tag:blogger.com,1999:blog-56991702907671637122024-03-14T11:17:08.897+01:00cafè berlinèscafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.comBlogger27125tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-70787898090038563142011-02-12T19:37:00.005+01:002011-02-12T20:54:02.688+01:00Aprendre alemany està de modaPortava un temps estudiant alemany quan vaig obrir aquest blog, pretenia recollir-hi per mitjà de la ressenya algunes de les possibilitats culturals que l'aprenentatge d'aquesta llengua m'oferia. Per poc que algú hagi seguit les entrades que hi he anat publicant, o que s'hagi fixat en el ritme més que reposat al qual han anat apareixent, ja haurà vist que aquest bell propòsit inicial no m'ha acabat d'engrescar. Potser amb aquest mateix desencant he rebut les informacions de les darreres setmanes sobre les possibilitats de feina per a treballadors qualificats a Alemanya: pobres, ja els planyo, no saben quina batalla els espera.<br />Ara bé, també m'ha fet somriure que tothom remarqués que qui hi anés havia de tenir un bon nivell. És que algú dubta que un enginyer que vulgui treballar a Anglaterra haurà de tenir un bon nivell d'anglès abans de marxar? No cal parlar-lo com un nadiu, és clar, en segons quins camps la llengua no és l'eina de treball fonamental; no és com voler treballar d'editor o de periodista, per entendre'ns. Però un bon nivell per desenvolupar-se amb normalitat sí, qui ho pot dubtar?<br />Com que ni Espanya, ni Catalunya, no es caracteritza pel bon nivell d'idiomes estrangers dels seus ciutadans i saber anglès sembla la repera (penso en aquelles promeses electorals de la tercera llengua) i a sobre tota la cultura dominant gira al voltant del paradigma anglosaxó, de cop algú s'ha sobresaltat perquè resulta que la feina no es troba a cap país de llengua anglesa sinó a Alemanya i en alemany. I consti que parlo anglès, però em toca una mica els nassos aquesta mena de provincianisme...<br />El desconeixement d'idiomes, o el malconeixement, encara provoca un altre equívoc: la gent, en general, no es fa el càrrec de l'esforç i el temps que costa aprendre un idioma que sigui una mica diferent del propi, és a dir, que no sigui d'origen romànic. Si és avui que cal trobar feina perquè al país no n'hi ha (o no n'hi ha en uns determinats camps, i sobretot, d'una determinada qualitat), no serveix de gaire que ara tothom corri cap a Alemanya perquè en un any o dos no solucionarà ningú el tema idioma com per poder marxar de forma imminent. La prova ens la donava un <a href="http://www.lavanguardia.es/vida/20110202/54109259262/alemania-atrae-a-miles-de-universitarios-espanoles.html">reportatge</a> a La Vanguardia que volia demostrar tot el contrari. Anava de joves universitaris espanyols que havien decidit buscar-se la vida a Berlin (precisament a la capital alemanya no és que abundi la feina, potser és el lloc on tenen el corresponsal però no és el lloc on haurien d'ahver fet el reportatge...). De quatre, exceptuant una noia que feia un postgrau i de moment només es formava, la resta no n'hi havia cap que treballés del que havia estudiat i només un aconseguia arribar als 1000 euros mensuals d'ingressos, malgrat viure a Berlin encara no coneixien prou bé la llengua com per aspirar a trobar la feina a la qual aspiraven. Si més no, era un reportatge realista sense pretendre-ho...<br />Ara bé, com que la demografia indica que aquesta tendència es consolidarà en els propers anys i Alemanya seguirà necessitant cobrir llocs de treball qualificats a causa de l'envelliment de la població i el creixement de l'economia, no és absurd que algú a la universitat comenci a aprendre la llengua de cara al futur. Fa un parell de setmanes la recepció del Goethe-Institut Barcelona era testimoni d'aquest nou interès per l'alemany entre els joves universitaris: un divendres a la tarda uns deu nois (ho remarco: tots nois, deu ser per això de les carreres tècniques...) esperaven el seu torn per atansar-se al taulell d'informació de cursos com si hi regalessin piruletes i el personal atenia alhora consultes telefòniques sobre el preu de la matrícula. No m'estranyaria que aquests dies que toca matricular-se per al quadrimestre de febrer a juny el Goethe-Institut hagi ampliat l'oferta d'horaris en els nivells inicials per cobrir l'inesperada demanda.<br />Per anar acabant... A qui vulgui marxar a Alemanya li diria que no es precipités... Berlin mola, <em>jawohl!,</em> però resulta que la feina es troba a ciutats amb menys glamour. <em>Tut mir leid.</em> La llengua és un obstacle considerable. I jo no tinc gaire clar que a qui marxi ara l'estiguin esperant sous alemanys, més aviat crec que per allà ja corre la brama que els joves d'aquí ens venem barats.<br /><p><img style="TEXT-ALIGN: center; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 320px; DISPLAY: block; HEIGHT: 153px; CURSOR: hand" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5572892620600015122" border="0" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/-tyM1AAibKo8/TVbkT95CeRI/AAAAAAAAABc/gz8y06Vx76w/s320/060512_pano_alexanderplatz_ausschnitt_hines_620x296.jpg" /></p><div align="center"><strong>Berlin i el forat de l'Alexanderplatz (2006)</strong></div>cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-12428721594463743932011-01-05T19:32:00.010+01:002011-01-05T21:23:56.381+01:00Llistes<a href="http://www.bbc.co.uk/scotland/education/wwww/buildings/images/shopping/main_list.gif"><img style="WIDTH: 247px; HEIGHT: 290px; CURSOR: hand" border="0" alt="" src="http://www.bbc.co.uk/scotland/education/wwww/buildings/images/shopping/main_list.gif" /></a><br /><div><br /><br /><div>És temps de llistes, sobre això reflexionava el Cultura/s de La Vanguardia d'avui. Curiós, ja que les que acostumen a fer ells no m'acaben d'agradar mai...</div><br /><div></div><div>Sigui com sigui sembla que hi ha un acord en què ara és moment de recuperar el millor o més significatiu de l'any passat i fer vaticinis sobre el que vindrà. En el camp de la cultura, no cal dir que normalment són més reeixides les llistes que miren enrere que les que ho fan endavant. </div><div></div><br /><div>Trobo que per a les segones calen unes quantes capacitats gens menyspreables i, en canvi, sovint s'encarrega aquesta tasca a una sola persona: disposar d'informació abundant i completa del que vindrà i no descuidar-se de preguntar a totes les editorials (en el cas dels llibres), fins i tot a les que no han enviat l'avançament de novetats, tenir una bona capacitat d'abstracció per fer-se un mapa mental equilibrat de la situació, intuir la qualitat d'apostes que per la seva novetat (primeres novel·les, autors mai abans traduïts...) es fa difícil valorar, saber relativitzar (quan calgui) el pes dels grans noms i, al revés, no defugir-los en excés per por a caure en la obvietat, veure-hi a través del fum del màrketing, imaginar-se quan un escriptor de trajectòria discreta és a punt de fer un pas endavant...</div><div></div><br /><div>Les primeres, en canvi, treballen amb un camp molt més acotat, tota la informació ja és disponible, com a mínim potencialment, perquè és obvi que poca gent pot dominar-ho tot i, tornem al cas dels llibres, llegir-ho tot. Em centraré en aquestes per dir... bé, ja ho veurem què és el que voldré dir... Comencem pel qui: a vegades qui firma la selecció és un mitjà, a vegades un crític en concret, d'altres, un conjunt de crítics. Crec que totes les fórmules són interessants. Si la fa una única persona i la fa conscient que serà una tria subjectiva, és a dir, si no pretén crear una llista "objectiva" que coincideixi amb el que segurament els altres assenyalaran, pot ser molt estimulant: es veuen fílies i fòbies, un gust personal, una aposta... Les que firma un mitjà poden haver estat elaborades també per només una persona però amb l'objectiu de representar el punt de vista general del mitjà o poden ser fruit de la discussió i l'acord dels especialistes en aquell tema del mitjà . En aquest sentit, és interessant veure quina tria fan com a mitjà, què proposen, és una mena d'editorial. I hi ha un tipus de llista que per a mi és molt curiosa: la que és fruit de les votacions dels crítics i que, a més, permet després que puguem veure què és el que ha votat cada crític. Estic pensant en <a href="http://www.elpais.com/especial/libros/">la llista </a>que fa Babelia des de fa tres anys, crec. La fan amb les votacions de 55 crítics del suplement, cada crític vota 10 llibres i es dóna 10 punts al primer de la llista de cada crític, 9 punts al segon, etcètera. De les sumes de tots els vots en surten 20 finalistes. Però sovint és gairebé millor veure les votacions crític per crític que la llista oficial (on tot sigui dit, hi ha algunes coses ben rares i és irregular), així sabem què és el que ha agradat més als crítics que més llegim. D'altra banda, dels molts llibres que acaben apareixent, és més o menys capriciós quins formaran part dels 20 finalistes, ja que trobo que fer una llista dels 10 llibres que més t'han agradat en un any pot ser fàcil, però saber ordenar-los per preferència és més complicat. Un llibre que ha estat votat per pocs crítics però amb molts punts pot saltar a la llista dels preferits i, en canvi, no fer-ho un llibre que ha aparegut en el record de més crítics però que potser no se li ha assignat tants punts en cada vot. </div><br /><div>Ara bé, s'ha de dir que tot i que la llista de Babelia és un bon exercici de transparència, evidencia potser l'edat del suplement i un cert tic del planter de crítics de jugar sobre segur. Veig molt pocs experiments, també constato que malgrat l'esforç evident que ha fet Babelia en els darrers anys per seguir l'activitat de les petites editorials independents, en el recompte individual dels crítics són poques les que s'acaben veient recompensades. Un cas com