Aprendre alemany està de moda

Portava un temps estudiant alemany quan vaig obrir aquest blog, pretenia recollir-hi per mitjà de la ressenya algunes de les possibilitats culturals que l'aprenentatge d'aquesta llengua m'oferia. Per poc que algú hagi seguit les entrades que hi he anat publicant, o que s'hagi fixat en el ritme més que reposat al qual han anat apareixent, ja haurà vist que aquest bell propòsit inicial no m'ha acabat d'engrescar. Potser amb aquest mateix desencant he rebut les informacions de les darreres setmanes sobre les possibilitats de feina per a treballadors qualificats a Alemanya: pobres, ja els planyo, no saben quina batalla els espera.
Ara bé, també m'ha fet somriure que tothom remarqués que qui hi anés havia de tenir un bon nivell. És que algú dubta que un enginyer que vulgui treballar a Anglaterra haurà de tenir un bon nivell d'anglès abans de marxar? No cal parlar-lo com un nadiu, és clar, en segons quins camps la llengua no és l'eina de treball fonamental; no és com voler treballar d'editor o de periodista, per entendre'ns. Però un bon nivell per desenvolupar-se amb normalitat sí, qui ho pot dubtar?
Com que ni Espanya, ni Catalunya, no es caracteritza pel bon nivell d'idiomes estrangers dels seus ciutadans i saber anglès sembla la repera (penso en aquelles promeses electorals de la tercera llengua) i a sobre tota la cultura dominant gira al voltant del paradigma anglosaxó, de cop algú s'ha sobresaltat perquè resulta que la feina no es troba a cap país de llengua anglesa sinó a Alemanya i en alemany. I consti que parlo anglès, però em toca una mica els nassos aquesta mena de provincianisme...
El desconeixement d'idiomes, o el malconeixement, encara provoca un altre equívoc: la gent, en general, no es fa el càrrec de l'esforç i el temps que costa aprendre un idioma que sigui una mica diferent del propi, és a dir, que no sigui d'origen romànic. Si és avui que cal trobar feina perquè al país no n'hi ha (o no n'hi ha en uns determinats camps, i sobretot, d'una determinada qualitat), no serveix de gaire que ara tothom corri cap a Alemanya perquè en un any o dos no solucionarà ningú el tema idioma com per poder marxar de forma imminent. La prova ens la donava un reportatge a La Vanguardia que volia demostrar tot el contrari. Anava de joves universitaris espanyols que havien decidit buscar-se la vida a Berlin (precisament a la capital alemanya no és que abundi la feina, potser és el lloc on tenen el corresponsal però no és el lloc on haurien d'ahver fet el reportatge...). De quatre, exceptuant una noia que feia un postgrau i de moment només es formava, la resta no n'hi havia cap que treballés del que havia estudiat i només un aconseguia arribar als 1000 euros mensuals d'ingressos, malgrat viure a Berlin encara no coneixien prou bé la llengua com per aspirar a trobar la feina a la qual aspiraven. Si més no, era un reportatge realista sense pretendre-ho...
Ara bé, com que la demografia indica que aquesta tendència es consolidarà en els propers anys i Alemanya seguirà necessitant cobrir llocs de treball qualificats a causa de l'envelliment de la població i el creixement de l'economia, no és absurd que algú a la universitat comenci a aprendre la llengua de cara al futur. Fa un parell de setmanes la recepció del Goethe-Institut Barcelona era testimoni d'aquest nou interès per l'alemany entre els joves universitaris: un divendres a la tarda uns deu nois (ho remarco: tots nois, deu ser per això de les carreres tècniques...) esperaven el seu torn per atansar-se al taulell d'informació de cursos com si hi regalessin piruletes i el personal atenia alhora consultes telefòniques sobre el preu de la matrícula. No m'estranyaria que aquests dies que toca matricular-se per al quadrimestre de febrer a juny el Goethe-Institut hagi ampliat l'oferta d'horaris en els nivells inicials per cobrir l'inesperada demanda.
Per anar acabant... A qui vulgui marxar a Alemanya li diria que no es precipités... Berlin mola, jawohl!, però resulta que la feina es troba a ciutats amb menys glamour. Tut mir leid. La llengua és un obstacle considerable. I jo no tinc gaire clar que a qui marxi ara l'estiguin esperant sous alemanys, més aviat crec que per allà ja corre la brama que els joves d'aquí ens venem barats.

