Ahir un amic em va demanar com és que el Cafè berlinès estava tancat, i servidora, que es deu als seus lectors, encara que siguin pocs, respon amb una nova entrada, tot i que modesta.
S'hi posin com si posin els pesats dels e-books, un dels plaers més grans que té un lector és visitar llibreries, passejar valorant les piles de llibres, acaronar els exemplars, meditar llargament quin ens endurem a casa o triar-ne un en un cop de geni, per pur instint. Qui més qui menys té les seves llibreries de referència, però quan l'amant de les llibreries marxa lluny de casa, el que vol és ser infidel i anar a(mb) llibreries desconegudes.
Si algú se sent identificat amb el que acabo d'escriure és que ha patit alguna de les situacions següents:
a)comença a llegir les guies de viatge per l'apartat de compres/llibreries. Si aquest apartat no existeix o es limita a enviar-nos a la sucursal d'una gran cadena, descarta automàticament la guia. Ja no cal que un es digui res més amb aquesta mena de guies de viatge.
b)ha carregat tant la maleta de llibres que a la tornada ha tingut seriosos problemes de facturació a l'aeroport.
c)ha comprat llibres d'idiomes que no llegeix.
d)ha passat llargues hores remenant entre els prestatges d'una llibreria estrangera davant l'estupefacció del/s seu/s company/s de viatge, que no entenien la llengua del país i van viure cadascun dels minuts passats en aquell temple del paper com una tortura subtilíssima.
A tothom que sàpiga de què parlo, li recomano la següent llista de les deu llibreries més maques del món del diari The Guardian. És incompleta i subjectiva, és clar, com tota experiència personal, però d'això va la cosa, i a més, les que hi són segur que valen la pena. Tan de bo pogués dir que tot aquest temps que no he estat actualitzant el blog me l'he passat buscant-les.
http://www.guardian.co.uk/books/2008/jan/11/bestukbookshops
19/12/10
1/7/10
Els escenaris de la memòria
Una biblioteca és un projecte de lectura. Tot sovint, ens acostem a la prestatgeria i triem un llibre que feia temps que havíem comprat i mig per provar el comencem a llegir. Però menys sovint descobrim, quasi per sorpresa, que aquell llibre acabarà sent un dels nostres preferits en el seu gènere.
És així com he gaudit de la lectura d’ Els escenaris de la memòria, de Josep Maria Castellet, en el qual es basteix un llibre de memòries tot evitant fer un llibre de memòries. Així, Castellet prefereix evocar la memòria compartida amb una sèrie de personatges lligats al món de la literatura a partir de rememorar els espais lloc-temps en els quals van coincidir. Amb alguns l’uneix una íntima amistat, és el cas de José Luis Aranguren, i amb d’altres, en canvi, la relació és breu en el temps tot i que significativa, i aquest seria el cas de Mary MacCarthy, que tot i les poques hores compartides serveix per marcar un moment crucial en el pensament literari de Castellet i de la seva generació: la crisi del realisme social. Els altres protagonistes d’aquestes memòries són Mercè Rodoreda, Josep Pla, Ungaretti, Rafael Alberti, Octavio Paz, Pasolini i Pere Gimferrer. I els indrets on els trobem són col•loquis internacionals, converses d’alta volada, visites de cortesia, i malgrat això, estem als antípodes del que s’anomena “faràndula literària”, tot i que en un moment del text el propi autor faci servir l’expressió i a la contracoberta del llibre es recuperi. Precisament Castellet no s’interessa per l’anècdota insubstancial que tan sovint és un llast en els llibres d’aquest gènere, sinó que ens fa viure el personatge sense ser indiscret ni banal. L’autor demostra ser un escriptor d’una tècnica finíssima i el resultat és un text alhora íntim i contingut; meditat, valent i educat. Si esmento l’educació és perquè em sembla un llibre summament civilitzat, i aquest és un adjectiu que ara mateix no recordo quan va ser la darrera vegada que vaig necessitar fer servir.
Són molts els moments inoblidables que deixa la lectura del llibre. La idea de contestar la carta que Josep Pla li va escriure i no li va arribar a enviar mai tot i que sí la publicà a les seves obres completes és genial i no ho són menys algunes anècdotes, molt reveladores, protagonitzades per Pla. El capítol dedicat a Alberti, per contra, ens emociona per com esdevé el retrat del conflicte entre deure (el deure a uns ideals, a la consciència de representar un paper important que sobrepassa a l’individu i no li pertany) i independència. Castellet és un observador sagaç i minuciós, que a més sap triar amb intel•ligència els moments clau de la seva coneixença dels personatges perquè nosaltres en puguem extreure unes conclusions, lògicament orientades però no concloents. És en aquest sentit que podem llegir les darreres línies dedicades a Alberti:
"No li vaig preguntar si era més o menys feliç que a Roma. Els tombants de la vida dels homes ens desconcerten, però també ens enriqueixen amb el seu coneixement, mentre també nosaltres ens anem envellint i la ganyota, trista o equívocament hipòcrita, deixa a la interpretació de les noves generacions la imatge que, com en el meu cas respecte a Rafael Alberti, li vulguin donar."
El volum es clou amb un text més breu dedicat a Pere Gimferrer a partir del seu ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola. En un moment donat, es cita un fragment del seu discurs d’ingrés i descobrim com el títol del llibre, Els escenaris de la memòria, té el seu origen en una anècdota que el predecessor i mestre de Gimferrer, Vicente Aleixandre, va viure junt a Azorín. Azorín li mostrava una carta de Juan Valera però el que fascinava a Aleixandre era que aquella evocació d’un mestre fos servida precisament per un altre mestre, Azorín. I diu Gimferrer:
“Y de pronto, yo sentí ante Vicente la misma clase de emoción que él sintió ante Azorín: no conseguía Vicente fijarse en la carta de Valera porque más le importaba que fuese Azorín quien se la estaba mostrando: no podía yo atender al recuerdo de Azorín antes que al hecho de que fuera Vicente quien lo evocaba.”
Josep Maria Castellet, amb la seva obra, fa que, meravellats, no sàpiguem qui ens captiva més: els personatges recordats o qui els recorda.
És així com he gaudit de la lectura d’ Els escenaris de la memòria, de Josep Maria Castellet, en el qual es basteix un llibre de memòries tot evitant fer un llibre de memòries. Així, Castellet prefereix evocar la memòria compartida amb una sèrie de personatges lligats al món de la literatura a partir de rememorar els espais lloc-temps en els quals van coincidir. Amb alguns l’uneix una íntima amistat, és el cas de José Luis Aranguren, i amb d’altres, en canvi, la relació és breu en el temps tot i que significativa, i aquest seria el cas de Mary MacCarthy, que tot i les poques hores compartides serveix per marcar un moment crucial en el pensament literari de Castellet i de la seva generació: la crisi del realisme social. Els altres protagonistes d’aquestes memòries són Mercè Rodoreda, Josep Pla, Ungaretti, Rafael Alberti, Octavio Paz, Pasolini i Pere Gimferrer. I els indrets on els trobem són col•loquis internacionals, converses d’alta volada, visites de cortesia, i malgrat això, estem als antípodes del que s’anomena “faràndula literària”, tot i que en un moment del text el propi autor faci servir l’expressió i a la contracoberta del llibre es recuperi. Precisament Castellet no s’interessa per l’anècdota insubstancial que tan sovint és un llast en els llibres d’aquest gènere, sinó que ens fa viure el personatge sense ser indiscret ni banal. L’autor demostra ser un escriptor d’una tècnica finíssima i el resultat és un text alhora íntim i contingut; meditat, valent i educat. Si esmento l’educació és perquè em sembla un llibre summament civilitzat, i aquest és un adjectiu que ara mateix no recordo quan va ser la darrera vegada que vaig necessitar fer servir.
