1/7/10

Els escenaris de la memòria

Una biblioteca és un projecte de lectura. Tot sovint, ens acostem a la prestatgeria i triem un llibre que feia temps que havíem comprat i mig per provar el comencem a llegir. Però menys sovint descobrim, quasi per sorpresa, que aquell llibre acabarà sent un dels nostres preferits en el seu gènere.

És així com he gaudit de la lectura d’ Els escenaris de la memòria, de Josep Maria Castellet, en el qual es basteix un llibre de memòries tot evitant fer un llibre de memòries. Així, Castellet prefereix evocar la memòria compartida amb una sèrie de personatges lligats al món de la literatura a partir de rememorar els espais lloc-temps en els quals van coincidir. Amb alguns l’uneix una íntima amistat, és el cas de José Luis Aranguren, i amb d’altres, en canvi, la relació és breu en el temps tot i que significativa, i aquest seria el cas de Mary MacCarthy, que tot i les poques hores compartides serveix per marcar un moment crucial en el pensament literari de Castellet i de la seva generació: la crisi del realisme social. Els altres protagonistes d’aquestes memòries són Mercè Rodoreda, Josep Pla, Ungaretti, Rafael Alberti, Octavio Paz, Pasolini i Pere Gimferrer. I els indrets on els trobem són col•loquis internacionals, converses d’alta volada, visites de cortesia, i malgrat això, estem als antípodes del que s’anomena “faràndula literària”, tot i que en un moment del text el propi autor faci servir l’expressió i a la contracoberta del llibre es recuperi. Precisament Castellet no s’interessa per l’anècdota insubstancial que tan sovint és un llast en els llibres d’aquest gènere, sinó que ens fa viure el personatge sense ser indiscret ni banal. L’autor demostra ser un escriptor d’una tècnica finíssima i el resultat és un text alhora íntim i contingut; meditat, valent i educat. Si esmento l’educació és perquè em sembla un llibre summament civilitzat, i aquest és un adjectiu que ara mateix no recordo quan va ser la darrera vegada que vaig necessitar fer servir.

Són molts els moments inoblidables que deixa la lectura del llibre. La idea de contestar la carta que Josep Pla li va escriure i no li va arribar a enviar mai tot i que sí la publicà a les seves obres completes és genial i no ho són menys algunes anècdotes, molt reveladores, protagonitzades per Pla. El capítol dedicat a Alberti, per contra, ens emociona per com esdevé el retrat del conflicte entre deure (el deure a uns ideals, a la consciència de representar un paper important que sobrepassa a l’individu i no li pertany) i independència. Castellet és un observador sagaç i minuciós, que a més sap triar amb intel•ligència els moments clau de la seva coneixença dels personatges perquè nosaltres en puguem extreure unes conclusions, lògicament orientades però no concloents. És en aquest sentit que podem llegir les darreres línies dedicades a Alberti:
"No li vaig preguntar si era més o menys feliç que a Roma. Els tombants de la vida dels homes ens desconcerten, però també ens enriqueixen amb el seu coneixement, mentre també nosaltres ens anem envellint i la ganyota, trista o equívocament hipòcrita, deixa a la interpretació de les noves generacions la imatge que, com en el meu cas respecte a Rafael Alberti, li vulguin donar."

El volum es clou amb un text més breu dedicat a Pere Gimferrer a partir del seu ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola. En un moment donat, es cita un fragment del seu discurs d’ingrés i descobrim com el títol del llibre, Els escenaris de la memòria, té el seu origen en una anècdota que el predecessor i mestre de Gimferrer, Vicente Aleixandre, va viure junt a Azorín. Azorín li mostrava una carta de Juan Valera però el que fascinava a Aleixandre era que aquella evocació d’un mestre fos servida precisament per un altre mestre, Azorín. I diu Gimferrer:
“Y de pronto, yo sentí ante Vicente la misma clase de emoción que él sintió ante Azorín: no conseguía Vicente fijarse en la carta de Valera porque más le importaba que fuese Azorín quien se la estaba mostrando: no podía yo atender al recuerdo de Azorín antes que al hecho de que fuera Vicente quien lo evocaba.”

Josep Maria Castellet, amb la seva obra, fa que, meravellats, no sàpiguem qui ens captiva més: els personatges recordats o qui els recorda.

4 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. El primer paràgraf el subscric des de la primera lletra fins la darrera. És exactament així!
    Sobre el llibre que anomenes no en puc dir res... bé, sí, que fa pinta de valdre molt la pena. Salutacions!

    ResponElimina
  3. Val molt la pena! Després de buscar-lo durant un temps, el vaig trobar a la Llibreria 22 de Girona fa uns anys. Malgrat tot, no ha sigut fins ara que l'he llegit.

    ResponElimina
  4. Aquest llibre el vaig regalar a un amic, però no me'l vaig comprar per mi, potser és l'hora de fer-ho.

    ResponElimina