Berlin i el forat de l'Alexanderplatz (2006)

Llistes

És temps de llistes, sobre això reflexionava el Cultura/s de La Vanguardia d'avui. Curiós, ja que les que acostumen a fer ells no m'acaben d'agradar mai...

Sigui com sigui sembla que hi ha un acord en què ara és moment de recuperar el millor o més significatiu de l'any passat i fer vaticinis sobre el que vindrà. En el camp de la cultura, no cal dir que normalment són més reeixides les llistes que miren enrere que les que ho fan endavant.

Trobo que per a les segones calen unes quantes capacitats gens menyspreables i, en canvi, sovint s'encarrega aquesta tasca a una sola persona: disposar d'informació abundant i completa del que vindrà i no descuidar-se de preguntar a totes les editorials (en el cas dels llibres), fins i tot a les que no han enviat l'avançament de novetats, tenir una bona capacitat d'abstracció per fer-se un mapa mental equilibrat de la situació, intuir la qualitat d'apostes que per la seva novetat (primeres novel·les, autors mai abans traduïts...) es fa difícil valorar, saber relativitzar (quan calgui) el pes dels grans noms i, al revés, no defugir-los en excés per por a caure en la obvietat, veure-hi a través del fum del màrketing, imaginar-se quan un escriptor de trajectòria discreta és a punt de fer un pas endavant...

Les primeres, en canvi, treballen amb un camp molt més acotat, tota la informació ja és disponible, com a mínim potencialment, perquè és obvi que poca gent pot dominar-ho tot i, tornem al cas dels llibres, llegir-ho tot. Em centraré en aquestes per dir... bé, ja ho veurem què és el que voldré dir... Comencem pel qui: a vegades qui firma la selecció és un mitjà, a vegades un crític en concret, d'altres, un conjunt de crítics. Crec que totes les fórmules són interessants. Si la fa una única persona i la fa conscient que serà una tria subjectiva, és a dir, si no pretén crear una llista "objectiva" que coincideixi amb el que segurament els altres assenyalaran, pot ser molt estimulant: es veuen fílies i fòbies, un gust personal, una aposta... Les que firma un mitjà poden haver estat elaborades també per només una persona però amb l'objectiu de representar el punt de vista general del mitjà o poden ser fruit de la discussió i l'acord dels especialistes en aquell tema del mitjà . En aquest sentit, és interessant veure quina tria fan com a mitjà, què proposen, és una mena d'editorial. I hi ha un tipus de llista que per a mi és molt curiosa: la que és fruit de les votacions dels crítics i que, a més, permet després que puguem veure què és el que ha votat cada crític. Estic pensant en la llista que fa Babelia des de fa tres anys, crec. La fan amb les votacions de 55 crítics del suplement, cada crític vota 10 llibres i es dóna 10 punts al primer de la llista de cada crític, 9 punts al segon, etcètera. De les sumes de tots els vots en surten 20 finalistes. Però sovint és gairebé millor veure les votacions crític per crític que la llista oficial (on tot sigui dit, hi ha algunes coses ben rares i és irregular), així sabem què és el que ha agradat més als crítics que més llegim. D'altra banda, dels molts llibres que acaben apareixent, és més o menys capriciós quins formaran part dels 20 finalistes, ja que trobo que fer una llista dels 10 llibres que més t'han agradat en un any pot ser fàcil, però saber ordenar-los per preferència és més complicat. Un llibre que ha estat votat per pocs crítics però amb molts punts pot saltar a la llista dels preferits i, en canvi, no fer-ho un llibre que ha aparegut en el record de més crítics però que potser no se li ha assignat tants punts en cada vot.

Ara bé, s'ha de dir que tot i que la llista de Babelia és un bon exercici de transparència, evidencia potser l'edat del suplement i un cert tic del planter de crítics de jugar sobre segur. Veig molt pocs experiments, també constato que malgrat l'esforç evident que ha fet Babelia en els darrers anys per seguir l'activitat de les petites editorials independents, en el recompte individual dels crítics són poques les que s'acaben veient recompensades. Un cas com a mínim rar i que valdrà com a exemple d'això que dic: qui dubta que aquest any ha sigut també l'any de la revolució Blackie Books. No sé si la gent que no segueix habitualment l'activitat literària n'és gaire conscient, però entre periodistes, crítics, llibreters i lectors atents el nom de Blackie Books ha sonat moltíssim i crec que merescudament. Però entre 55 crítics i per tant 550 oportunitats de ser esmentats, només han aconseguit un discretíssim vot en desè lloc amb La pesca de la trucha en América, de Richard Brautigan. ¿No han agradat els seus llibres als crítics de Babelia o no els han llegit? Potser simplement no fa per a ells, però hi haurien de pensar.