Són molts els moments inoblidables que deixa la lectura del llibre. La idea de contestar la carta que Josep Pla li va escriure i no li va arribar a enviar mai tot i que sí la publicà a les seves obres completes és genial i no ho són menys algunes anècdotes, molt reveladores, protagonitzades per Pla. El capítol dedicat a Alberti, per contra, ens emociona per com esdevé el retrat del conflicte entre deure (el deure a uns ideals, a la consciència de representar un paper important que sobrepassa a l’individu i no li pertany) i independència. Castellet és un observador sagaç i minuciós, que a més sap triar amb intel•ligència els moments clau de la seva coneixença dels personatges perquè nosaltres en puguem extreure unes conclusions, lògicament orientades però no concloents. És en aquest sentit que podem llegir les darreres línies dedicades a Alberti:
"No li vaig preguntar si era més o menys feliç que a Roma. Els tombants de la vida dels homes ens desconcerten, però també ens enriqueixen amb el seu coneixement, mentre també nosaltres ens anem envellint i la ganyota, trista o equívocament hipòcrita, deixa a la interpretació de les noves generacions la imatge que, com en el meu cas respecte a Rafael Alberti, li vulguin donar."
El volum es clou amb un text més breu dedicat a Pere Gimferrer a partir del seu ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola. En un moment donat, es cita un fragment del seu discurs d’ingrés i descobrim com el títol del llibre, Els escenaris de la memòria, té el seu origen en una anècdota que el predecessor i mestre de Gimferrer, Vicente Aleixandre, va viure junt a Azorín. Azorín li mostrava una carta de Juan Valera però el que fascinava a Aleixandre era que aquella evocació d’un mestre fos servida precisament per un altre mestre, Azorín. I diu Gimferrer:
“Y de pronto, yo sentí ante Vicente la misma clase de emoción que él sintió ante Azorín: no conseguía Vicente fijarse en la carta de Valera porque más le importaba que fuese Azorín quien se la estaba mostrando: no podía yo atender al recuerdo de Azorín antes que al hecho de que fuera Vicente quien lo evocaba.”
Josep Maria Castellet, amb la seva obra, fa que, meravellats, no sàpiguem qui ens captiva més: els personatges recordats o qui els recorda.
15/6/10
Deixeu que els peixos s'apropin a mi
Si bé el que vaig trobar més extraordinari i destacaria més de la novel·la El gran mundo, publicada fa pocs mesos, és l'exploració psicològica --sempre de manera elegant i fugint de fòrmules massa explorades-- que l'autor australià David Malouf fa dels personatges, especialment en el personatge de Digger Keen --un home humil, sense estudis, savi d'una manera terrenal i intuïtiva, i que estima també d'una manera justa i bella, com un regal que no s'ha cobejat--, una de les escenes que més fortament gravades m'han quedat és una en un camp de presoners japonès a la segona guerra mundial, quan com a darrer mètode per fer retrocedir el còlera un dels protagonistes submergeix les cames de l'altre en el corrent d'un riu plagat d'uns peixets diminuts que a base de mossegar la carn malalta aconsegueixen que es faci net de la malaltia.
És un remei extrem i terrible. Per això la meva sorpresa va ser màxima quan fa unes setmanes vaig sentir a parlar d'un mètode exclusiu de pedicura que de moment només es pot seguir a Madrid, en un saló especialitzat anomenat Mi calle de Nueva York. El mètode en qüestió és a base d'uns peixets diminuts que es diuen Garra Rufa i que es mengen les pells mortes, de manera que fan una exfoliació anomenada "natural". Ni ho condemno ni m'hi sumo amb entusiasme: no puc arribar a una única conclusió perquè tot i que és evident que es tracta de peixos diferents als del llibre (els Garra Rufa no tenen dents i diuen que la sensació és de suau massatge) les informacions són de signe tan contrari (una en connexió amb una situació de malaltia extrema en un indret exòtic, l'altra la de buscar emoció controlada/natura enllaunada en un gabinet d'estètica) i a la vegada hi ha una connexió evident, també temporalment (les dues m'arriben amb poques setmanes de diferència)... Si hi ha d'haver una conclusió, ni que sigui provisional, la que s'imposa, crec, és la d'entendre-ho com a signe dels nostres temps postmoderns, uns temps de multiplicació de significants i encavallament de significats d'ètica posposada (no blasmeu a ningú per aquesta definició, és meva).
És un remei extrem i terrible. Per això la meva sorpresa va ser màxima quan fa unes setmanes vaig sentir a parlar d'un mètode exclusiu de pedicura que de moment només es pot seguir a Madrid, en un saló especialitzat anomenat Mi calle de Nueva York. El mètode en qüestió és a base d'uns peixets diminuts que es diuen Garra Rufa i que es mengen les pells mortes, de manera que fan una exfoliació anomenada "natural". Ni ho condemno ni m'hi sumo amb entusiasme: no puc arribar a una única conclusió perquè tot i que és evident que es tracta de peixos diferents als del llibre (els Garra Rufa no tenen dents i diuen que la sensació és de suau massatge) les informacions són de signe tan contrari (una en connexió amb una situació de malaltia extrema en un indret exòtic, l'altra la de buscar emoció controlada/natura enllaunada en un gabinet d'estètica) i a la vegada hi ha una connexió evident, també temporalment (les dues m'arriben amb poques setmanes de diferència)... Si hi ha d'haver una conclusió, ni que sigui provisional, la que s'imposa, crec, és la d'entendre-ho com a signe dels nostres temps postmoderns, uns temps de multiplicació de significants i encavallament de significats d'ètica posposada (no blasmeu a ningú per aquesta definició, és meva).
28/5/10
A propòsit del nou treball de Charlotte Gainsbourg
Aquest Cafè berlinès darrerament tira més cap a França.
Avui Les Inrocks, la plana web de la revista Les Inrockuptibles, m'ha sorprès per la manera com presentava el darrer videoclip de Charlotte Gainsbourg, tradueixo:
"Charlotte Gainsbourg: un bell i estrany videoclip
Time of the Assassins, nou single de l'àlbum IRM, s'ha vist proveït pel realitzador Todd Cole d'un molt bell i estrany vídeo --a qui no els hi agradi ni la cançó ni la cantant podran, tanmateix, interessar-se per les imatges."
A mi tant el videoclip com la cançó m'han agradat. Després he llegit els comentaris a la notícia, on sorgia la qüestió de com de cansats n'estan alguns de veure-la fer de filla de papà durant tants anys i que si sí que n'hi ha per tant i que si no. Aquí també suposo que la coneixem en part per ser filla d'en Gainsbourg i la Jane Birkin, però jo diria que el pes mediàtic, la percepció global del fenomen, ens el perdem i juga a favor d'ella.