a mínim rar i que valdrà com a exemple d'això que dic: qui dubta que aquest any ha sigut també l'any de la revolució Blackie Books. No sé si la gent que no segueix habitualment l'activitat literària n'és gaire conscient, però entre periodistes, crítics, llibreters i lectors atents el nom de Blackie Books ha sonat moltíssim i crec que merescudament. Però entre 55 crítics i per tant 550 oportunitats de ser esmentats, només han aconseguit un discretíssim vot en desè lloc amb <em><a href="http://www.blackiebooks.org/#BB6">La pesca de la trucha en América</a>, </em>de Richard Brautigan. ¿No han agradat els seus llibres als crítics de Babelia o no els han llegit? Potser simplement no fa per a ells, però hi haurien de pensar. </div><br /><div>Per cert, aquest Nadal els Blackie han tingut una idea brillant de les seves: uns packs en unes caixes de cartró que per si mateixes ja es fan mirar (n'hi diuen Blackie Boxes) i que inclouen un llibre i una samarreta temàtica. El format és ideal per regalar, amb un preu molt ajustat, i fa uns dies a la Fnac (per desgràcia, l'únic lloc on es venen) estaven arrassant. És clar que, ara que ho penso, no tinc el gust de conèixer els crítics d'El País però no me'ls magino vestint una samarreta de <em>Los súperheroes y la filosofía</em>, posem per cas. I per si no n'hi hagués prou amb el contrast d'estilismes, que els models siguin de noi o de noia però no tinguin escala de talles també pot deixar fora a qui ja hagi desenvolupat la corba de la felicitat. Ah, era això.... </div><div> </div></div>cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-90032872935703680422010-12-19T19:56:00.003+01:002010-12-19T20:31:27.640+01:00Turisme de llibreriesAhir un amic em va demanar com és que el <em>Cafè berlinès </em>estava tancat, i servidora, que es deu als seus lectors, encara que siguin pocs, respon amb una nova entrada, tot i que modesta.<br /><br /><br />S'hi posin com si posin els pesats dels e-books, un dels plaers més grans que té un lector és visitar llibreries, passejar valorant les piles de llibres, acaronar els exemplars, meditar llargament quin ens endurem a casa o triar-ne un en un cop de geni, per pur instint. Qui més qui menys té les seves llibreries de referència, però quan l'amant de les llibreries marxa lluny de casa, el que vol és ser infidel i anar a(mb) llibreries desconegudes.<br />Si algú se sent identificat amb el que acabo d'escriure és que ha patit alguna de les situacions següents:<br />a)comença a llegir les guies de viatge per l'apartat de compres/llibreries. Si aquest apartat no existeix o es limita a enviar-nos a la sucursal d'una gran cadena, descarta automàticament la guia. Ja no cal que un es digui res més amb aquesta mena de guies de viatge.<br />b)ha carregat tant la maleta de llibres que a la tornada ha tingut seriosos problemes de facturació a l'aeroport.<br />c)ha comprat llibres d'idiomes que no llegeix.<br />d)ha passat llargues hores remenant entre els prestatges d'una llibreria estrangera davant l'estupefacció del/s seu/s company/s de viatge, que no entenien la llengua del país i van viure cadascun dels minuts passats en aquell temple del paper com una tortura subtilíssima.<br />A tothom que sàpiga de què parlo, li recomano la següent llista de les deu llibreries més maques del món del diari The Guardian. És incompleta i subjectiva, és clar, com tota experiència personal, però d'això va la cosa, i a més, les que hi són segur que valen la pena. Tan de bo pogués dir que tot aquest temps que no he estat actualitzant el blog me l'he passat buscant-les.<br /><a href="http://www.guardian.co.uk/books/2008/jan/11/bestukbookshops">http://www.guardian.co.uk/books/2008/jan/11/bestukbookshops</a>cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-22576349284018046842010-07-01T00:34:00.004+02:002010-07-01T00:46:45.358+02:00Els escenaris de la memòriaUna biblioteca és un projecte de lectura. Tot sovint, ens acostem a la prestatgeria i triem un llibre que feia temps que havíem comprat i mig per provar el comencem a llegir. Però menys sovint descobrim, quasi per sorpresa, que aquell llibre acabarà sent un dels nostres preferits en el seu gènere. <br /><br />És així com he gaudit de la lectura d’ <em>Els escenaris de la memòria</em>, de Josep Maria Castellet, en el qual es basteix un llibre de memòries tot evitant fer un llibre de memòries. Així, Castellet prefereix evocar la memòria compartida amb una sèrie de personatges lligats al món de la literatura a partir de rememorar els espais lloc-temps en els quals van coincidir. Amb alguns l’uneix una íntima amistat, és el cas de José Luis Aranguren, i amb d’altres, en canvi, la relació és breu en el temps tot i que significativa, i aquest seria el cas de Mary MacCarthy, que tot i les poques hores compartides serveix per marcar un moment crucial en el pensament literari de Castellet i de la seva generació: la crisi del realisme social. Els altres protagonistes d’aquestes memòries són Mercè Rodoreda, Josep Pla, Ungaretti, Rafael Alberti, Octavio Paz, Pasolini i Pere Gimferrer. I els indrets on els trobem són col•loquis internacionals, converses d’alta volada, visites de cortesia, i malgrat això, estem als antípodes del que s’anomena “faràndula literària”, tot i que en un moment del text el propi autor faci servir l’expressió i a la contracoberta del llibre es recuperi. Precisament Castellet no s’interessa per l’anècdota insubstancial que tan sovint és un llast en els llibres d’aquest gènere, sinó que ens fa viure el personatge sense ser indiscret ni banal. L’autor demostra ser un escriptor d’una tècnica finíssima i el resultat és un text alhora íntim i contingut; meditat, valent i educat. Si esmento l’educació és perquè em sembla un llibre summament civilitzat, i aquest és un adjectiu que ara mateix no recordo quan va ser la darrera vegada que vaig necessitar fer servir.<br /><br />Són molts els moments inoblidables que deixa la lectura del llibre. La idea de contestar la carta que Josep Pla li va escriure i no li va arribar a enviar mai tot i que sí la publicà a les seves obres completes és genial i no ho són menys algunes anècdotes, molt reveladores, protagonitzades per Pla. El capítol dedicat a Alberti, per contra, ens emociona per com esdevé el retrat del conflicte entre deure (el deure a uns ideals, a la consciència de representar un paper important que sobrepassa a l’individu i no li pertany) i independència. Castellet és un observador sagaç i minuciós, que a més sap triar amb intel•ligència els moments clau de la seva coneixença dels personatges perquè nosaltres en puguem extreure unes conclusions, lògicament orientades però no concloents. És en aquest sentit que podem llegir les darreres línies dedicades a Alberti:<br />"No li vaig preguntar si era més o menys feliç que a Roma. Els tombants de la vida dels homes ens desconcerten, però també ens enriqueixen amb el seu coneixement, mentre també nosaltres ens anem envellint i la ganyota, trista o equívocament hipòcrita, deixa a la interpretació de les noves generacions la imatge que, com en el meu cas respecte a Rafael Alberti, li vulguin donar."<br /><br />El volum es clou amb un text més breu dedicat a Pere Gimferrer a partir del seu ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola. En un moment donat, es cita un fragment del seu discurs d’ingrés i descobrim com el títol del llibre, Els escenaris de la memòria, té el seu origen en una anècdota que el predecessor i mestre de Gimferrer, Vicente Aleixandre, va viure junt a Azorín. Azorín li mostrava una carta de Juan Valera però el que fascinava a Aleixandre era que aquella evocació d’un mestre fos servida precisament per un altre mestre, Azorín. I diu Gimferrer: <br />“Y de pronto, yo sentí ante Vicente la misma clase de emoción que él sintió ante Azorín: no conseguía Vicente fijarse en la carta de Valera porque más le importaba que fuese Azorín quien se la estaba mostrando: no podía yo atender al recuerdo de Azorín antes que al hecho de que fuera Vicente quien lo evocaba.”<br /><br />Josep Maria Castellet, amb la seva obra, fa que, meravellats, no sàpiguem qui ens captiva més: els personatges recordats o qui els recorda.cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-24928775062213318502010-06-15T19:56:00.008+02:002010-06-17T13:53:23.794+02:00Deixeu que els peixos s'apropin a miSi bé el que vaig trobar més extraordinari i destacaria més de la novel·la <em><a href="http://www.librosdelasteroide.com/ficha_libro.php?id=90">El gran mundo</a></em>, publicada fa pocs mesos, és l'exploració psicològica --sempre de manera elegant i fugint de fòrmules massa explorades-- que l'autor australià David Malouf fa dels personatges, especialment en el personatge de Digger Keen --un home humil, sense estudis, savi d'una manera terrenal i intuïtiva, i que estima també d'una manera justa i bella, com un regal que no s'ha cobejat--, una de les escenes que més fortament gravades m'han quedat és una en un camp de presoners japonès a la segona guerra mundial, quan com a darrer mètode per fer retrocedir el còlera un dels protagonistes submergeix les cames de l'altre en el corrent d'un riu plagat d'uns peixets diminuts que a base de mossegar la carn malalta aconsegueixen que es faci net de la malaltia.