26/12/09

Benjamin Biolay, nouveau album

Benjamin Biolay té un nou i impressionant àlbum doble, La Superbe. Un disc extens i intens on hi cap pràcticament de tot, fins i tot un sampler de Gardel a l'exuberant "Buenos Aires". I a "Brandt rhapsodie", una peça amb una extraordinària força narrativa, que recrea el deteriorament d'una parella a partir dels post-its que es deixen en un frigorífic de la marca Brandt, col·labora amb Jeanne Cherhal, una cantant poc coneguda al sud dels Pirineus però que pot agradar als fans de Vincent Delerm però potser no tant als de Biolay.
Per tastar La Superbe, una mica d'escalfor de ple agost amb "15 aôut":
http://http://open.spotify.com/track/3C6SHpprQNr9IFV8p0lSxk
Superb, és clar.

16/12/09

Retrat de grup


Aquests dies he devorat amb veritable passió la novel·la Lo mejor de la vida / El millor de la vida, de Rona Jaffe (Lumen/Rosa dels Vents), sentint-me culpable a vegades d’aquesta xacra de l’experiència lectora que és sovint la identificació amb els personatges.


Malgrat que no estem parlant de gran literatura i que com es desprèn de l’epíleg va ser quasi una novel·la d’encàrrec, aquest gran èxit dels cinquanta encara té moltes coses per dir avui en dia. És la història d’un grup de noies que intenten tirar endavant al Nova York de principis dels anys cinquanta a Fabian, una editorial de revistes femenines i llibres de butxaca de dubtosa qualitat i grans vendes. Per una banda, hi ha l’al·licient de veure retratada una gran casa editorial a l’època dels exèrcits de secretàries, dels lectors de manuscrits a jornada completa i en nòmina... És des de la perspectiva d’aquests escalafons que veiem com és la rutina a l’empresa (els seguidors de Mad Men ja hi estaran familiaritzats encara que en el cas de la sèrie sigui una agència de publicitat), les relacions entre les secretàries, les aspiracions, desigs i frustracions. La protagonista, Caroline Bender, és una jove llicenciada de Radcliffe que en poc temps passa de secretària a lectora i d’aquí a editora, com va ser el cas de la pròpia autora, que va deixar la feina d’editora adjunta a Fawcett per dedicar-se a escriure.

Em sembla interessant veure la manera d’entrar al món laboral a l’època: si per una banda era difícil ascendir en l’empresa, per una altra era molt més fàcil que ara posar un peu dins del món editorial, hi havia moltes places de secretària que periòdicament es quedaven vacants perquè moltes noies un cop casades o embarassades deixaven la feina. La novel·la retrata molt bé com algunes noies (poques) volien forjar-se una carrera professional i com d’altres simplement ni s’ho plantejaven. Caroline Bender es troba en el primer cas, i tot i així, no pot evitar pensar que si la seva vida sentimental s’hagués resolt com havia previst no sentiria la necessitat de seguir ascendint i convertir-se en una editora d’èxit. Vist avui dia pot semblar que la visió que es desprèn del llibre és una mica reaccionària, però podem establir el paral·lelisme amb l’actual debat de la conciliació laboral i familiar. De la mateixa manera, les relacions entre subordinats i caps, les festes d’empresa o el tabú de l’assetjament sexual en el context laboral òbviament estan marcats pel context sociohistòric de la novel·la i podríem pensar que els hem deixat enrere, però molts dels seus tics es poden reconèixer avui en dia... més amagats, més dissimulats, perquè ja se sap que la perversió de les relacions humanes està en constant evolució.

El mateix es pot dir de les relacions sentimentals dels diferents personatges femenins, potser no en podem destacar l’originalitat però resulten molt humanes: la noia que segueix enamorada del noi que l’ha deixat i que passa el temps amb altres que no tindran mai la més mínima oportunitat de guanyar-se un lloc al seu cor, la jove en la vintena que s’entén amb un executiu casat, la que vol creure que el seu xicot ric i de bona família té alguna intenció de casar-se amb ella, etcètera. Un ventall de casos reconeixibles perquè algunes vides són així de prosaiques. Es pot argumentar que la literatura hauria de ser una altra cosa però l’autora va voler retratar com vivien la majoria de noies de la seva generació, les seves amigues, en definitiva, i a l’opressiva societat nord-americana de l’època es vivia així. La literatura com a consolació. Encara faltava molt pels hippies i fins i tot en els cercles contraculturals, com en el cas dels beatniks, la realitat era diferent per a homes i dones (vegis Personajes secundarios, de Joyce Johnson). Naturalment, ja hi havia una gran inquietud més o menys extesa tot i que camuflada que encara no se sabia ben bé de què es tractava, “the problem that has no name”, va senyalar encertadament Betty Friedan a The Feminine Mystique el 1963 (pensis, tornem a Mad Men, en el personatge de Betty Draper). És comprensible que The Best of Everything, la novel·la de Rona Jaffe, publicada el 1958, cinc anys abans de la publicació de The Feminine Mystique, no ens hagi pogut deixar un retrat més optimista de la seva generació. El final agredolç li escau perfectament.