Com de variants poden ser les percepcions d'un fet cultural més enllà de les fronteres i del sistema cultural que l'han acollit! En principi, es diu que prendre distància, perspectiva, és bo. Però també ens falten altres claus per interpretar. La nostra perspectiva del que és la narrativa nord-americana probablement tindrà pocs punts en comú amb la d'algú in situ, i ja no parlem de si un és nadiu o no. Encara que ens pensem que el més important es tradueix i que estem contínuament exposats a la cultura nord-americana, el cert és que ens falta molt per disposar dels elements que ens permetin una lectura millor del context. I fixeu-vos que poso un exemple d'una cultura molt present a casa nostra. Ja no diguem què passaria si veiem com pot interpretar els productes culturals catalans un francès. Per exemple, el debat actual sobre la "nova onada" de la música en català segurament arribaria a França molt esmorteït, i el que arribés s'entendria ben poc, cal copsar quin és el pes de la tradició i quina és la resposta actual des d'un punt de vista social o millor: el que es palpa al carrer, el que es comenta, les impressions. I més que això: cal entendre o haver seguit una mica el debat públic que ha suscitat la música en català en els darrers quinze o vint anys per situar el que avui dia es diu i com s'està percebent.
Avui Les Inrocks, la plana web de la revista Les Inrockuptibles, m'ha sorprès per la manera com presentava el darrer videoclip de Charlotte Gainsbourg, tradueixo:
"Charlotte Gainsbourg: un bell i estrany videoclip
Time of the Assassins, nou single de l'àlbum IRM, s'ha vist proveït pel realitzador Todd Cole d'un molt bell i estrany vídeo --a qui no els hi agradi ni la cançó ni la cantant podran, tanmateix, interessar-se per les imatges."
A mi tant el videoclip com la cançó m'han agradat. Després he llegit els comentaris a la notícia, on sorgia la qüestió de com de cansats n'estan alguns de veure-la fer de filla de papà durant tants anys i que si sí que n'hi ha per tant i que si no. Aquí també suposo que la coneixem en part per ser filla d'en Gainsbourg i la Jane Birkin, però jo diria que el pes mediàtic, la percepció global del fenomen, ens el perdem i juga a favor d'ella.
Com de variants poden ser les percepcions d'un fet cultural més enllà de les fronteres i del sistema cultural que l'han acollit! En principi, es diu que prendre distància, perspectiva, és bo. Però també ens falten altres claus per interpretar. La nostra perspectiva del que és la narrativa nord-americana probablement tindrà pocs punts en comú amb la d'algú in situ, i ja no parlem de si un és nadiu o no. Encara que ens pensem que el més important es tradueix i que estem contínuament exposats a la cultura nord-americana, el cert és que ens falta molt per disposar dels elements que ens permetin una lectura millor del context. I fixeu-vos que poso un exemple d'una cultura molt present a casa nostra. Ja no diguem què passaria si veiem com pot interpretar els productes culturals catalans un francès. Per exemple, el debat actual sobre la "nova onada" de la música en català segurament arribaria a França molt esmorteït, i el que arribés s'entendria ben poc, cal copsar quin és el pes de la tradició i quina és la resposta actual des d'un punt de vista social o millor: el que es palpa al carrer, el que es comenta, les impressions. I més que això: cal entendre o haver seguit una mica el debat públic que ha suscitat la música en català en els darrers quinze o vint anys per situar el que avui dia es diu i com s'està percebent.
27/5/10
Descobrir la sopa d'all o les fotonovel·les del segle XXI
Avui Le Monde anunciava la publicació online d'un polar (és a dir, per definir-ho ràpidament, una novel·la policíaca a la francesa) per entregues. L'objectiu, segons diuen, és recuperar al segle XXI la tradició dels fulletons que publicaven els diaris a finals del segle XIX. L'obra en qüestió es diu Muti, el guió és de l'escriptor Caryl Férey però hem de suposar que l'autoria és multiple, ja que tanta o més feina (segurament més) hauran tingut els programadors, dissenyadors, compositors... Seran quinze capítols que es publicaran cada dia a les 12.45 des d'avui i fins el dia 10 de juny.
Fins aquí la informació.
Si hem de jutjar pel que s'ha vist en aquest primer capítol, el resultat és força decebedor. Tenim una cambra d'hotel amb una vinyeta de text, so ambient i alguns punts que van apareixent a la pantalla i que si hi cliquem obtenim algun element audiovisual o una informació extra sobre el context de la història. Si no fos per les eines per compartir o opinar a les xarxes socials sobre l'obra, Muti podria haver-se creat fa dos anys, tres o deu. L'estètica és una mica low-fi i a mi em recorda alguns jocs d'ordinador que estaven de moda quan encara en gastava d'aquestes coses (jocs de pistes com l'Indiana Jones o el Gabriel Knight). La informació que s'ha donat en aquest primer capítol, sumant-hi tant el text com els altres in-puts, seria equivalent a un parell o tres de pàgines d'una novel·la. Deixant de banda els focs d'artifici, pel que fa a la trama, de moment cap sorpresa. Molt de sexe, concretament entre un paio de cinquanta anys i una noia a la vintena. Trencador, oi? De fet, no continuaré explicant la història o ningú no voldrà dedicar un minut més a llegir aquest post.
Els fulletons (feuilletons) se'ls van inventar els francesos. Com és natural, se'n publicaven de dolents, de passables i de molt bons. Algunes de les grans novel·les que avui dia encara llegim i que són considerades canòniques van veure la llum en aquells diaris que segons sembla et deixaven els dits ben bruts de tinta. Per dir uns quants noms: Dickens a Anglaterra (per exemple, hi publicà Els papers pòstums del Club Pickwick), Balzac a França o Pérez Galdós a Espanya. El DIEC ens informa que La Veu de Catalunya publicà el fulletó La família dels Garriga.
Cal marcar una diferència entre aquests precedents i els experiments narratius com aquest citat o les famoses novel·les nipones per a mòbils, encara que Le Monde segurament hagi triat el mot feuilleton perquè una certa connotació negativa que té avui en dia fa que sembli menys exagerat dir-ne així que barrejar el mot literatura en tot plegat. Tot arribarà, és clar: hi ha qui no té tants miraments.
What's the point?, que dirien els altres. Per la meva part, si ho resisteixo intentaré veure tota la sèrie per fer-ne una valoració global.
Fins aquí la informació.
Si hem de jutjar pel que s'ha vist en aquest primer capítol, el resultat és força decebedor. Tenim una cambra d'hotel amb una vinyeta de text, so ambient i alguns punts que van apareixent a la pantalla i que si hi cliquem obtenim algun element audiovisual o una informació extra sobre el context de la història. Si no fos per les eines per compartir o opinar a les xarxes socials sobre l'obra, Muti podria haver-se creat fa dos anys, tres o deu. L'estètica és una mica low-fi i a mi em recorda alguns jocs d'ordinador que estaven de moda quan encara en gastava d'aquestes coses (jocs de pistes com l'Indiana Jones o el Gabriel Knight). La informació que s'ha donat en aquest primer capítol, sumant-hi tant el text com els altres in-puts, seria equivalent a un parell o tres de pàgines d'una novel·la. Deixant de banda els focs d'artifici, pel que fa a la trama, de moment cap sorpresa. Molt de sexe, concretament entre un paio de cinquanta anys i una noia a la vintena. Trencador, oi? De fet, no continuaré explicant la història o ningú no voldrà dedicar un minut més a llegir aquest post.
Els fulletons (feuilletons) se'ls van inventar els francesos. Com és natural, se'n publicaven de dolents, de passables i de molt bons. Algunes de les grans novel·les que avui dia encara llegim i que són considerades canòniques van veure la llum en aquells diaris que segons sembla et deixaven els dits ben bruts de tinta. Per dir uns quants noms: Dickens a Anglaterra (per exemple, hi publicà Els papers pòstums del Club Pickwick), Balzac a França o Pérez Galdós a Espanya. El DIEC ens informa que La Veu de Catalunya publicà el fulletó La família dels Garriga.