<br /><br />És un remei extrem i terrible. Per això la meva sorpresa va ser màxima quan fa unes setmanes vaig sentir a parlar d'un <a href="http://www.break.com/usercontent/2010/3/30/mi-calle-de-nueva-york-tratamiento-belleza-con-peces-garra-rufa-1789722">mètode exclusiu </a>de pedicura que de moment només es pot seguir a Madrid, en un saló especialitzat anomenat Mi calle de Nueva York. El mètode en qüestió és a base d'uns peixets diminuts que es diuen Garra Rufa i que es mengen les pells mortes, de manera que fan una exfoliació anomenada "natural". Ni ho condemno ni m'hi sumo amb entusiasme: no puc arribar a una única conclusió perquè tot i que és evident que es tracta de peixos diferents als del llibre (els Garra Rufa no tenen dents i diuen que la sensació és de suau massatge) les informacions són de signe tan contrari (una en connexió amb una situació de malaltia extrema en un indret exòtic, l'altra la de buscar emoció controlada/natura enllaunada en un gabinet d'estètica) i a la vegada hi ha una connexió evident, també temporalment (les dues m'arriben amb poques setmanes de diferència)... Si hi ha d'haver una conclusió, ni que sigui provisional, la que s'imposa, crec, és la d'entendre-ho com a signe dels nostres temps postmoderns, uns temps de multiplicació de significants i encavallament de significats d'ètica posposada (no blasmeu a ningú per aquesta definició, és meva).<br /><br /><img style="TEXT-ALIGN: center; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 116px; DISPLAY: block; HEIGHT: 94px; CURSOR: hand" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5483139284630145362" border="0" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_GfF7D_lqd5o/TBgGIOJeiVI/AAAAAAAAABE/3BZIqHhh4p0/s320/peixos+garra+rufa.jpg" />cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-65839027494594394372010-05-28T14:29:00.005+02:002010-05-28T17:34:07.305+02:00A propòsit del nou treball de Charlotte GainsbourgAquest Cafè berlinès darrerament tira més cap a França.<br /><br />Avui <em>Les Inrocks</em>, la plana web de la revista <em>Les Inrockuptibles</em>, m'ha sorprès per la manera com presentava el darrer <a href="http://www.lesinrocks.com/musique/musique-article/article/charlotte-gainsbourg-le-bel-et-etrange-clip/?svc_mode=N&svc_campaign=nl&svc_partner=inrocks&estat_url=http%3A%2F%2Fwww.lesinrocks.com%2Fmusique%2Fmusique-article%2Farticle%2Fcharlotte-gainsbourg-le-bel-et-etrange-clip%2F">videoclip</a> de Charlotte Gainsbourg, tradueixo:<br /><br />"Charlotte Gainsbourg: un bell i estrany videoclip<br /><em>Time of the Assassins</em>, nou single de l'àlbum <em>IRM, </em>s'ha vist proveït pel realitzador Todd Cole d'un molt bell i estrany vídeo --a qui no els hi agradi ni la cançó ni la cantant podran, tanmateix, interessar-se per les imatges."<br /><br />A mi tant el videoclip com la cançó m'han agradat. Després he llegit els comentaris a la notícia, on sorgia la qüestió de com de cansats n'estan alguns de veure-la fer de filla de papà durant tants anys i que si sí que n'hi ha per tant i que si no. Aquí també suposo que la coneixem en part per ser filla d'en Gainsbourg i la Jane Birkin, però jo diria que el pes mediàtic, la percepció global del fenomen, ens el perdem i juga a favor d'ella.<br /><br />Com de variants poden ser les percepcions d'un fet cultural més enllà de les fronteres i del sistema cultural que l'han acollit! En principi, es diu que prendre distància, perspectiva, és bo. Però també ens falten altres claus per interpretar. La nostra perspectiva del que és la narrativa nord-americana probablement tindrà pocs punts en comú amb la d'algú in situ, i ja no parlem de si un és nadiu o no. Encara que ens pensem que el més important es tradueix i que estem contínuament exposats a la cultura nord-americana, el cert és que ens falta molt per disposar dels elements que ens permetin una lectura millor del context. I fixeu-vos que poso un exemple d'una cultura molt present a casa nostra. Ja no diguem què passaria si veiem com pot interpretar els productes culturals catalans un francès. Per exemple, el debat actual sobre la "nova onada" de la música en català segurament arribaria a França molt esmorteït, i el que arribés s'entendria ben poc, cal copsar quin és el pes de la tradició i quina és la resposta actual des d'un punt de vista social o millor: el que es palpa al carrer, el que es comenta, les impressions. I més que això: cal entendre o haver seguit una mica el debat públic que ha suscitat la música en català en els darrers quinze o vint anys per situar el que avui dia es diu i com s'està percebent.<br /><p></p><p></p>cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-3961053292353398582010-05-27T21:59:00.007+02:002010-05-27T23:55:27.911+02:00Descobrir la sopa d'all o les fotonovel·les del segle XXIAvui <em>Le Monde</em> anunciava la publicació online d'un <em>polar </em>(és a dir, per definir-ho ràpidament, una novel·la policíaca a la francesa) per entregues. L'objectiu, segons diuen, és recuperar al segle XXI la tradició dels fulletons que publicaven els diaris a finals del segle XIX. L'obra en qüestió es diu <em><a href="http://www.lemonde.fr/a-la-une/visuel/2010/05/20/muti_1360309_3208.html">Muti</a></em>, el guió és de l'escriptor Caryl Férey però hem de suposar que l'autoria és multiple, ja que tanta o més feina (segurament més) hauran tingut els programadors, dissenyadors, compositors... Seran quinze capítols que es publicaran cada dia a les 12.45 des d'avui i fins el dia 10 de juny.<br /><br />Fins aquí la informació.<br /><br />Si hem de jutjar pel que s'ha vist en aquest primer capítol, el resultat és força decebedor. Tenim una cambra d'hotel amb una vinyeta de text, so ambient i alguns punts que van apareixent a la pantalla i que si hi cliquem obtenim algun element audiovisual o una informació extra sobre el context de la història. Si no fos per les eines per compartir o opinar a les xarxes socials sobre l'obra, <em>Muti </em>podria haver-se creat fa dos anys, tres o deu. L'estètica és una mica low-fi i a mi em recorda alguns jocs d'ordinador que estaven de moda quan encara en gastava d'aquestes coses (jocs de pistes com <em>l'Indiana Jones</em> o el <em>Gabriel Knight</em>). La informació que s'ha donat en aquest primer capítol, sumant-hi tant el text com els altres in-puts, seria equivalent a un parell o tres de pàgines d'una novel·la. Deixant de banda els focs d'artifici, pel que fa a la trama, de moment cap sorpresa. Molt de sexe, concretament entre un paio de cinquanta anys i una noia a la vintena. Trencador, oi? De fet, no continuaré explicant la història o ningú no voldrà dedicar un minut més a llegir aquest post.<br /><br />Els fulletons (<em>feuilletons</em>) se'ls van inventar els francesos. Com és natural, se'n publicaven de dolents, de passables i de molt bons. Algunes de les grans novel·les que avui dia encara llegim i que són considerades canòniques van veure la llum en aquells diaris que segons sembla et deixaven els dits ben bruts de tinta. Per dir uns quants noms: Dickens a Anglaterra (per exemple, hi publicà <em>Els papers pòstums del Club Pickwick</em>), Balzac a França o Pérez Galdós a Espanya. El DIEC ens informa que <em>La Veu de Catalunya</em> publicà el fulletó <em>La família dels Garriga.</em><br /><br />Cal marcar una diferència entre aquests precedents i els experiments narratius com aquest citat o les famoses novel·les nipones per a mòbils, encara que <em>Le Monde</em> segurament hagi triat el mot <em>feuilleton</em> perquè una certa connotació negativa que té avui en dia fa que sembli menys exagerat dir-ne així que barrejar el mot <em>literatura </em>en tot plegat. Tot arribarà, és clar: hi ha qui no té tants miraments.<br /><em></em><br /><em>What's the point?,</em> que dirien els altres. Per la meva part, si ho resisteixo intentaré veure tota la sèrie per fer-ne una valoració global.cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-24948251089988774822010-04-22T00:18:00.005+02:002010-04-22T01:19:59.666+02:00AeroportsAra que tot fa pensar que s'acaba l'embolic ocasionat pel simpàtic Eyjafjallajokull i sembla que ningú no ha pres mal, és moment de deixar constància d'un parell de reflexions que venen a tomb:<br /><br /><p>1. Molta gent s'ha trobat atrapada als aeroports i lluny de casa seva innecessàriament només perquè ara volar és molt barat. Abans ens ho pensàvem molt més a l'hora d'agafar un avió, però ara molts trien aquest mitjà de transport altament contaminant per cobrir trajectes que podrien fer amb altres mitjans o decideixen en comptes de marxar de cap de setmana al Montseny, anar de compres a Londres. Com amb tot, n'hi ha qui en fa veritables abusos d'aquesta facilitat. No sóc una persona indiferent als plaers de la vida, entre els quals compto viatjar, però penso que hi ha qui es declara ecologista i fa un autèntic abús de l'avió. I també penso que poder-se permetre una cosa no és el principal motiu per portar-la a terme. És una qüestió ètica, si es vol.</p><br /><p>Moment televisiu: el TN ens va oferir el testimoni d'unes noies al Prat que marxaven de cap de setmana però que no podien volar a la seva destinació, com que de fet tant els hi feia un lloc com un altre (paraules textuals) van canviar-la per Frankfurt perquè s'hi adeia amb el que duien a la maleta. Hores més tard sabríem que Alemanya tancava els seus aeroports, probablement es van trobar atrapades a Frankfurt.</p><br /><p>2. La sobreabundància d'imatges i la progressiva xancletització d'aquestes fa que determinats estímuls visuals ja no ens sorprenguin, de tant en tant cal forçar la vista per precisament veure alguna cosa que s'assembli al pas del temps. (Precisament fa uns dies a La Vanguardia Sergi Pàmies feia un molt bon article sobre els canvis en els codis visuals i rítmics dels programes televisius.) A dia d'avui a ningú no el pot sorprendre veure imatges de gent estibada als aeroports, l'actitud de qui espera en una cua de facturació o empeny l'equipatge ha estat ja codificada i passi el que passi (vaga de controladors d'Iberia, escàndol d'Aircomet, vaga de treballadors d'Spanair, el volcà islandès...) les imatges dels passatgers acantonats als aeroports són intercanviables. Aquests dies ens hem afartat de veure gent dormint en tota mena de postures sobre tota mena de butaques (segons la mala llet del dissenyador, millor o pitjor dormida), de tan tòpiques passen quasi sense que hi parem atenció. La primera vegada que vaig ser conscient d'aquesta actitud d'abandonament tipus homeless deluxe va ser de petita en un viatge amb la Transmediterrània. Encara no havíem sortit del port de Barcelona i ja hi havia joves europeus desmuntant els mòduls d'alguns sofàs de les zones comunes i ajaçant-se a la moqueta. Sempre he tingut un cert gust per apreciar una bona performance i ja intuïa que allà en passava alguna. La primera vegada que vaig ser conscient que aquesta manera d'estar era històrica, és a dir, incomprensible/impensable en altres moments històrics va ser viatjant en metro amb la meva àvia: era d'hora pel matí i amb prou feines havia dormit, vaig tancar els ulls per descansar aprofitant que anava en companyia. La meva àvia em va renyar severament, em va dir que allò "no estava bé". Teníem punts de vista divergents sobre el que era acceptable de fer o de mostrar en públic i el que no ho era.