Per cert, aquest Nadal els Blackie han tingut una idea brillant de les seves: uns packs en unes caixes de cartró que per si mateixes ja es fan mirar (n'hi diuen Blackie Boxes) i que inclouen un llibre i una samarreta temàtica. El format és ideal per regalar, amb un preu molt ajustat, i fa uns dies a la Fnac (per desgràcia, l'únic lloc on es venen) estaven arrassant. És clar que, ara que ho penso, no tinc el gust de conèixer els crítics d'El País però no me'ls magino vestint una samarreta de Los súperheroes y la filosofía, posem per cas. I per si no n'hi hagués prou amb el contrast d'estilismes, que els models siguin de noi o de noia però no tinguin escala de talles també pot deixar fora a qui ja hagi desenvolupat la corba de la felicitat. Ah, era això....

Turisme de llibreries

Ahir un amic em va demanar com és que el Cafè berlinès estava tancat, i servidora, que es deu als seus lectors, encara que siguin pocs, respon amb una nova entrada, tot i que modesta.


S'hi posin com si posin els pesats dels e-books, un dels plaers més grans que té un lector és visitar llibreries, passejar valorant les piles de llibres, acaronar els exemplars, meditar llargament quin ens endurem a casa o triar-ne un en un cop de geni, per pur instint. Qui més qui menys té les seves llibreries de referència, però quan l'amant de les llibreries marxa lluny de casa, el que vol és ser infidel i anar a(mb) llibreries desconegudes.
Si algú se sent identificat amb el que acabo d'escriure és que ha patit alguna de les situacions següents:
a)comença a llegir les guies de viatge per l'apartat de compres/llibreries. Si aquest apartat no existeix o es limita a enviar-nos a la sucursal d'una gran cadena, descarta automàticament la guia. Ja no cal que un es digui res més amb aquesta mena de guies de viatge.
b)ha carregat tant la maleta de llibres que a la tornada ha tingut seriosos problemes de facturació a l'aeroport.
c)ha comprat llibres d'idiomes que no llegeix.
d)ha passat llargues hores remenant entre els prestatges d'una llibreria estrangera davant l'estupefacció del/s seu/s company/s de viatge, que no entenien la llengua del país i van viure cadascun dels minuts passats en aquell temple del paper com una tortura subtilíssima.
A tothom que sàpiga de què parlo, li recomano la següent llista de les deu llibreries més maques del món del diari The Guardian. És incompleta i subjectiva, és clar, com tota experiència personal, però d'això va la cosa, i a més, les que hi són segur que valen la pena. Tan de bo pogués dir que tot aquest temps que no he estat actualitzant el blog me l'he passat buscant-les.
http://www.guardian.co.uk/books/2008/jan/11/bestukbookshops

Els escenaris de la memòria

Una biblioteca és un projecte de lectura. Tot sovint, ens acostem a la prestatgeria i triem un llibre que feia temps que havíem comprat i mig per provar el comencem a llegir. Però menys sovint descobrim, quasi per sorpresa, que aquell llibre acabarà sent un dels nostres preferits en el seu gènere.