Cal marcar una diferència entre aquests precedents i els experiments narratius com aquest citat o les famoses novel·les nipones per a mòbils, encara que Le Monde segurament hagi triat el mot feuilleton perquè una certa connotació negativa que té avui en dia fa que sembli menys exagerat dir-ne així que barrejar el mot literatura en tot plegat. Tot arribarà, és clar: hi ha qui no té tants miraments.
What's the point?, que dirien els altres. Per la meva part, si ho resisteixo intentaré veure tota la sèrie per fer-ne una valoració global.
22/4/10
Aeroports
Ara que tot fa pensar que s'acaba l'embolic ocasionat pel simpàtic Eyjafjallajokull i sembla que ningú no ha pres mal, és moment de deixar constància d'un parell de reflexions que venen a tomb:
1. Molta gent s'ha trobat atrapada als aeroports i lluny de casa seva innecessàriament només perquè ara volar és molt barat. Abans ens ho pensàvem molt més a l'hora d'agafar un avió, però ara molts trien aquest mitjà de transport altament contaminant per cobrir trajectes que podrien fer amb altres mitjans o decideixen en comptes de marxar de cap de setmana al Montseny, anar de compres a Londres. Com amb tot, n'hi ha qui en fa veritables abusos d'aquesta facilitat. No sóc una persona indiferent als plaers de la vida, entre els quals compto viatjar, però penso que hi ha qui es declara ecologista i fa un autèntic abús de l'avió. I també penso que poder-se permetre una cosa no és el principal motiu per portar-la a terme. És una qüestió ètica, si es vol.
Moment televisiu: el TN ens va oferir el testimoni d'unes noies al Prat que marxaven de cap de setmana però que no podien volar a la seva destinació, com que de fet tant els hi feia un lloc com un altre (paraules textuals) van canviar-la per Frankfurt perquè s'hi adeia amb el que duien a la maleta. Hores més tard sabríem que Alemanya tancava els seus aeroports, probablement es van trobar atrapades a Frankfurt.
2. La sobreabundància d'imatges i la progressiva xancletització d'aquestes fa que determinats estímuls visuals ja no ens sorprenguin, de tant en tant cal forçar la vista per precisament veure alguna cosa que s'assembli al pas del temps. (Precisament fa uns dies a La Vanguardia Sergi Pàmies feia un molt bon article sobre els canvis en els codis visuals i rítmics dels programes televisius.) A dia d'avui a ningú no el pot sorprendre veure imatges de gent estibada als aeroports, l'actitud de qui espera en una cua de facturació o empeny l'equipatge ha estat ja codificada i passi el que passi (vaga de controladors d'Iberia, escàndol d'Aircomet, vaga de treballadors d'Spanair, el volcà islandès...) les imatges dels passatgers acantonats als aeroports són intercanviables. Aquests dies ens hem afartat de veure gent dormint en tota mena de postures sobre tota mena de butaques (segons la mala llet del dissenyador, millor o pitjor dormida), de tan tòpiques passen quasi sense que hi parem atenció. La primera vegada que vaig ser conscient d'aquesta actitud d'abandonament tipus homeless deluxe va ser de petita en un viatge amb la Transmediterrània. Encara no havíem sortit del port de Barcelona i ja hi havia joves europeus desmuntant els mòduls d'alguns sofàs de les zones comunes i ajaçant-se a la moqueta. Sempre he tingut un cert gust per apreciar una bona performance i ja intuïa que allà en passava alguna. La primera vegada que vaig ser conscient que aquesta manera d'estar era històrica, és a dir, incomprensible/impensable en altres moments històrics va ser viatjant en metro amb la meva àvia: era d'hora pel matí i amb prou feines havia dormit, vaig tancar els ulls per descansar aprofitant que anava en companyia. La meva àvia em va renyar severament, em va dir que allò "no estava bé". Teníem punts de vista divergents sobre el que era acceptable de fer o de mostrar en públic i el que no ho era.
6/3/10
En suport de l'Horiginal
Tal i com expliquen al blog de l'.o.r.i.n.a.l., l'Horiginal ha hagut d'interrompre la seva programació cultural per problemes administratius (res a veure amb mesures de seguretat ni similars, sinó de llicències) i, com a mínim, fins que aquests no es solucionin.
Acostumats com hauríem d'estar als contrasentits dels qui ens governen, no ens n'hauríem de sorprendre, però això no fa que ens dolgui menys. Una de les moltes virtuds de l'Horiginal és que al voltant de les activitats culturals que s'hi organitzen setmanalment, principalment però no només el recital de poesia dels dimecres, s'ha anat teixint una àmplia xarxa de relacions de la qual no deixen de sorgir nous projectes i iniciatives de tot tipus. Una bona mostra d'això va ser fa pocs mesos l'homenatge a un dels seus impulsors, Ferran Garcia, que es va celebrar amb l'edició a càrrec de Labreu Edicions del volum Ferro, amb textos de desenes d'amics i col·laboradors.
Sóc del parer que el que fa que una ciutat pugui ser considerada una capital cultural és la multiplicitat, diversitat i valor de les iniciatives culturals que s'hi produeixen. Com més nombroses siguin, imaginatives, creatives, com més gran sigui el nombre d'actors culturals que hi intervinguin, com més gran la creativitat i independència, millor. Perquè està molt bé i és necessari que l'administració impulsi la cultura i el nivell cultural dels ciutadans, però no pot pretendre que tota la cultura passi per ella, que la creació sigui quelcom que segueixi un camí pautat, que hagi d'encaixar amb normatives, pressupostos i legislatures. La iniciativa privada no hauria d'estar constantment sota sospita, sembla que tot siguin pals sota les rodes. Ja n'hi ha prou de fer la vida impossible als col·lectius que s'atreveixen a fer activitats fora dels espais delimitats oficialment. Entenc que el deure de les administracions no és fer la punyeta a creadors i programadors, al contrari, l'activitat de l'administració hauria de ser facilitar-los la vida. S'hauria d'aspirar a que hi haguessin més iniciatives com la de l'Horiginal en múltiples àmbits, però això no és una cosa artificial que s'aconsegueix cedint una sala d'un centre cívil i posant caler públic sobre la taula, per això quan es dóna espontàniament n'hem d'estar agraïts. Que en queda del Fòrum de les Cultures a part del recinte i molts acudits? Algunes persones deurien fer molts diners, això sí, però no serà per aquest camí que Barcelona podrà competir a nivell cultural amb ciutats com Londres o Berlin. L'actiu principal d'una capital cultural és la capacitat creativa i dinamitzadora dels qui hi viuen, i el màrketing i les corbates no hi tenen res a veure amb això.
Acostumats com hauríem d'estar als contrasentits dels qui ens governen, no ens n'hauríem de sorprendre, però això no fa que ens dolgui menys. Una de les moltes virtuds de l'Horiginal és que al voltant de les activitats culturals que s'hi organitzen setmanalment, principalment però no només el recital de poesia dels dimecres, s'ha anat teixint una àmplia xarxa de relacions de la qual no deixen de sorgir nous projectes i iniciatives de tot tipus. Una bona mostra d'això va ser fa pocs mesos l'homenatge a un dels seus impulsors, Ferran Garcia, que es va celebrar amb l'edició a càrrec de Labreu Edicions del volum Ferro, amb textos de desenes d'amics i col·laboradors.