</p><br /><p></p><br /><p></p>cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-15718637455892761992010-03-06T22:01:00.004+01:002010-03-06T22:58:01.030+01:00En suport de l'HoriginalTal i com expliquen al blog de <a href="http://horinal.blogspot.com/2010/03/hivernacio.html">l'.o.r.i.n.a.l.</a>, l'Horiginal ha hagut d'interrompre la seva programació cultural per problemes administratius (res a veure amb mesures de seguretat ni similars, sinó de llicències) i, com a mínim, fins que aquests no es solucionin.<br /><br />Acostumats com hauríem d'estar als contrasentits dels qui ens governen, no ens n'hauríem de sorprendre, però això no fa que ens dolgui menys. Una de les moltes virtuds de l'Horiginal és que al voltant de les activitats culturals que s'hi organitzen setmanalment, principalment però no només el recital de poesia dels dimecres, s'ha anat teixint una àmplia xarxa de relacions de la qual no deixen de sorgir nous projectes i iniciatives de tot tipus. Una bona mostra d'això va ser fa pocs mesos <a href="http://labreu.wordpress.com/2009/09/21/avui-hem-recitat-ferro-lalabatre-60-homenatge-a-lo-r-i-n-a-l/">l'homenatge</a> a un dels seus impulsors, Ferran Garcia, que es va celebrar amb l'edició a càrrec de <a href="http://labreu.wordpress.com/">Labreu Edicions </a>del volum <em>Ferro</em>, amb textos de desenes d'amics i col·laboradors.<br /><br />Sóc del parer que el que fa que una ciutat pugui ser considerada una capital cultural és la multiplicitat, diversitat i valor de les iniciatives culturals que s'hi produeixen. Com més nombroses siguin, imaginatives, creatives, com més gran sigui el nombre d'actors culturals que hi intervinguin, com més gran la creativitat i independència, millor. Perquè està molt bé i és necessari que l'administració impulsi la cultura i el nivell cultural dels ciutadans, però no pot pretendre que tota la cultura passi per ella, que la creació sigui quelcom que segueixi un camí pautat, que hagi d'encaixar amb normatives, pressupostos i legislatures. La iniciativa privada no hauria d'estar constantment sota sospita, sembla que tot siguin pals sota les rodes. Ja n'hi ha prou de fer la vida impossible als col·lectius que s'atreveixen a fer activitats fora dels espais delimitats oficialment. Entenc que el deure de les administracions no és fer la punyeta a creadors i programadors, al contrari, l'activitat de l'administració hauria de ser facilitar-los la vida. S'hauria d'aspirar a que hi haguessin més iniciatives com la de l'Horiginal en múltiples àmbits, però això no és una cosa artificial que s'aconsegueix cedint una sala d'un centre cívil i posant caler públic sobre la taula, per això quan es dóna espontàniament n'hem d'estar agraïts. Que en queda del Fòrum de les Cultures a part del recinte i molts acudits? Algunes persones deurien fer molts diners, això sí, però no serà per aquest camí que Barcelona podrà competir a nivell cultural amb ciutats com Londres o Berlin. L'actiu principal d'una capital cultural és la capacitat creativa i dinamitzadora dels qui hi viuen, i el màrketing i les corbates no hi tenen res a veure amb això.cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-91623019835611391712010-02-24T23:48:00.006+01:002010-06-09T12:19:37.818+02:00Sobre Quevedo, comes i casualitats<a href="http://www.tramaeditorial.es/media/Lindon_webdef.jpg"></a><br /><div>L'altre dia vaig anar a una coneguda llibreria del centre amb prou temps per endavant com per poder rebuscar amb calma per les diverses seccions. Ja anava amb la idea de comprar <em><a href="http://www.tramaeditorial.es/shop/Detail.aspx?id=129">Jérôme Lindon. Mi editor</a></em>, de Jean Echenoz, sisè llibre de la col·lecció Tipos móviles de Trama editorial, i després de donar moltes voltes (tot per la mania de preguntar, mania necessària per descobrir a vegades coses que no sabies que volies) el vaig trobar a una de les gòndoles on se suposava que ja havia mirat. També em vaig decidir per una llaminadura d'embolcall irresistible: <em><a href="http://www.paidos.com/ficha.aspx?cod=38318">El metro revisitado. El viajero subterráneo veinte años después</a></em>, de Marc Augé (famós pel concepte dels no-llocs) que Paidós ha publicat en tapa dura i sobrecoberta amb el mapa del metro de París.</div><div><br /><div>La petita meravella de delicadesa i contenció d'Echenoz m'ha fet molt de profit, queda parlar-ne més endavant, i, amb aquest bon record, em disposava a enfilar la lectura del següent, tot desitjant que l'adquisició hagués sigut igual d'afortunada. Primer en reviso els paratextos i de seguida em crida l'atenció el lema editorial estampat a la segona solapa: "Hay libros cortos que, para entenderlos como se merecen, se necesita una vida muy larga", firmat per Francisco de Quevedo.</div><br /><div>Ai carai, em dic, que això ho he llegit abans, que això ho he llegit recentment... Ho heu endevinat: el volum d'Echenoz es remata amb la mateixa cita del bo d'en Quevedo (aquest cop a seques), inserida també per l'editorial: "Hay libros cortos que para entenderlos como se merecen, se necesita una vida muy larga".</div><br /><div>Aquesta sorprenent casualitat m'inspira alguns pensaments: quants llibres devien haver a la llibreria amb aquesta cita? És impossible que m'hagi endut els dos únics llibres que la contenien, o no? Ara es porten els llibres curts, també s'estila la diferenciació del llibre per aquest tipus de detalls... potser no és una casualitat tan sorprenent. I per què Quevedo? Home, Quevedo és un habitual de les webs tipus "famous quotes"... I un altre pensament, trobi la diferència (no és el nom, això ja ho hem dit). </div><br /><div>La coma.</div><br /><div>L'editorial Paidós presenta una coma més a la frase o, si es vol, Trama editorial en presenta una menys. </div><br /><div>Qui ha tingut la sort d'anar a classe amb el professor Jordi Llovet i compleix la circumstància d'haver acceptat que no hi trobaria el conferenciant brillant d'altres contextos o el crític esmolat i sistemàtic, pot extreure una bona pila d'ensenyances de les anècdotes que despatxava amb assiduïtat. Qui hagi anat a classe amb el professor Jordi Llovet, dic, recordarà l'anècdota del professor Blecua, que es veu que sempre afirmava que la seva més gran aportació com a filòleg era haver-li corregit una coma a Góngora (ai, o era a Garcilaso?) Amb això el professor Llovet volia resumir la dignitat, la modèstia i la minuciositat de l'ofici de filòleg.</div><br /><div>Cadascú que pensi el que vulgui, jo, com que no sóc Blecua, no sé quina és la bona. Ara bé, entenc el conflicte, ja que la frase em sembla una mica dèbil d'estructura, què voleu que us digui. És clar que també podria ser (que llanci la primera pedra qui estigui lliure de pecat) que ningú s'ho hagi plantejat i que el que deia sant Google, doncs això. M'imagino algú d'un departament editorial fent la cerca a l'oracle dels nostres temps, per exemple amb uns termes de cerca plausibles com "libros cortos"+cita, si el que es volia era trobar alguna cosa que dignifiqués la concisió del llibre. Faig la prova i ai ai ai, la <a href="http://www.abcfrases.com/frase/hay-libros-cortos-que-para-entenderlos-como-se-merecen-se-necesita-una-vida-muy-larga/32570/">segona</a> i la <a href="http://www.sabidurias.com/cita/es/6674/francisco-de-quevedo-y-villegas/hay-libros-cortos-que-para-entenderlos-como-se-merecen-se-necesita-una-vida-muy-larga">tercera </a>entrada fan bingo. Topem amb la frase de Quevedo, amb coma, que no vol dir que sigui la bona o la dolenta, és clar. No perdem el món de vista, els dos llibres són excel·lents i molt recomanables, això només és un divertiment a propòsit del tema per antonomàsia dels nostres dies (o al menys del dia d'ahir): la cultura a l'entorn digital i com n'és de fràgil. Hi ha una major agilitat, un major flux d'informacions, bases de dades per donar i per vendre... però tot és menys sòlid, menys fiable, més fal·lible.</div></div>cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-46356191243170434692010-02-23T22:04:00.007+01:002010-02-23T23:40:59.831+01:00Reorientar el debat del llibre en la cultura digitalAvui el diari <em>El País</em> publicava un oportú <a href="http://www.elpais.com/articulo/opinion/agora/digital/elpepiopi/20100223elpepiopi_13/Tes">article</a> d'Andreu Jaume, editor de Lumen, sobre les implicacions del llibre electrònic i per extensió de l'entorn digital en el nostre sistema cultural. L'article és un dels molts que aquest diari ha anat publicant en els darrers mesos a l'espai anomenat Tribuna de les seves pàgines d'Opinió. Malgrat alguna <a href="http://www.elpais.com/articulo/opinion/libro/universal/elpepuopi/20091224elpepiopi_11/Tes">sortida de to</a>, la majoria han aportat una mica de seny al debat que es desenvolupa actualment al sector editorial, un debat que s'ha vist infestat per molt diversos reportatges i informacions aparegudes en premsa. I dic infestat perquè més d'un i més d'una que la tarda abans no en sabia res sobre el llibre electrònic ha fet cas del primer pseudo gurú que li ha sortit al pas i ha reproduït acríticament uns vagues i interessats pronòstics. (Sota flamants i sonors titulars ens hem cansat d'escoltar, per exemple, que el llibre electrònic seria el regal del passat Nadal. I ja em diran què.)