És així com he gaudit de la lectura d’ Els escenaris de la memòria, de Josep Maria Castellet, en el qual es basteix un llibre de memòries tot evitant fer un llibre de memòries. Així, Castellet prefereix evocar la memòria compartida amb una sèrie de personatges lligats al món de la literatura a partir de rememorar els espais lloc-temps en els quals van coincidir. Amb alguns l’uneix una íntima amistat, és el cas de José Luis Aranguren, i amb d’altres, en canvi, la relació és breu en el temps tot i que significativa, i aquest seria el cas de Mary MacCarthy, que tot i les poques hores compartides serveix per marcar un moment crucial en el pensament literari de Castellet i de la seva generació: la crisi del realisme social. Els altres protagonistes d’aquestes memòries són Mercè Rodoreda, Josep Pla, Ungaretti, Rafael Alberti, Octavio Paz, Pasolini i Pere Gimferrer. I els indrets on els trobem són col•loquis internacionals, converses d’alta volada, visites de cortesia, i malgrat això, estem als antípodes del que s’anomena “faràndula literària”, tot i que en un moment del text el propi autor faci servir l’expressió i a la contracoberta del llibre es recuperi. Precisament Castellet no s’interessa per l’anècdota insubstancial que tan sovint és un llast en els llibres d’aquest gènere, sinó que ens fa viure el personatge sense ser indiscret ni banal. L’autor demostra ser un escriptor d’una tècnica finíssima i el resultat és un text alhora íntim i contingut; meditat, valent i educat. Si esmento l’educació és perquè em sembla un llibre summament civilitzat, i aquest és un adjectiu que ara mateix no recordo quan va ser la darrera vegada que vaig necessitar fer servir.

Són molts els moments inoblidables que deixa la lectura del llibre. La idea de contestar la carta que Josep Pla li va escriure i no li va arribar a enviar mai tot i que sí la publicà a les seves obres completes és genial i no ho són menys algunes anècdotes, molt reveladores, protagonitzades per Pla. El capítol dedicat a Alberti, per contra, ens emociona per com esdevé el retrat del conflicte entre deure (el deure a uns ideals, a la consciència de representar un paper important que sobrepassa a l’individu i no li pertany) i independència. Castellet és un observador sagaç i minuciós, que a més sap triar amb intel•ligència els moments clau de la seva coneixença dels personatges perquè nosaltres en puguem extreure unes conclusions, lògicament orientades però no concloents. És en aquest sentit que podem llegir les darreres línies dedicades a Alberti:
"No li vaig preguntar si era més o menys feliç que a Roma. Els tombants de la vida dels homes ens desconcerten, però també ens enriqueixen amb el seu coneixement, mentre també nosaltres ens anem envellint i la ganyota, trista o equívocament hipòcrita, deixa a la interpretació de les noves generacions la imatge que, com en el meu cas respecte a Rafael Alberti, li vulguin donar."

El volum es clou amb un text més breu dedicat a Pere Gimferrer a partir del seu ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola. En un moment donat, es cita un fragment del seu discurs d’ingrés i descobrim com el títol del llibre, Els escenaris de la memòria, té el seu origen en una anècdota que el predecessor i mestre de Gimferrer, Vicente Aleixandre, va viure junt a Azorín. Azorín li mostrava una carta de Juan Valera però el que fascinava a Aleixandre era que aquella evocació d’un mestre fos servida precisament per un altre mestre, Azorín. I diu Gimferrer:
“Y de pronto, yo sentí ante Vicente la misma clase de emoción que él sintió ante Azorín: no conseguía Vicente fijarse en la carta de Valera porque más le importaba que fuese Azorín quien se la estaba mostrando: no podía yo atender al recuerdo de Azorín antes que al hecho de que fuera Vicente quien lo evocaba.”

Josep Maria Castellet, amb la seva obra, fa que, meravellats, no sàpiguem qui ens captiva més: els personatges recordats o qui els recorda.

Deixeu que els peixos s'apropin a mi

Si bé el que vaig trobar més extraordinari i destacaria més de la novel·la El gran mundo, publicada fa pocs mesos, és l'exploració psicològica --sempre de manera elegant i fugint de fòrmules massa explorades-- que l'autor australià David Malouf fa dels personatges, especialment en el personatge de Digger Keen --un home humil, sense estudis, savi d'una manera terrenal i intuïtiva, i que estima també d'una manera justa i bella, com un regal que no s'ha cobejat--, una de les escenes que més fortament gravades m'han quedat és una en un camp de presoners japonès a la segona guerra mundial, quan com a darrer mètode per fer retrocedir el còlera un dels protagonistes submergeix les cames de l'altre en el corrent d'un riu plagat d'uns peixets diminuts que a base de mossegar la carn malalta aconsegueixen que es faci net de la malaltia.