Sóc del parer que el que fa que una ciutat pugui ser considerada una capital cultural és la multiplicitat, diversitat i valor de les iniciatives culturals que s'hi produeixen. Com més nombroses siguin, imaginatives, creatives, com més gran sigui el nombre d'actors culturals que hi intervinguin, com més gran la creativitat i independència, millor. Perquè està molt bé i és necessari que l'administració impulsi la cultura i el nivell cultural dels ciutadans, però no pot pretendre que tota la cultura passi per ella, que la creació sigui quelcom que segueixi un camí pautat, que hagi d'encaixar amb normatives, pressupostos i legislatures. La iniciativa privada no hauria d'estar constantment sota sospita, sembla que tot siguin pals sota les rodes. Ja n'hi ha prou de fer la vida impossible als col·lectius que s'atreveixen a fer activitats fora dels espais delimitats oficialment. Entenc que el deure de les administracions no és fer la punyeta a creadors i programadors, al contrari, l'activitat de l'administració hauria de ser facilitar-los la vida. S'hauria d'aspirar a que hi haguessin més iniciatives com la de l'Horiginal en múltiples àmbits, però això no és una cosa artificial que s'aconsegueix cedint una sala d'un centre cívil i posant caler públic sobre la taula, per això quan es dóna espontàniament n'hem d'estar agraïts. Que en queda del Fòrum de les Cultures a part del recinte i molts acudits? Algunes persones deurien fer molts diners, això sí, però no serà per aquest camí que Barcelona podrà competir a nivell cultural amb ciutats com Londres o Berlin. L'actiu principal d'una capital cultural és la capacitat creativa i dinamitzadora dels qui hi viuen, i el màrketing i les corbates no hi tenen res a veure amb això.
24/2/10
Sobre Quevedo, comes i casualitats
L'altre dia vaig anar a una coneguda llibreria del centre amb prou temps per endavant com per poder rebuscar amb calma per les diverses seccions. Ja anava amb la idea de comprar Jérôme Lindon. Mi editor, de Jean Echenoz, sisè llibre de la col·lecció Tipos móviles de Trama editorial, i després de donar moltes voltes (tot per la mania de preguntar, mania necessària per descobrir a vegades coses que no sabies que volies) el vaig trobar a una de les gòndoles on se suposava que ja havia mirat. També em vaig decidir per una llaminadura d'embolcall irresistible: El metro revisitado. El viajero subterráneo veinte años después, de Marc Augé (famós pel concepte dels no-llocs) que Paidós ha publicat en tapa dura i sobrecoberta amb el mapa del metro de París.
La petita meravella de delicadesa i contenció d'Echenoz m'ha fet molt de profit, queda parlar-ne més endavant, i, amb aquest bon record, em disposava a enfilar la lectura del següent, tot desitjant que l'adquisició hagués sigut igual d'afortunada. Primer en reviso els paratextos i de seguida em crida l'atenció el lema editorial estampat a la segona solapa: "Hay libros cortos que, para entenderlos como se merecen, se necesita una vida muy larga", firmat per Francisco de Quevedo.
Ai carai, em dic, que això ho he llegit abans, que això ho he llegit recentment... Ho heu endevinat: el volum d'Echenoz es remata amb la mateixa cita del bo d'en Quevedo (aquest cop a seques), inserida també per l'editorial: "Hay libros cortos que para entenderlos como se merecen, se necesita una vida muy larga".
Aquesta sorprenent casualitat m'inspira alguns pensaments: quants llibres devien haver a la llibreria amb aquesta cita? És impossible que m'hagi endut els dos únics llibres que la contenien, o no? Ara es porten els llibres curts, també s'estila la diferenciació del llibre per aquest tipus de detalls... potser no és una casualitat tan sorprenent. I per què Quevedo? Home, Quevedo és un habitual de les webs tipus "famous quotes"... I un altre pensament, trobi la diferència (no és el nom, això ja ho hem dit).
La coma.
L'editorial Paidós presenta una coma més a la frase o, si es vol, Trama editorial en presenta una menys.
Qui ha tingut la sort d'anar a classe amb el professor Jordi Llovet i compleix la circumstància d'haver acceptat que no hi trobaria el conferenciant brillant d'altres contextos o el crític esmolat i sistemàtic, pot extreure una bona pila d'ensenyances de les anècdotes que despatxava amb assiduïtat. Qui hagi anat a classe amb el professor Jordi Llovet, dic, recordarà l'anècdota del professor Blecua, que es veu que sempre afirmava que la seva més gran aportació com a filòleg era haver-li corregit una coma a Góngora (ai, o era a Garcilaso?) Amb això el professor Llovet volia resumir la dignitat, la modèstia i la minuciositat de l'ofici de filòleg.
Cadascú que pensi el que vulgui, jo, com que no sóc Blecua, no sé quina és la bona. Ara bé, entenc el conflicte, ja que la frase em sembla una mica dèbil d'estructura, què voleu que us digui. És clar que també podria ser (que llanci la primera pedra qui estigui lliure de pecat) que ningú s'ho hagi plantejat i que el que deia sant Google, doncs això. M'imagino algú d'un departament editorial fent la cerca a l'oracle dels nostres temps, per exemple amb uns termes de cerca plausibles com "libros cortos"+cita, si el que es volia era trobar alguna cosa que dignifiqués la concisió del llibre. Faig la prova i ai ai ai, la segona i la tercera entrada fan bingo. Topem amb la frase de Quevedo, amb coma, que no vol dir que sigui la bona o la dolenta, és clar. No perdem el món de vista, els dos llibres són excel·lents i molt recomanables, això només és un divertiment a propòsit del tema per antonomàsia dels nostres dies (o al menys del dia d'ahir): la cultura a l'entorn digital i com n'és de fràgil. Hi ha una major agilitat, un major flux d'informacions, bases de dades per donar i per vendre... però tot és menys sòlid, menys fiable, més fal·lible.
23/2/10
Reorientar el debat del llibre en la cultura digital
Avui el diari El País publicava un oportú article d'Andreu Jaume, editor de Lumen, sobre les implicacions del llibre electrònic i per extensió de l'entorn digital en el nostre sistema cultural. L'article és un dels molts que aquest diari ha anat publicant en els darrers mesos a l'espai anomenat Tribuna de les seves pàgines d'Opinió. Malgrat alguna sortida de to, la majoria han aportat una mica de seny al debat que es desenvolupa actualment al sector editorial, un debat que s'ha vist infestat per molt diversos reportatges i informacions aparegudes en premsa. I dic infestat perquè més d'un i més d'una que la tarda abans no en sabia res sobre el llibre electrònic ha fet cas del primer pseudo gurú que li ha sortit al pas i ha reproduït acríticament uns vagues i interessats pronòstics. (Sota flamants i sonors titulars ens hem cansat d'escoltar, per exemple, que el llibre electrònic seria el regal del passat Nadal. I ja em diran què.)
Els malpensats diuen que, és clar, El País, i per tant, el grup Prisa, com a editor, és part interessada en el debat i que no poden sentir-se gaire còmodes davant dels qui diuen que "gràcies a" les noves tecnologies els autors i lectors s'alliberaran de la tirania dels editors. Sigui com sigui, és d'agrair que a la premsa s'obri un espai per a reflexionar fora dels cercles editorials o dels canals més específics, i sigui, ja dic, un espai de reflexió i no informacions que semblen publirreportatges sobre el darrer gadget tecnològic o la darrera iniciativa empresarial. I és en aquest punt on torno a l'article d'Andreu Jaume, perquè em sembla que molt encertadament ens indica que el tema aquí no és discutir sobre si els dispositius de lectura electrònics són útils o no o s'implantaran o no, o hi haurà quota de mercat o no, més enllà d'això i d'altres qüestions prosaiques, el més important és discutir quines implicacions té el canvi de paradigma cultural que uns desitgen i uns altres temen.