<br /><br />Els malpensats diuen que, és clar, <em>El País</em>, i per tant, el grup Prisa, com a editor, és part interessada en el debat i que no poden sentir-se gaire còmodes davant dels qui diuen que "gràcies a" les noves tecnologies els autors i lectors s'alliberaran de la tirania dels editors. Sigui com sigui, és d'agrair que a la premsa s'obri un espai per a reflexionar fora dels cercles editorials o dels canals més específics, i sigui, ja dic, un espai de reflexió i no informacions que semblen publirreportatges sobre el darrer gadget tecnològic o la darrera iniciativa empresarial. I és en aquest punt on torno a l'article d'Andreu Jaume, perquè em sembla que molt encertadament ens indica que el tema aquí no és discutir sobre si els dispositius de lectura electrònics són útils o no o s'implantaran o no, o hi haurà quota de mercat o no, més enllà d'això i d'altres qüestions prosaiques, el més important és discutir quines implicacions té el canvi de paradigma cultural que uns desitgen i uns altres temen.<br /><br />I és que hi ha qui encara no ha entès el paper fonamental dels editors i de la crítica en la nostra cultura. Òbviament no són les úniques institucions culturals de la contemporaneïtat, però és que és impossible pensar en conceptes com "autor" o "lector" sense tenir en compte aquestes altres parts de l'equació. Penso que qui digui "els autors a través d'Internet faran això i allò i podran prescindir d'aquest i de l'altre...", en realitat no sap el que es diu perquè en aquest hipotètic futur (distòpic per a mi) el que es designa com a autor ja no seria el que avui nosaltres hem acordat dir-li autor. I passa el mateix amb el lector. Ho sento molt, però qui s'autoediti un llibre digital i comenci a infestar viralment per obra i gràcia de la web 2.0 els amics, coneguts i saludats no en tindrà prou amb això per esdevenir un autor.<br /><br />Crec que la pretesa desaparició dels editors i la suposada democràcia digital, tal i com darrerament es vaticina, condueix a un empobriment a tots nivells i que tenim tot el dret a preocupar-nos i advertir que el que avui interessa econòmicament a uns quants passarà factura a molts. Per argumentar-ho més gràficament: no crec que si algú ho pensa fredament pugui creure que preferirà en comptes d'anar a una llibreria o a una biblioteca i triar un llibre que ha estat publicat per una editorial de la qual pot tenir referències, que ha estat traduït i editat convenientment i del qual ha rebut informació suficient per tenir alguna idea de si li interessa o no, prefereixi enfrontar-se tot sol a l'immens magma d'informacions i contrainformacions d'Internet amb l'objectiu d'aconseguir descartar centenars d'arxius dels quals no té cap referència per triar-ne un que si té una mica de sort no serà del tot illegible. I tot això, per què? Per estalviar-se uns quants euros? És clar, els llibres són cars... Però més car resulta el temps i castigar-se els ulls i el gust.<br /><br />Fins aquí, el que molts pensem. Ara bé, com gestionar tots aquests canvis i avenços tecnològics que ja estan aquí i posar-los al nostre servei i no al revés? No és que no n'hi hagi prou amb dir, com sumaritza l'article, "Internet es una plaza pública que, como tal, requiere una organización que permita un tráfico regulado. No debería convertirse en un universo caótico y acrítico", no n'hi ha prou perquè fins i tot això no és cert. És lògic, quan es fa un article d'aquests, a més a més de fer un diagnòstic, llençar algun tipus de proposta, per tímida o oberta a interpretacions que sigui. Però he de dir que, si bé estic d'acord amb tot el gruix de l'article, i amb la reorientació del debat cap a qüestions veritablement rellevants, no puc creure honestament que Internet és un lloc que com si fos físic es pot regularitzar i sotmetre. Precisament la nostra època postmoderna es caracteritza per la seva descentrització, mutabilitat, liquiditat... La realitat no és encerclable, se'ns escola entre els dits abans que puguem arribar a apamar-la. Internet n'és el màxim exponent i que em matin si sé cap a on ens conduirà això. <blockquote></blockquote><blockquote></blockquote>cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-84717083253325707262010-02-22T21:39:00.003+01:002010-02-22T22:23:35.692+01:00Harper's BazaarLa setmana passada va arribar als quioscos l'edició espanyola de la revista <em>Harper's Bazaar</em>, que edita Spainmedia Magazines. No és l'única capçalera mítica que s'importa al mercat espanyol en els darrers temps: fa relativament poc va aterrar <em>Vanity Fair</em>, que publica Condé Nast.<br /><br /><em>Vanity Fair</em> venia a omplir un buit en el mercat de revistes: no hi havia cap revista generalista (subratllem generalista) que publiqués, tractant amb el mateix respecte text i fotografia, reportatges de societat, luxe i glamour però també de política i actualitat junt amb propostes culturals que no fossin simplement per cobrir l'expedient. Però està menys clar que <em>Harper's Bazaar</em> estigui cobrint cap mancança en el parc de revistes.<br /><br />La nouvinguda ho tindrà molt difícil per guanyar-se un lloc entre l'oferta ja consolidada: <em>Marie Claire, Elle, Vogue, Telva, Woman..</em>. A més, encara que sàpiga greu, s'ha de dir que els textos (començant per la carta de la directora) no estan tan cuidats com caldria esperar (com si en el fons pensessin que ningú se'ls llegiria) i alguns reportatges prometen més que el que ofereixen (com els de roba per a cada edat o l'informe sobre la veritat dels productes bio). Pel que fa als reportatges purament de moda, com el de Carmen Kaas que és també la protagonista de la portada, s'ha de dir que la tria i la realització són força impecables o, com a mínim, es veu un gust i un criteri al darrere, més enllà del luxe pel luxe. Sovint, quan fullejo algunes revistes, tinc la impressió que el preu i l'exclusivitat són el principal criteri editorial, en canvi, en aquest cas no ha sigut així. Cal insistir, però, que per nivell de preus i vocació les propostes concretes de la revista, més enllà de les tendències generals, segueixen sent prohibitives i al nivell de les revistes abans esmentades (i, per tant, difereix de l'altra línia principal en capçaleres de moda, exemplificada per revistes com <em>inStyle</em> i en menor mesura, per raons evidents, <em>Cuore</em>).cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-21949429409394248052010-02-16T22:45:00.002+01:002010-02-16T23:12:12.429+01:00El Dique FlotanteDissabte. Llegeixo a La Vanguardia que s'acaba de publicar el llibre <em>Barcelona alta costura, </em>de Josep Casamartina, sobre la història de les firmes de moda de la ciutat. Em crida l'atenció el nom de la casa El Dique Flotante, un nom fàcil de recordar i que crida l'atenció, penso que té molt poc a veure amb els altres noms de les cases de moda de l'època, la majoria dels quals responen als cognoms dels fundadors, i penso que la sensibilitat que transmet és molt contemporània.<br />Diumenge. Llegeixo el llibre <em>Por i diners</em>, de Francesc Cabana, una amena obra sobre el desenvolupament industrial i el caràcter emprenedor de la Catalunya de les primeres dècades del segle passat, i em creuo per segona vegada en poc menys de vint-i-quatre hores amb el nom de El Dique Flotante. Gràcies a això descobreixo que el nom d'aquests magatzems de moda respon a una obra d'enginyeria important: un "dic flotant" al port de Barcelona. Busco una mica més per Internet i descobreixo que tant el dic com la casa de modes s'inauguraren el 1899. Resolt, per tant, el misteri d'aquest nom tan estrafolari. El misteri que queda per resoldre és el de les casualitats tan oportunes que tot sovint fan que un cop descobreixes una cosa no paris de topar-te-la per tot arreu.cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-10557543387516537742010-02-11T23:09:00.004+01:002010-02-11T23:43:51.000+01:00Figuretes de vidreQui llegeixi això i no ho faci gaire tard potser encara hi serà a temps de córrer i aprofitar un bon consell: no us perdeu <em>Figuretes de vidre</em> de Tennessee Williams a la Sala Muntaner, dirigida per Jordi Pons-Ribot. Hi seran fins el 14 de febrer.<br />Aquest muntatge és una delícia a tots nivells, tant interpretatiu com textual com escenogràfic... És una meravella que en el context actual de brutalitat generalitzada (a tants nivells... perquè la brutalitat adopta moltes formes), es pugui representar una obra tan humana i tan sensible, que emociona sense por a ser sentimental, perquè en cap moment cau en l'excés ni en els fàcils recursos del melodrama.<br />Tennessee Williams parla de la difícil relació entre una mare i una filla i el sentiment d'alienació que el fill i germà sent tant davant d'això com pel paper que li toca representar en la petita història familiar d'abandonament i oportunitats perdudes. (Un dels encerts de l'obra és que el fill sigui també el narrador.) La filla, com la descriu son germà en un moment determinat, és "una noia de casa", categoria que ara potser se'ns pot fer estranya però no fa pas tant de temps era fàcil trobar noies, fadrines, que per circumstàncies de la vida no sabien com enfrontar-se al món i decidien seguir sota la protecció de casa i la família. (És clar que, personalment, crec que també el paper que la societat reservava a la dona ho afavoria.)