És un remei extrem i terrible. Per això la meva sorpresa va ser màxima quan fa unes setmanes vaig sentir a parlar d'un mètode exclusiu de pedicura que de moment només es pot seguir a Madrid, en un saló especialitzat anomenat Mi calle de Nueva York. El mètode en qüestió és a base d'uns peixets diminuts que es diuen Garra Rufa i que es mengen les pells mortes, de manera que fan una exfoliació anomenada "natural". Ni ho condemno ni m'hi sumo amb entusiasme: no puc arribar a una única conclusió perquè tot i que és evident que es tracta de peixos diferents als del llibre (els Garra Rufa no tenen dents i diuen que la sensació és de suau massatge) les informacions són de signe tan contrari (una en connexió amb una situació de malaltia extrema en un indret exòtic, l'altra la de buscar emoció controlada/natura enllaunada en un gabinet d'estètica) i a la vegada hi ha una connexió evident, també temporalment (les dues m'arriben amb poques setmanes de diferència)... Si hi ha d'haver una conclusió, ni que sigui provisional, la que s'imposa, crec, és la d'entendre-ho com a signe dels nostres temps postmoderns, uns temps de multiplicació de significants i encavallament de significats d'ètica posposada (no blasmeu a ningú per aquesta definició, és meva).

A propòsit del nou treball de Charlotte Gainsbourg

Aquest Cafè berlinès darrerament tira més cap a França.

Avui Les Inrocks, la plana web de la revista Les Inrockuptibles, m'ha sorprès per la manera com presentava el darrer videoclip de Charlotte Gainsbourg, tradueixo:

"Charlotte Gainsbourg: un bell i estrany videoclip
Time of the Assassins, nou single de l'àlbum IRM, s'ha vist proveït pel realitzador Todd Cole d'un molt bell i estrany vídeo --a qui no els hi agradi ni la cançó ni la cantant podran, tanmateix, interessar-se per les imatges."

A mi tant el videoclip com la cançó m'han agradat. Després he llegit els comentaris a la notícia, on sorgia la qüestió de com de cansats n'estan alguns de veure-la fer de filla de papà durant tants anys i que si sí que n'hi ha per tant i que si no. Aquí també suposo que la coneixem en part per ser filla d'en Gainsbourg i la Jane Birkin, però jo diria que el pes mediàtic, la percepció global del fenomen, ens el perdem i juga a favor d'ella.

Com de variants poden ser les percepcions d'un fet cultural més enllà de les fronteres i del sistema cultural que l'han acollit! En principi, es diu que prendre distància, perspectiva, és bo. Però també ens falten altres claus per interpretar. La nostra perspectiva del que és la narrativa nord-americana probablement tindrà pocs punts en comú amb la d'algú in situ, i ja no parlem de si un és nadiu o no. Encara que ens pensem que el més important es tradueix i que estem contínuament exposats a la cultura nord-americana, el cert és que ens falta molt per disposar dels elements que ens permetin una lectura millor del context. I fixeu-vos que poso un exemple d'una cultura molt present a casa nostra. Ja no diguem què passaria si veiem com pot interpretar els productes culturals catalans un francès. Per exemple, el debat actual sobre la "nova onada" de la música en català segurament arribaria a França molt esmorteït, i el que arribés s'entendria ben poc, cal copsar quin és el pes de la tradició i quina és la resposta actual des d'un punt de vista social o millor: el que es palpa al carrer, el que es comenta, les impressions. I més que això: cal entendre o haver seguit una mica el debat públic que ha suscitat la música en català en els darrers quinze o vint anys per situar el que avui dia es diu i com s'està percebent.

Descobrir la sopa d'all o les fotonovel·les del segle XXI

Avui Le Monde anunciava la publicació online d'un polar (és a dir, per definir-ho ràpidament, una novel·la policíaca a la francesa) per entregues. L'objectiu, segons diuen, és recuperar al segle XXI la tradició dels fulletons que publicaven els diaris a finals del segle XIX. L'obra en qüestió es diu Muti, el guió és de l'escriptor Caryl Férey però hem de suposar que l'autoria és multiple, ja que tanta o més feina (segurament més) hauran tingut els programadors, dissenyadors, compositors... Seran quinze capítols que es publicaran cada dia a les 12.45 des d'avui i fins el dia 10 de juny.

Fins aquí la informació.