I és que hi ha qui encara no ha entès el paper fonamental dels editors i de la crítica en la nostra cultura. Òbviament no són les úniques institucions culturals de la contemporaneïtat, però és que és impossible pensar en conceptes com "autor" o "lector" sense tenir en compte aquestes altres parts de l'equació. Penso que qui digui "els autors a través d'Internet faran això i allò i podran prescindir d'aquest i de l'altre...", en realitat no sap el que es diu perquè en aquest hipotètic futur (distòpic per a mi) el que es designa com a autor ja no seria el que avui nosaltres hem acordat dir-li autor. I passa el mateix amb el lector. Ho sento molt, però qui s'autoediti un llibre digital i comenci a infestar viralment per obra i gràcia de la web 2.0 els amics, coneguts i saludats no en tindrà prou amb això per esdevenir un autor.
Crec que la pretesa desaparició dels editors i la suposada democràcia digital, tal i com darrerament es vaticina, condueix a un empobriment a tots nivells i que tenim tot el dret a preocupar-nos i advertir que el que avui interessa econòmicament a uns quants passarà factura a molts. Per argumentar-ho més gràficament: no crec que si algú ho pensa fredament pugui creure que preferirà en comptes d'anar a una llibreria o a una biblioteca i triar un llibre que ha estat publicat per una editorial de la qual pot tenir referències, que ha estat traduït i editat convenientment i del qual ha rebut informació suficient per tenir alguna idea de si li interessa o no, prefereixi enfrontar-se tot sol a l'immens magma d'informacions i contrainformacions d'Internet amb l'objectiu d'aconseguir descartar centenars d'arxius dels quals no té cap referència per triar-ne un que si té una mica de sort no serà del tot illegible. I tot això, per què? Per estalviar-se uns quants euros? És clar, els llibres són cars... Però més car resulta el temps i castigar-se els ulls i el gust.
Fins aquí, el que molts pensem. Ara bé, com gestionar tots aquests canvis i avenços tecnològics que ja estan aquí i posar-los al nostre servei i no al revés? No és que no n'hi hagi prou amb dir, com sumaritza l'article, "Internet es una plaza pública que, como tal, requiere una organización que permita un tráfico regulado. No debería convertirse en un universo caótico y acrítico", no n'hi ha prou perquè fins i tot això no és cert. És lògic, quan es fa un article d'aquests, a més a més de fer un diagnòstic, llençar algun tipus de proposta, per tímida o oberta a interpretacions que sigui. Però he de dir que, si bé estic d'acord amb tot el gruix de l'article, i amb la reorientació del debat cap a qüestions veritablement rellevants, no puc creure honestament que Internet és un lloc que com si fos físic es pot regularitzar i sotmetre. Precisament la nostra època postmoderna es caracteritza per la seva descentrització, mutabilitat, liquiditat... La realitat no és encerclable, se'ns escola entre els dits abans que puguem arribar a apamar-la. Internet n'és el màxim exponent i que em matin si sé cap a on ens conduirà això.
Els malpensats diuen que, és clar, El País, i per tant, el grup Prisa, com a editor, és part interessada en el debat i que no poden sentir-se gaire còmodes davant dels qui diuen que "gràcies a" les noves tecnologies els autors i lectors s'alliberaran de la tirania dels editors. Sigui com sigui, és d'agrair que a la premsa s'obri un espai per a reflexionar fora dels cercles editorials o dels canals més específics, i sigui, ja dic, un espai de reflexió i no informacions que semblen publirreportatges sobre el darrer gadget tecnològic o la darrera iniciativa empresarial. I és en aquest punt on torno a l'article d'Andreu Jaume, perquè em sembla que molt encertadament ens indica que el tema aquí no és discutir sobre si els dispositius de lectura electrònics són útils o no o s'implantaran o no, o hi haurà quota de mercat o no, més enllà d'això i d'altres qüestions prosaiques, el més important és discutir quines implicacions té el canvi de paradigma cultural que uns desitgen i uns altres temen.
I és que hi ha qui encara no ha entès el paper fonamental dels editors i de la crítica en la nostra cultura. Òbviament no són les úniques institucions culturals de la contemporaneïtat, però és que és impossible pensar en conceptes com "autor" o "lector" sense tenir en compte aquestes altres parts de l'equació. Penso que qui digui "els autors a través d'Internet faran això i allò i podran prescindir d'aquest i de l'altre...", en realitat no sap el que es diu perquè en aquest hipotètic futur (distòpic per a mi) el que es designa com a autor ja no seria el que avui nosaltres hem acordat dir-li autor. I passa el mateix amb el lector. Ho sento molt, però qui s'autoediti un llibre digital i comenci a infestar viralment per obra i gràcia de la web 2.0 els amics, coneguts i saludats no en tindrà prou amb això per esdevenir un autor.
Crec que la pretesa desaparició dels editors i la suposada democràcia digital, tal i com darrerament es vaticina, condueix a un empobriment a tots nivells i que tenim tot el dret a preocupar-nos i advertir que el que avui interessa econòmicament a uns quants passarà factura a molts. Per argumentar-ho més gràficament: no crec que si algú ho pensa fredament pugui creure que preferirà en comptes d'anar a una llibreria o a una biblioteca i triar un llibre que ha estat publicat per una editorial de la qual pot tenir referències, que ha estat traduït i editat convenientment i del qual ha rebut informació suficient per tenir alguna idea de si li interessa o no, prefereixi enfrontar-se tot sol a l'immens magma d'informacions i contrainformacions d'Internet amb l'objectiu d'aconseguir descartar centenars d'arxius dels quals no té cap referència per triar-ne un que si té una mica de sort no serà del tot illegible. I tot això, per què? Per estalviar-se uns quants euros? És clar, els llibres són cars... Però més car resulta el temps i castigar-se els ulls i el gust.
Fins aquí, el que molts pensem. Ara bé, com gestionar tots aquests canvis i avenços tecnològics que ja estan aquí i posar-los al nostre servei i no al revés? No és que no n'hi hagi prou amb dir, com sumaritza l'article, "Internet es una plaza pública que, como tal, requiere una organización que permita un tráfico regulado. No debería convertirse en un universo caótico y acrítico", no n'hi ha prou perquè fins i tot això no és cert. És lògic, quan es fa un article d'aquests, a més a més de fer un diagnòstic, llençar algun tipus de proposta, per tímida o oberta a interpretacions que sigui. Però he de dir que, si bé estic d'acord amb tot el gruix de l'article, i amb la reorientació del debat cap a qüestions veritablement rellevants, no puc creure honestament que Internet és un lloc que com si fos físic es pot regularitzar i sotmetre. Precisament la nostra època postmoderna es caracteritza per la seva descentrització, mutabilitat, liquiditat... La realitat no és encerclable, se'ns escola entre els dits abans que puguem arribar a apamar-la. Internet n'és el màxim exponent i que em matin si sé cap a on ens conduirà això.
22/2/10
Harper's Bazaar
La setmana passada va arribar als quioscos l'edició espanyola de la revista Harper's Bazaar, que edita Spainmedia Magazines. No és l'única capçalera mítica que s'importa al mercat espanyol en els darrers temps: fa relativament poc va aterrar Vanity Fair, que publica Condé Nast.
Vanity Fair venia a omplir un buit en el mercat de revistes: no hi havia cap revista generalista (subratllem generalista) que publiqués, tractant amb el mateix respecte text i fotografia, reportatges de societat, luxe i glamour però també de política i actualitat junt amb propostes culturals que no fossin simplement per cobrir l'expedient. Però està menys clar que Harper's Bazaar estigui cobrint cap mancança en el parc de revistes.