<br />Entrar al món de Tennessee Williams és entrar en un espai íntim, de confrontació amb l'Altre. No es tracta d'identificar-se amb els personatges, què va, la grandesa i la generositat de l'autor <em>d'Un tramvia anomenat desig</em> és que tant és com de diferents siguin els contextos i vides dels seus personatges respecte els nostres propis, l'experiència que se n'extreu és profundament humana.cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-63450134573309032682010-01-26T00:34:00.002+01:002010-01-26T01:06:57.673+01:00Una lluerna una mica menys infinitaArran de l'entrada d'ahir pensava en els cinemes barcelonins que he conegut, per haver-hi posat els peus alguna vegada, i que ja han vist el The End:<br /><br />1 - Cinema Río. Una enorme sala de barri a la qual els pares em deixaven anar per la seva proximitat. Recordo amb nostàlgia i vergonya a parts iguals haver vist Titanic en un mar de llàgrimes. Ah! <em>L'age ingrat.</em><br /><em>2 - </em>Maldà. Les dobles sessions, úniques a la ciutat, com a mínim a la darrera època, fomentaven la bulímia cinèfila. Recordo fins i tot amb afecte la incomoditat d'aquelles butaques. Em sembla recordar, per exemple, una doble sessió Lars von Trier amb <em>Los idiotas</em> i <em>Rompiendo las olas</em>. Després el van fer tancar i va reobrir amb una programació de Bollywood que no vaig arribar a veure. No deuria ser l'única persona, i em sap greu, perquè de seguida van reorientar la programació cap a un cinema més d'autor. Recordo especialment quan vam anar a veure-hi una pel·lícula tan gran com un continent: <em>Encuentros en el fin del mundo</em>, de Werner Herzog.<br />3- París. Hi vaig veure, per exemple, una peli efectista que amb el temps em va deixar d'agradar o em va agradar menys: <em>Lucía y el sexo</em>, de Julio Medem. Un cinema en una localització perfecta, massa, suposo... altres la cobejaven. Barcelona va perdre-hi molt aquí.<br />4- Boliche. Un cinema que sempre m'havia cridat l'atenció per la promesa del rètol: cine + bar. Confesso que jo només vaig catar la primera part i, per vergonya meva, només una vegada (i quasi faig tard). Va ser amb <em>Expiación</em>.<br />5- Casablanca Gràcia. Un altre <em>one night stand. </em>El <em>tête-à-tête</em> va ser en aquest cas amb Herr Jung a l'entrevista filmada en cinema <em>Carl Gustav Jung</em>. No hi vaig anar amb ningú i potser érem tres a la sala, la qual cosa encara ho feia tot més inquietant.<br /><br />I encara me'n deixo... Ahir els Verdi eren un formiguer i no hi havia manera d'aconseguir entrades per La cinta blanca, malament per a mi però em va alegrar. Però no n'hi ha prou, necessitem més cinemes amb bona programació, amb tres o quatre a Barcelona no és suficient.cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-65643371257306415012010-01-25T00:37:00.005+01:002010-01-26T00:33:53.231+01:00Franquícia i brutícia<p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span lang="CA" style="font-family:Georgia;">A Barcelona hi ha carrers que només serveixen per vendre-hi samarretes. El ciutadà o la ciutadana a qui agradi entretenir-se pels cafès dels carrers Pintor Fortuny i Ferlandina i després creu-hi les Rambles a partir de les nou del vespre per anar fent drecera fins a la línia 4 de metro a Urquinaona sap a què em refereixo.<?xml:namespace prefix = o ns = "urn:schemas-microsoft-com:office:office" /><o:p></o:p></span></p><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span lang="CA" style="font-family:Georgia;"><o:p></o:p></span></p><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span lang="CA" style="font-family:Georgia;">Enfilar Portaferrissa des de la Rambla un cop tanquen les botigues és trobar cada dues passes piles d'escombraries, amb bossa o sense, i cap senyal de vida. Ambdós fets són desoladors. El festival d'aires napolitans no és fruit de l'incivisme --per fer servir aquest mot que de fa uns anys ençà se'ns ha imposat i que un dia valdria la pena de comentar--, no, sembla ser que és l'únic sistema <em><span style="font-family:Georgia;">pensat</span></em> per a la recollida de les deixalles de la jornada. En tots aquests anys del regnat de l'eslògan "Barcelona neta" no s'ha pogut trobar una alternativa a aquesta situació. Potser no tots els carrers, especialment els més antics, poden tenir contenidors però a moltes ciutats d'Europa aquest problema té solució: totes les deixalles es recullen als contenidors dels patis o quartets comuns de cada edifici i el porter o els empleats municipals els treuen a l'hora de la recollida.<o:p></o:p></span></p><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span lang="CA" style="font-family:Georgia;"><o:p></o:p></span></p><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span lang="CA" style="font-family:Georgia;">Ara bé, tinc dret a trobar aquesta situació indigna? Tinc un problema de percepció? Vegem-ho. <o:p></o:p></span></p><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span lang="CA" style="font-family:Georgia;"><o:p></o:p></span></p><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span lang="CA" style="font-family:Georgia;">L’augment del preu dels lloguers dels locals comercials junt amb la febre per la roba low cost i la quasi desaparició de les temporades ha provocat que l’únic negoci possible en aquesta illa de carrers sigui la franquícia de moda. La vida s’organitza al voltant d’això, els pocs cafès que hi resisteixen tanquen a la mateixa hora o abans i tot que Zara, H&M, etcètera. Ningú ha trobat cap altra utilitat a aquests carrers que la crematística. Si algú si vol passejar i topa amb un oceà de deixalles és el seu problema, perquè l’important aquí és vendre i comprar samarretes. Qui vulgui obrir-hi un altre tipus de negoci, què sé jo, una botiga de llegums, una tintoreria o una ferreteria és que està sonat, quasi tant com qui pretengui passejar-hi. Mentre badàvem, el cinema París va tancar, fa poc ho ha tornat a fer el Maldà, en poc temps hem pogut comptar dos H&M en menys de cent metres, i això per no parlar dels Zares... Tot sembla afavorir aquest fenomen, per tant, hauria de sobtar-nos que el més important sigui vendre samarretes i que un cop aquesta activitat s’atura, la resta no importi? <o:p></o:p></span></p><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span lang="CA" style="font-family:Georgia;"><o:p></o:p></span></p>cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-87187694129165252832009-12-26T00:32:00.004+01:002009-12-26T01:03:39.694+01:00Benjamin Biolay, nouveau album<span class="blsp-spelling-error" id="SPELLING_ERROR_0">Benjamin</span> <span class="blsp-spelling-error" id="SPELLING_ERROR_1">Biolay</span> té un nou i <span class="blsp-spelling-error" id="SPELLING_ERROR_2">impressionant</span> àlbum doble, <em>La Superbe</em>. Un disc extens i intens on hi cap <span class="blsp-spelling-error" id="SPELLING_ERROR_3">pràcticament</span> de tot, fins i tot un sampler de Gardel a l'exuberant "Buenos Aires". I a "Brandt rhapsodie", una peça amb una extraordinària força narrativa, que recrea el deteriorament d'una parella a partir dels post-its que es deixen en un frigorífic de la marca Brandt, col·labora amb Jeanne Cherhal, una cantant poc coneguda al sud dels Pirineus però que pot agradar als fans de Vincent Delerm però potser no tant als de Biolay. <br />Per tastar <em>La Superbe</em>, una mica d'escalfor de ple agost amb "15 aôut":<br /><a href="http://http//open.spotify.com/track/3C6SHpprQNr9IFV8p0lSxk">http://http://open.spotify.com/track/3C6SHpprQNr9IFV8p0lSxk</a><br />Superb, és clar.cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-32832463367508387862009-12-16T00:44:00.007+01:002009-12-16T00:56:54.737+01:00Retrat de grup<a href="http://1.bp.blogspot.com/_GfF7D_lqd5o/Sygh6QaVF3I/AAAAAAAAAA8/_33yYg_LBnA/s1600-h/lo-mejor-de-la-vida_250.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5415615836634552178" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 209px; CURSOR: hand; HEIGHT: 320px" alt="" src="http://1.bp.blogspot.com/_GfF7D_lqd5o/Sygh6QaVF3I/AAAAAAAAAA8/_33yYg_LBnA/s320/lo-mejor-de-la-vida_250.jpg" border="0" /></a><br /><div>Aquests dies he devorat amb veritable passió la novel·la <em><strong>Lo mejor de la vida / El millor de la vida</strong></em>, de <strong>Rona Jaffe</strong> (Lumen/Rosa dels Vents), sentint-me culpable a vegades d’aquesta xacra de l’experiència lectora que és sovint la identificació amb els personatges. </div><br /><div><br />Malgrat que no estem parlant de gran literatura i que com es desprèn de l’epíleg va ser quasi una novel·la d’encàrrec, aquest gran èxit dels cinquanta encara té moltes coses per dir avui en dia. És la història d’un grup de noies que intenten tirar endavant al Nova York de principis dels anys cinquanta a Fabian, una editorial de revistes femenines i llibres de butxaca de dubtosa qualitat i grans vendes. Per una banda, hi ha l’al·licient de veure retratada una gran casa editorial a l’època dels exèrcits de secretàries, dels lectors de manuscrits a jornada completa i en nòmina... És des de la perspectiva d’aquests escalafons que veiem com és la rutina a l’empresa (els seguidors de <strong><em>Mad</em> <em>Men</em></strong> ja hi estaran familiaritzats encara que en el cas de la sèrie sigui una agència de publicitat), les relacions entre les secretàries, les aspiracions, desigs i frustracions. La protagonista, Caroline Bender, és una jove llicenciada de Radcliffe que en poc temps passa de secretària a lectora i d’aquí a editora, com va ser el cas de la pròpia autora, que va deixar la feina d’editora adjunta a Fawcett per dedicar-se a escriure.