s'anomena continguts soft: per sobre de la política i del dia a dia que pauten governs, organitzacions, gabinets de comunicació i partits polítics, el pes de la informació recau en l'actualitat tecnològica, social, d'Internet, en tendències culturals, medi ambient, disseny, vida urbana, sexe, publicitat, consum, economia del dia a dia, televisió... i tot amb un sentit de l'humor i una certa crítica molt tonificants. Només cal donar una ullada al títol de les seccions per entendre-ho.
Personalment, em quedo amb l'imprescindible blog televisiu de Javier Pérez de Albéniz, El descodificador. Demostra que parlant fins i tot de la programació més execrable es pot fer la millor anàlisi social i ser incisiu i divertit. Una mostra de com de seguit és El descodificador són els amors i odis que genera en els lectors que el segueixen.
També segueixo amb interès la informació i les ressenyes literàries del col·lectiu Tipos infames, que per exemple van tenir l'encert de distingir una joia com és Personajes secundarios, de Joyce Johnson, amb el primer premi de literatura Tipos infames. Sembla de broma però hi toquen molt.
També destaquen els reportatges, sovint impagables, però de l'edició d'avui em quedo amb un article que tenia tela, mai millor dit: Zara te parece caro y Primark ya no es tan cutre. ¿Te reconoces?

Cafès

El cafè Lilipep (Carrer del Pou de la cadena, 8), al barri del Born de Barcelona, és un indret acollidor i tranquil gràcies al seu ambient modern i relaxat, que no es basa tant en la gent guapa i la buidor d'altres locals com en el toc (i gust) personal que es pot endevinar en els petits detalls.
En destacaria especialment les parets decorades amb pàgines de fotonovel·les antigues --que funcionen com una sanefa que ressegueix l'establiment--, els llibres de segona mà disposats en vitrines i que es poden adquirir --hi hem vist des d'àlbums retro de la Barbie fins a un volum de teatre de Jean Cocteau chez Gallimard-- i la possibilitat de beure un dels millors refrescs que conec: la Fritz-kola, una cola d'Hamburg que a l'etiqueta ja adverteix que conté vielviel koffein (i en puc donar fe: són molts els estudiants del Goethe-Institut de Barcelona que n'abusen per evitar clapar-se a les classes).
A més a més, al Lilipep es pot acompanyar el cafè amb pastissos casolans i és un bon lloc on trobar fulls volants de tota mena d'activitats i tallers i revistes gratuïtes com Mondo Sonoro i lamono.

Fin d'été

Penso en el final de l’estiu quan escolto la cançó “Bañadores” de Desayuno continental, el disc de debut del grup barceloní Extraperlo.
http://www.youtube.com/watch?v=oTmzgrS9mFA

Aviat haurà arribat l’hora de deixar les terrasses i buscar aixopluc dins els cafès. De moment, però, prefereixo recordar els bons moments de l’estiu, com per exemple l’actuació dels Extraperlo el 4 d’agost passat al Faraday, a l’hora baixa (la millor per assaborir un “Negroni”, que també és el títol de la primera cançó de l’àlbum).