La nouvinguda ho tindrà molt difícil per guanyar-se un lloc entre l'oferta ja consolidada: Marie Claire, Elle, Vogue, Telva, Woman... A més, encara que sàpiga greu, s'ha de dir que els textos (començant per la carta de la directora) no estan tan cuidats com caldria esperar (com si en el fons pensessin que ningú se'ls llegiria) i alguns reportatges prometen més que el que ofereixen (com els de roba per a cada edat o l'informe sobre la veritat dels productes bio). Pel que fa als reportatges purament de moda, com el de Carmen Kaas que és també la protagonista de la portada, s'ha de dir que la tria i la realització són força impecables o, com a mínim, es veu un gust i un criteri al darrere, més enllà del luxe pel luxe. Sovint, quan fullejo algunes revistes, tinc la impressió que el preu i l'exclusivitat són el principal criteri editorial, en canvi, en aquest cas no ha sigut així. Cal insistir, però, que per nivell de preus i vocació les propostes concretes de la revista, més enllà de les tendències generals, segueixen sent prohibitives i al nivell de les revistes abans esmentades (i, per tant, difereix de l'altra línia principal en capçaleres de moda, exemplificada per revistes com inStyle i en menor mesura, per raons evidents, Cuore).
Vanity Fair venia a omplir un buit en el mercat de revistes: no hi havia cap revista generalista (subratllem generalista) que publiqués, tractant amb el mateix respecte text i fotografia, reportatges de societat, luxe i glamour però també de política i actualitat junt amb propostes culturals que no fossin simplement per cobrir l'expedient. Però està menys clar que Harper's Bazaar estigui cobrint cap mancança en el parc de revistes.
La nouvinguda ho tindrà molt difícil per guanyar-se un lloc entre l'oferta ja consolidada: Marie Claire, Elle, Vogue, Telva, Woman... A més, encara que sàpiga greu, s'ha de dir que els textos (començant per la carta de la directora) no estan tan cuidats com caldria esperar (com si en el fons pensessin que ningú se'ls llegiria) i alguns reportatges prometen més que el que ofereixen (com els de roba per a cada edat o l'informe sobre la veritat dels productes bio). Pel que fa als reportatges purament de moda, com el de Carmen Kaas que és també la protagonista de la portada, s'ha de dir que la tria i la realització són força impecables o, com a mínim, es veu un gust i un criteri al darrere, més enllà del luxe pel luxe. Sovint, quan fullejo algunes revistes, tinc la impressió que el preu i l'exclusivitat són el principal criteri editorial, en canvi, en aquest cas no ha sigut així. Cal insistir, però, que per nivell de preus i vocació les propostes concretes de la revista, més enllà de les tendències generals, segueixen sent prohibitives i al nivell de les revistes abans esmentades (i, per tant, difereix de l'altra línia principal en capçaleres de moda, exemplificada per revistes com inStyle i en menor mesura, per raons evidents, Cuore).
16/2/10
El Dique Flotante
Dissabte. Llegeixo a La Vanguardia que s'acaba de publicar el llibre Barcelona alta costura, de Josep Casamartina, sobre la història de les firmes de moda de la ciutat. Em crida l'atenció el nom de la casa El Dique Flotante, un nom fàcil de recordar i que crida l'atenció, penso que té molt poc a veure amb els altres noms de les cases de moda de l'època, la majoria dels quals responen als cognoms dels fundadors, i penso que la sensibilitat que transmet és molt contemporània.
Diumenge. Llegeixo el llibre Por i diners, de Francesc Cabana, una amena obra sobre el desenvolupament industrial i el caràcter emprenedor de la Catalunya de les primeres dècades del segle passat, i em creuo per segona vegada en poc menys de vint-i-quatre hores amb el nom de El Dique Flotante. Gràcies a això descobreixo que el nom d'aquests magatzems de moda respon a una obra d'enginyeria important: un "dic flotant" al port de Barcelona. Busco una mica més per Internet i descobreixo que tant el dic com la casa de modes s'inauguraren el 1899. Resolt, per tant, el misteri d'aquest nom tan estrafolari. El misteri que queda per resoldre és el de les casualitats tan oportunes que tot sovint fan que un cop descobreixes una cosa no paris de topar-te-la per tot arreu.
Diumenge. Llegeixo el llibre Por i diners, de Francesc Cabana, una amena obra sobre el desenvolupament industrial i el caràcter emprenedor de la Catalunya de les primeres dècades del segle passat, i em creuo per segona vegada en poc menys de vint-i-quatre hores amb el nom de El Dique Flotante. Gràcies a això descobreixo que el nom d'aquests magatzems de moda respon a una obra d'enginyeria important: un "dic flotant" al port de Barcelona. Busco una mica més per Internet i descobreixo que tant el dic com la casa de modes s'inauguraren el 1899. Resolt, per tant, el misteri d'aquest nom tan estrafolari. El misteri que queda per resoldre és el de les casualitats tan oportunes que tot sovint fan que un cop descobreixes una cosa no paris de topar-te-la per tot arreu.
11/2/10
Figuretes de vidre
Qui llegeixi això i no ho faci gaire tard potser encara hi serà a temps de córrer i aprofitar un bon consell: no us perdeu Figuretes de vidre de Tennessee Williams a la Sala Muntaner, dirigida per Jordi Pons-Ribot. Hi seran fins el 14 de febrer.
Aquest muntatge és una delícia a tots nivells, tant interpretatiu com textual com escenogràfic... És una meravella que en el context actual de brutalitat generalitzada (a tants nivells... perquè la brutalitat adopta moltes formes), es pugui representar una obra tan humana i tan sensible, que emociona sense por a ser sentimental, perquè en cap moment cau en l'excés ni en els fàcils recursos del melodrama.
Tennessee Williams parla de la difícil relació entre una mare i una filla i el sentiment d'alienació que el fill i germà sent tant davant d'això com pel paper que li toca representar en la petita història familiar d'abandonament i oportunitats perdudes. (Un dels encerts de l'obra és que el fill sigui també el narrador.) La filla, com la descriu son germà en un moment determinat, és "una noia de casa", categoria que ara potser se'ns pot fer estranya però no fa pas tant de temps era fàcil trobar noies, fadrines, que per circumstàncies de la vida no sabien com enfrontar-se al món i decidien seguir sota la protecció de casa i la família. (És clar que, personalment, crec que també el paper que la societat reservava a la dona ho afavoria.)
Entrar al món de Tennessee Williams és entrar en un espai íntim, de confrontació amb l'Altre. No es tracta d'identificar-se amb els personatges, què va, la grandesa i la generositat de l'autor d'Un tramvia anomenat desig és que tant és com de diferents siguin els contextos i vides dels seus personatges respecte els nostres propis, l'experiència que se n'extreu és profundament humana.
Aquest muntatge és una delícia a tots nivells, tant interpretatiu com textual com escenogràfic... És una meravella que en el context actual de brutalitat generalitzada (a tants nivells... perquè la brutalitat adopta moltes formes), es pugui representar una obra tan humana i tan sensible, que emociona sense por a ser sentimental, perquè en cap moment cau en l'excés ni en els fàcils recursos del melodrama.