<br /></div><br /><div>Em sembla interessant veure la manera d’entrar al món laboral a l’època: si per una banda era difícil ascendir en l’empresa, per una altra era molt més fàcil que ara posar un peu dins del món editorial, hi havia moltes places de secretària que periòdicament es quedaven vacants perquè moltes noies un cop casades o embarassades deixaven la feina. La novel·la retrata molt bé com algunes noies (poques) volien forjar-se una carrera professional i com d’altres simplement ni s’ho plantejaven. Caroline Bender es troba en el primer cas, i tot i així, no pot evitar pensar que si la seva vida sentimental s’hagués resolt com havia previst no sentiria la necessitat de seguir ascendint i convertir-se en una editora d’èxit. Vist avui dia pot semblar que la visió que es desprèn del llibre és una mica reaccionària, però podem establir el paral·lelisme amb l’actual debat de la conciliació laboral i familiar. De la mateixa manera, les relacions entre subordinats i caps, les festes d’empresa o el tabú de l’assetjament sexual en el context laboral òbviament estan marcats pel context sociohistòric de la novel·la i podríem pensar que els hem deixat enrere, però molts dels seus tics es poden reconèixer avui en dia... més amagats, més dissimulats, perquè ja se sap que la perversió de les relacions humanes està en constant evolució.<br /></div><br /><div>El mateix es pot dir de les relacions sentimentals dels diferents personatges femenins, potser no en podem destacar l’originalitat però resulten molt humanes: la noia que segueix enamorada del noi que l’ha deixat i que passa el temps amb altres que no tindran mai la més mínima oportunitat de guanyar-se un lloc al seu cor, la jove en la vintena que s’entén amb un executiu casat, la que vol creure que el seu xicot ric i de bona família té alguna intenció de casar-se amb ella, etcètera. Un ventall de casos reconeixibles perquè algunes vides són així de prosaiques. Es pot argumentar que la literatura hauria de ser una altra cosa però l’autora va voler retratar com vivien la majoria de noies de la seva generació, les seves amigues, en definitiva, i a l’opressiva societat nord-americana de l’època es vivia així. La literatura com a consolació. Encara faltava molt pels hippies i fins i tot en els cercles contraculturals, com en el cas dels beatniks, la realitat era diferent per a homes i dones (vegis <strong><em>Personajes secundarios</em></strong>, de Joyce Johnson). Naturalment, ja hi havia una gran inquietud més o menys extesa tot i que camuflada que encara no se sabia ben bé de què es tractava, “the problem that has no name”, va senyalar encertadament <strong>Betty Friedan</strong> a <strong><em>The Feminine Mystique</em></strong> el 1963 (pensis, tornem a <em>Mad Men</em>, en el personatge de Betty Draper). És comprensible que <em>The Best of Everything</em>, la novel·la de Rona Jaffe, publicada el 1958, cinc anys abans de la publicació de <em>The Feminine Mystique</em>, no ens hagi pogut deixar un retrat més optimista de la seva generació. El final agredolç li escau perfectament. </div>cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-12070796873579610472009-10-25T22:14:00.004+01:002009-10-25T22:42:25.276+01:00Vendes privades de llibresEl sector editorial, com molts altres sectors, s'enfronta a nous i vells reptes: distribució, gestió dels estocs, innovació en màrketing, adaptació a l'entorn digital... Això no només es veu en el debat sobre com s'introduirà el llibre electrònic, també en petites estratègies i iniciatives que mica en mica van guanyant terreny en la manera de treballar de les editorials, com per exemple, en el cas de la promoció, l'ús de les xarxes socials, els canals de You Tube i els blogs corporatius.<br />Però la darrera cosa que ens ha cridat l'atenció és veure com a Vente Privée, una web de vendes privades (és a dir, una empresa que organitza per als nombrosos subscriptors de la seva pàgina web una sèrie de vendes de productes de grans marques amb grans descomptes), RBA Libros vendrà durant tres dies (del 26 al 28 d'octubre) un estoc del que s'anomena "llibre pràctic" (cuina, decoració, autoajuda, tècniques de relaxació...).<br />Deixant clar que el millor lloc per vendre llibres és una llibreria i que el preu fix és el preu més just per a tothom, podríem admetre que per donar sortida a una sèrie de llibres que inevitablement s'han de saldar aquesta via pot ser molt encertada: no només se'ls dóna sortida, sinó que a més es posiciona i es reforça la imatge de marca ja que, segons resen els lemes d'aquest tipus de webs, només es venen productes de marques de prestigi.cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-59196862152084936422009-10-12T23:37:00.003+02:002009-10-12T23:51:32.663+02:00Guerra i pau, completa en audiollibreEls lectors en alemany que ho desitgin disposen ja de la monumental novel·la de Lev Tolstoi <em>Guerra i pau</em> en audiollibre. No es tracta de cap versió abreujada, no. Es tracta de la novel·la completa en 54 cd's i 3.618 minuts de durada, l'edita Audio Verlag i el preu és de 199 euros. No es pot dir que el sector editorial alemany no doni proves de la seva robustesa: com s'ha d'entendre aquest llançament, si no? Personalment, ho trobo fantàstic: per la desproporció de l'empresa, perquè hagin calculat que hi ha prou persones interessades en Tolstoi entre els compradors d'audiollibres, i perquè cada cop hi ha més persones (per exemple, persones grans) que tenen dificultats de visió i que no volen renunciar al plaer de la lectura. Sí, lectura.<br />Per a saber-ne més o per comprar-lo: <a href="http://www.perlentaucher.de/buch/32692.html">http://www.perlentaucher.de/buch/32692.html</a>cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-17562724538791153972009-10-08T14:29:00.004+02:002009-10-08T14:37:08.503+02:00El Nobel per a Herta Müller<a href="http://www.elpais.com/articulo/cultura/escritora/alemana/Herta/Muller/logra/Nobel/Literatura/2009/elpepucul/20091008elpepucul_1/Tes">Avui s'ha sabut</a> que el Premi Nobel de Literatura 2009 és per l'autora alemanya d'origen romanès Herta Müller. Precisament fa uns dies comentàvem en <a href="http://cafeberlines.blogspot.com/2009/10/deutscher-buchpreis.html">aquest blog</a> que Herta Müller era finalista del Deutscher Buchpreis i que era l'única dels sis finalistes que tenia llibres publicats a Espanya (agafant com a referència la base de dades de l'ISBN), tot i no haver gaudit fins ara de la presència i la rellevància que li correspondrien. Per sort, aquesta situació canviarà.cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-30142500275884885572009-10-04T23:40:00.005+02:002009-10-04T23:53:17.148+02:00Llicenciats en escriptura literàriaM’assabento gràcies a <em><a href="http://passouline.blog.lemonde.fr/">La république des livres</a></em>, el llegidíssim blog de Pierre Assouline a Le Monde, que a la ciutat suïssa de Bienne (Biel, en alemany), al cantó de Berna, acaba de graduar-se la primera promoció del Bachelor of Arts en écriture littéraire. Aquests nous estudis del molt nou i per mi desconegut fins ara <a href="http://www.hkb.bfh.ch/literaturinstitut.html?&L=1">Institut littéraire suisse </a>ofereixen una formació integral en tres anys per a joves (l’edat d’admissió és entre els 19 i els 35 anys) que volen ser escriptors. Assouline observa que a França no hi ha ensenyament universitari en aquest sentit, a diferència dels estudis en Creative writing dels EUA.<br />Es pot ensenyar a escriure (a escriure literatura)? Penso que segurament hi ha persones que mai se’n sortirien però hi ha unes condicions que es poden potenciar i una tècnica o disciplina que pot ser útil, a més a més d’un estudi aprofundit de la literatura que no pot fer mai mal. Assouline, que va ser convidat a la presentació de la primera promoció, senyala que hi havia dues joves que tenien possibilitats de tenir les obres respectives publicades dintre d’un parell de rentrées, si acabaven de polir els manuscrits que en va poder llegir. Però no parla d’aquestes dues noies perquè fossin les úniques dels 43 alumnes que tinguessin talent, sinó perquè van ser les úniques que va poder valorar, ja que en aquesta escola bilingüe només elles van triar presentar els seus treballs de final de carrera en francès. Assouline ho explica pel fet que, en la seva opinió, a Alemanya “la vida literària està més organitzada; escriure hi és un ofici; paguen als novel·listes perquè llegeixin extractes dels seus llibres en llocs públics; un institut literari existeix des de fa temps a Leipzig, i escriptors coneguts en provenen; en un país protestant, no es formen persones sinó individus; un en surt format i no formatejat”.<br /><br />És força interessant el que Assouline comenta, de fet, observo el pla d’estudis del centre i em sorprèn positivament la coherència dels seus eixos: treball tutoritzat del propi projecte literari de cadascú; treball en seminaris tant d’anàlisi de diferents tipologies textuals com treball d’escriptura de diferents gèneres i posada en comú; formació en teoria de la literatura, història i crítica literàries...; i treball transdisciplinari amb estudiants d’altres disciplines artístiques. La formació, a més, és bilingüe (alemany i francès), fan pràctiques en editorials i institucions culturals, i poden cursar assignatures en altres centres d’escoles d’alts estudis. Em sembla especialment profitós que hi hagi una diferència clara entre el que és treballar diferents tipologies textuals i assolir unes tècniques determinades i el que és conrear la pròpia expressió personal, que cadascú pugui treballar la coherència i sentit del seu propi projecte.<br />Al nostre país no em consta que hi hagi res similar: fins ara no hi ha hagut cap titulació universitària així; ara bé, amb Bolonya i els nous graus potser la situació ha canviat, no ho sé. Però he de dir que havent vist una mica de prop com està l’ensenyament humanístic universitari aquí, desconfiaria força del que en aquest sentit s’oferís.<br /><br />PD. Assouline il·lustra el seu post amb una foto que em crida l’atenció, als crèdits llegeixo: “Les éditeurs Giulio Einaudi, Carlos Barral et Claude Gallimard, Formentor, années 60″, photo D.R. Es tracta, indubtablement, d’una instantània presa durant un dels Col·loquis Internacionals de Novel·la que Carlos Barral va promoure a Formentor (en paral·lel a l'encontre de poetes organitzat per Camilo José Cela), i que recentment s’han volgut reeditar amb les <a href="http://www.conversesformentor.com/index.html">Converses literàries a Formentor</a>, la segona edició de les quals va tenir lloc el cap de setmana passat.cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-30648856573053303692009-10-03T00:12:00.007+02:002009-10-08T14:38:19.844+02:00Deutscher Buchpreis<div align="center"><br /></div><div align="left">Cada any poc abans de l'inici de la Fira del Llibre de Frankfurt, s'anuncia el guanyador del Deutscher Buchpreis, el premi que convoquen els llibreters i editors alemanys al millor llibre publicat en llengua alemanya de l'any. Gràcies a <a href="http://www.signandsight.com/">Sign and Sight</a> podem consultar en anglès quins són els <a href="http://www.signandsight.com/features/1922.html">finalistes</a> d'enguany. Cafè berlinès ha emprès una petita investigació basada en una pressuposició que és la següent: es tradueix poca literatura contemporània escrita en alemany al nostre país, si no és d'autors ja molt consagrats internacionalment com és el cas de Günter Grass o de best-sellers que tant podrien venir d'EUA o del Japó --que si no fos per algun tipisme que es permeten, com ara un sauerkraut per aquí o una cerimònia del te per allà, ni ho notaríem. </div><div align="left"></div><div align="left">Seguint aquesta intuïció, s'ha pogut comprovar que dels sis autors finalistes, només Herta Müller consta a la <a href="http://www.mcu.es/libro/CE/AgenciaISBN/BBDDLibros/Sobre.html">Base de dades de llibres editats a Espanya de l'ISBN</a> amb obres anteriors publicades a Siruela i a Mondadori. Tenim l'esperança que l'obra amb la qual és finalista aparegui aviat, com sembla que hi ha esperança de veure aviat alguna obra de Katrin Schmidt a les llibreries espanyoles, ja que el mateix mitjà anuncia que entre d'altres països els drets de les seves obres s'han venut a Espanya. La novel·la amb la qual és finalista, <em>Du stirbst nicht</em> (No moriràs), tracta d'una dona que es desperta al llit d'un hospital amb amnèsia i ha de lluitar per anar reconstruint, mica a mica, la seva autobiografia. És un llibre, per tant, sobre la recuperació de la memòria, seria interessant veure si s'hi poden establir paral·lelismes amb la recuperació de la memòria històrica, tema que l'autora ha abordat en anteriors obres. El punt de partida de la novel·la, que coincideix amb un problema de salut que l'autora va patir, m'ha fet pensar en el llibre autobiogràfic <em>De profundis,</em> de José Cardoso Pires.</div><div align="left"><br /></div><div align="left"></div><div align="left">El 12 d'octubre se sabrà quin llibre guanya, aviam si serveix perquè alguna editorial s'animi a donar més visibilitat a la narrativa europea contemporània.</div><div align="center"><br /></div><div align="center"></div><div align="center"><br /></div><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5388145997239965330" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 90px; CURSOR: hand; HEIGHT: 147px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_GfF7D_lqd5o/SsaKPKNuVpI/AAAAAAAAAAk/laZEIbgKR4w/s200/schmidt.jpg" border="0" /> <p align="center">Coberta amb aloe vera.<br /></p><br /><p align="center"><br /><br /></p>cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-26318522780796337292009-09-25T23:53:00.008+02:002009-10-04T21:53:02.004+02:00Exposicions que se'n van i exposicions que vénen<div align="left">Cafè berlinès per fi va visitar l'exposició de Kees van Dongen al Museu Picasso, una retrospectiva ameníssima que ens va permetre descobrir un artista completament desconegut per a nosaltres. A la retina queden les imatges de les dones que va retratar primer: dones alegres de llocs com el Moulin de la Galette i les amazones del circ (fantàstica la pintura de dues amazones a les quals no els hi va caldre que els dibuixés el cavall per transmetre tota la força del moviment i l'audàcia); i també les que va retratar al final de la seva carrera quan ja se li obrien les portes dels millors salons: sofisticades i distants. Les que menys em van agradar són les que remetien a les d'Anglada-Camarasa. Em quedo també amb la pintura de <a href="http://www.bcn.cat/museupicasso/ca/exposicions/temporals/van-dongen/galeria-obra.html#images/f3.jpg"><em>Modjesko, cantant soprano</em> </a>i amb els seus autoretrats, especialment el del fons vermell: <a href="http://www.bcn.cat/museupicasso/ca/exposicions/temporals/van-dongen/galeria-obra.html#images/f1.jpg">l'Autoretrat fauvista</a>.<br /><br />Però, per la Mercè, la jornada de portes obertes dels museus de la ciutat va servir per veure <em>Efecte souvenir, </em>una exposició que em va sorprendre molt gratament per la cura amb què cada aspecte està tractat: la selecció dels souvenirs, la progressió dels espais de l'exposició, les guies digitals que permeten obtenir una gran quantitat d'informació rellevant i molt ben elaborada, la qualitat dels audiovisuals (a destacar el que Àngel Quintana ha preparat expressament)... Que ningú s'enganyi: no és una expo de ninotades ocurrents, la curiosa selecció d'objectes respon a una reflexió molt ben articulada sobre la souvenirització no només dels llocs, també de la memòria, les emocions i, per extensió, del món. Per pensar-hi. </div><div align="center"></div><p align="left">I del més nou, cal destacar la gran exposició del Macba <em>Modernologies</em>, que només hi vaig treure el cap el dia de la inauguració i cal visitar amb deteniment: promet. Em van agradar els gràfics a propòsit de Dubai però els cito a l'atzar: realment vaig veure que hi ha teca per estona. Això sí, crec que guanya més si s'ha preparat la visita prèviament. I del Macba a <a href="http://www.artssantamonica.cat/index2.html">l'Arts Santa Mònica</a>, on dues exposicions de dues artistes catalanes que permeten fer bons pronòstics de la tasca que està fent l'equip de Vicenç Altaió al capdavant del centre. Per una banda, es poden veure alguns dels treballs fotogràfics de Mireia Sentís. Segurament l'apartat que deu cridar més l'atenció és la sèrie <em>Joyas, </em>una sèrie de, diguem-ne, bodegons amb diferents detalls de genitals decorats amb joies, la peculiaritat és que estan tractats com podrien estar tractades unes orquídies, per exemple. A mi, per això, em va agradar molt la frescor de la sèrie de postals nadalenques: una sèrie de fotos d'ella en diferents circumstàncies que li servien per felicitar el Nadal cada any a la família. Són petites ficcions que atempten contra el que és políticament correcte i, sembla curiós, em va semblar tan provocadora la foto en què es retrata bevent a la cuina com la de la família feliç. En definitiva, molt sentit de l'humor i una ironia finíssima. L'altra exposició de l'Arts Santa Mònica és d'Eugènia Balcells, es diu <em>Freqüències</em> i, cito la pàgina web del centre, "es tracta d'una proposta que ressegueix els espectres d'emissió i absorció de la llum per part dels elements químics". I fins aquí el que en puc dir: s'ha de veure (quina sensibilitat i quina intel·ligència!).<br /><br /><img style="TEXT-ALIGN: center; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 200px; DISPLAY: block; HEIGHT: 162px; CURSOR: hand" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5388164024126155826" border="0" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_GfF7D_lqd5o/SsaaodmULDI/AAAAAAAAAA0/RnGyR_hWGf8/s200/efecte_souvenir.jpg" /><br /></p><div align="left"></div><div align="center">Per a què ho faríeu servir? </div>cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-5699170290767163712.post-91810362942543545912009-09-15T22:33:00.001+02:002009-10-04T21:56:57.503+02:00Enganxats a soitu.esFa gairebé un any que vaig descobrir el mitjà online <a href="http://www.soitu.es/">soitu.es </a>i que em vaig convertir en una fervent seguidora de la pàgina. Es tracta d'un diari digital amb preeminència del que sovint s'anomena continguts <em>soft</em><em>:</em> per sobre de la política i del dia a dia que pauten governs, organitzacions, gabinets de comunicació i partits polítics, el pes de la informació recau en l'actualitat tecnològica, social, d'Internet, en tendències culturals, medi ambient, disseny, vida urbana, sexe, publicitat, consum, economia del dia a dia, televisió... i tot amb un sentit de l'humor i una certa crítica molt tonificants. Només cal donar una ullada al títol de les seccions per entendre-ho.<br />Personalment, em quedo amb l'imprescindible blog televisiu de Javier Pérez de Albéniz, <em><a href="http://www.soitu.es/soitu/tveldescodificador.html">El descodificador</a>. </em>Demostra que parlant fins i tot de la programació més execrable es pot fer la millor anàlisi social i ser incisiu i divertit. Una mostra de com de seguit és <em>El descodificador</em> són els amors i odis que genera en els lectors que el segueixen.<br />També segueixo amb interès la informació i les ressenyes literàries del col·lectiu Tipos infames, que per exemple van tenir l'encert de distingir una joia com és <em>Personajes secundarios</em>, de Joyce Johnson, amb el primer premi de literatura Tipos infames. Sembla de broma però hi toquen molt.<br />També destaquen els reportatges, sovint impagables, però de l'edició d'avui em quedo amb un article que tenia tela, mai millor dit<em>: <a href="http://www.soitu.es/soitu/2009/09/14/tendencias/1252929447_248652.html?id=38765940fe49903a12289ed4124af768&tm=1253047916">Zara te parece caro y Primark ya no es tan cutre. ¿Te reconoces? </a></em>cafè berlinèshttp://www.blogger.com/profile/08510581209547245070noreply@blogger.com0