Tennessee Williams parla de la difícil relació entre una mare i una filla i el sentiment d'alienació que el fill i germà sent tant davant d'això com pel paper que li toca representar en la petita història familiar d'abandonament i oportunitats perdudes. (Un dels encerts de l'obra és que el fill sigui també el narrador.) La filla, com la descriu son germà en un moment determinat, és "una noia de casa", categoria que ara potser se'ns pot fer estranya però no fa pas tant de temps era fàcil trobar noies, fadrines, que per circumstàncies de la vida no sabien com enfrontar-se al món i decidien seguir sota la protecció de casa i la família. (És clar que, personalment, crec que també el paper que la societat reservava a la dona ho afavoria.)
Entrar al món de Tennessee Williams és entrar en un espai íntim, de confrontació amb l'Altre. No es tracta d'identificar-se amb els personatges, què va, la grandesa i la generositat de l'autor d'Un tramvia anomenat desig és que tant és com de diferents siguin els contextos i vides dels seus personatges respecte els nostres propis, l'experiència que se n'extreu és profundament humana.
26/1/10
Una lluerna una mica menys infinita
Arran de l'entrada d'ahir pensava en els cinemes barcelonins que he conegut, per haver-hi posat els peus alguna vegada, i que ja han vist el The End:
1 - Cinema Río. Una enorme sala de barri a la qual els pares em deixaven anar per la seva proximitat. Recordo amb nostàlgia i vergonya a parts iguals haver vist Titanic en un mar de llàgrimes. Ah! L'age ingrat.
2 - Maldà. Les dobles sessions, úniques a la ciutat, com a mínim a la darrera època, fomentaven la bulímia cinèfila. Recordo fins i tot amb afecte la incomoditat d'aquelles butaques. Em sembla recordar, per exemple, una doble sessió Lars von Trier amb Los idiotas i Rompiendo las olas. Després el van fer tancar i va reobrir amb una programació de Bollywood que no vaig arribar a veure. No deuria ser l'única persona, i em sap greu, perquè de seguida van reorientar la programació cap a un cinema més d'autor. Recordo especialment quan vam anar a veure-hi una pel·lícula tan gran com un continent: Encuentros en el fin del mundo, de Werner Herzog.
3- París. Hi vaig veure, per exemple, una peli efectista que amb el temps em va deixar d'agradar o em va agradar menys: Lucía y el sexo, de Julio Medem. Un cinema en una localització perfecta, massa, suposo... altres la cobejaven. Barcelona va perdre-hi molt aquí.
4- Boliche. Un cinema que sempre m'havia cridat l'atenció per la promesa del rètol: cine + bar. Confesso que jo només vaig catar la primera part i, per vergonya meva, només una vegada (i quasi faig tard). Va ser amb Expiación.
5- Casablanca Gràcia. Un altre one night stand. El tête-à-tête va ser en aquest cas amb Herr Jung a l'entrevista filmada en cinema Carl Gustav Jung. No hi vaig anar amb ningú i potser érem tres a la sala, la qual cosa encara ho feia tot més inquietant.
I encara me'n deixo... Ahir els Verdi eren un formiguer i no hi havia manera d'aconseguir entrades per La cinta blanca, malament per a mi però em va alegrar. Però no n'hi ha prou, necessitem més cinemes amb bona programació, amb tres o quatre a Barcelona no és suficient.
1 - Cinema Río. Una enorme sala de barri a la qual els pares em deixaven anar per la seva proximitat. Recordo amb nostàlgia i vergonya a parts iguals haver vist Titanic en un mar de llàgrimes. Ah! L'age ingrat.
2 - Maldà. Les dobles sessions, úniques a la ciutat, com a mínim a la darrera època, fomentaven la bulímia cinèfila. Recordo fins i tot amb afecte la incomoditat d'aquelles butaques. Em sembla recordar, per exemple, una doble sessió Lars von Trier amb Los idiotas i Rompiendo las olas. Després el van fer tancar i va reobrir amb una programació de Bollywood que no vaig arribar a veure. No deuria ser l'única persona, i em sap greu, perquè de seguida van reorientar la programació cap a un cinema més d'autor. Recordo especialment quan vam anar a veure-hi una pel·lícula tan gran com un continent: Encuentros en el fin del mundo, de Werner Herzog.
3- París. Hi vaig veure, per exemple, una peli efectista que amb el temps em va deixar d'agradar o em va agradar menys: Lucía y el sexo, de Julio Medem. Un cinema en una localització perfecta, massa, suposo... altres la cobejaven. Barcelona va perdre-hi molt aquí.
4- Boliche. Un cinema que sempre m'havia cridat l'atenció per la promesa del rètol: cine + bar. Confesso que jo només vaig catar la primera part i, per vergonya meva, només una vegada (i quasi faig tard). Va ser amb Expiación.
5- Casablanca Gràcia. Un altre one night stand. El tête-à-tête va ser en aquest cas amb Herr Jung a l'entrevista filmada en cinema Carl Gustav Jung. No hi vaig anar amb ningú i potser érem tres a la sala, la qual cosa encara ho feia tot més inquietant.
I encara me'n deixo... Ahir els Verdi eren un formiguer i no hi havia manera d'aconseguir entrades per La cinta blanca, malament per a mi però em va alegrar. Però no n'hi ha prou, necessitem més cinemes amb bona programació, amb tres o quatre a Barcelona no és suficient.
25/1/10
Franquícia i brutícia
A Barcelona hi ha carrers que només serveixen per vendre-hi samarretes. El ciutadà o la ciutadana a qui agradi entretenir-se pels cafès dels carrers Pintor Fortuny i Ferlandina i després creu-hi les Rambles a partir de les nou del vespre per anar fent drecera fins a la línia 4 de metro a Urquinaona sap a què em refereixo.
Enfilar Portaferrissa des de la Rambla un cop tanquen les botigues és trobar cada dues passes piles d'escombraries, amb bossa o sense, i cap senyal de vida. Ambdós fets són desoladors. El festival d'aires napolitans no és fruit de l'incivisme --per fer servir aquest mot que de fa uns anys ençà se'ns ha imposat i que un dia valdria la pena de comentar--, no, sembla ser que és l'únic sistema pensat per a la recollida de les deixalles de la jornada. En tots aquests anys del regnat de l'eslògan "Barcelona neta" no s'ha pogut trobar una alternativa a aquesta situació. Potser no tots els carrers, especialment els més antics, poden tenir contenidors però a moltes ciutats d'Europa aquest problema té solució: totes les deixalles es recullen als contenidors dels patis o quartets comuns de cada edifici i el porter o els empleats municipals els treuen a l'hora de la recollida.
Ara bé, tinc dret a trobar aquesta situació indigna? Tinc un problema de percepció? Vegem-ho.
L’augment del preu dels lloguers dels locals comercials junt amb la febre per la roba low cost i la quasi desaparició de les temporades ha provocat que l’únic negoci possible en aquesta illa de carrers sigui la franquícia de moda. La vida s’organitza al voltant d’això, els pocs cafès que hi resisteixen tanquen a la mateixa hora o abans i tot que Zara, H&M, etcètera. Ningú ha trobat cap altra utilitat a aquests carrers que la crematística. Si algú si vol passejar i topa amb un oceà de deixalles és el seu problema, perquè l’important aquí és vendre i comprar samarretes. Qui vulgui obrir-hi un altre tipus de negoci, què sé jo, una botiga de llegums, una tintoreria o una ferreteria és que està sonat, quasi tant com qui pretengui passejar-hi. Mentre badàvem, el cinema París va tancar, fa poc ho ha tornat a fer el Maldà, en poc temps hem pogut comptar dos H&M en menys de cent metres, i això per no parlar dels Zares... Tot sembla afavorir aquest fenomen, per tant, hauria de sobtar-nos que el més important sigui vendre samarretes i que un cop aquesta activitat s’atura, la resta no importi?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)