Si hem de jutjar pel que s'ha vist en aquest primer capítol, el resultat és força decebedor. Tenim una cambra d'hotel amb una vinyeta de text, so ambient i alguns punts que van apareixent a la pantalla i que si hi cliquem obtenim algun element audiovisual o una informació extra sobre el context de la història. Si no fos per les eines per compartir o opinar a les xarxes socials sobre l'obra, Muti podria haver-se creat fa dos anys, tres o deu. L'estètica és una mica low-fi i a mi em recorda alguns jocs d'ordinador que estaven de moda quan encara en gastava d'aquestes coses (jocs de pistes com l'Indiana Jones o el Gabriel Knight). La informació que s'ha donat en aquest primer capítol, sumant-hi tant el text com els altres in-puts, seria equivalent a un parell o tres de pàgines d'una novel·la. Deixant de banda els focs d'artifici, pel que fa a la trama, de moment cap sorpresa. Molt de sexe, concretament entre un paio de cinquanta anys i una noia a la vintena. Trencador, oi? De fet, no continuaré explicant la història o ningú no voldrà dedicar un minut més a llegir aquest post.

Els fulletons (feuilletons) se'ls van inventar els francesos. Com és natural, se'n publicaven de dolents, de passables i de molt bons. Algunes de les grans novel·les que avui dia encara llegim i que són considerades canòniques van veure la llum en aquells diaris que segons sembla et deixaven els dits ben bruts de tinta. Per dir uns quants noms: Dickens a Anglaterra (per exemple, hi publicà Els papers pòstums del Club Pickwick), Balzac a França o Pérez Galdós a Espanya. El DIEC ens informa que La Veu de Catalunya publicà el fulletó La família dels Garriga.

Cal marcar una diferència entre aquests precedents i els experiments narratius com aquest citat o les famoses novel·les nipones per a mòbils, encara que Le Monde segurament hagi triat el mot feuilleton perquè una certa connotació negativa que té avui en dia fa que sembli menys exagerat dir-ne així que barrejar el mot literatura en tot plegat. Tot arribarà, és clar: hi ha qui no té tants miraments.

What's the point?, que dirien els altres. Per la meva part, si ho resisteixo intentaré veure tota la sèrie per fer-ne una valoració global.

Aeroports

Ara que tot fa pensar que s'acaba l'embolic ocasionat pel simpàtic Eyjafjallajokull i sembla que ningú no ha pres mal, és moment de deixar constància d'un parell de reflexions que venen a tomb:

1. Molta gent s'ha trobat atrapada als aeroports i lluny de casa seva innecessàriament només perquè ara volar és molt barat. Abans ens ho pensàvem molt més a l'hora d'agafar un avió, però ara molts trien aquest mitjà de transport altament contaminant per cobrir trajectes que podrien fer amb altres mitjans o decideixen en comptes de marxar de cap de setmana al Montseny, anar de compres a Londres. Com amb tot, n'hi ha qui en fa veritables abusos d'aquesta facilitat. No sóc una persona indiferent als plaers de la vida, entre els quals compto viatjar, però penso que hi ha qui es declara ecologista i fa un autèntic abús de l'avió. I també penso que poder-se permetre una cosa no és el principal motiu per portar-la a terme. És una qüestió ètica, si es vol.

Moment televisiu: el TN ens va oferir el testimoni d'unes noies al Prat que marxaven de cap de setmana però que no podien volar a la seva destinació, com que de fet tant els hi feia un lloc com un altre (paraules textuals) van canviar-la per Frankfurt perquè s'hi adeia amb el que duien a la maleta. Hores més tard sabríem que Alemanya tancava els seus aeroports, probablement es van trobar atrapades a Frankfurt.

2. La sobreabundància d'imatges i la progressiva xancletització d'aquestes fa que determinats estímuls visuals ja no ens sorprenguin, de tant en tant cal forçar la vista per precisament veure alguna cosa que s'assembli al pas del temps. (Precisament fa uns dies a La Vanguardia Sergi Pàmies feia un molt bon article sobre els canvis en els codis visuals i rítmics dels programes televisius.) A dia d'avui a ningú no el pot sorprendre veure imatges de gent estibada als aeroports, l'actitud de qui espera en una cua de facturació o empeny l'equipatge ha estat ja codificada i passi el que passi (vaga de controladors d'Iberia, escàndol d'Aircomet, vaga de treballadors d'Spanair, el volcà islandès...) les imatges dels passatgers acantonats als aeroports són intercanviables. Aquests dies ens hem afartat de veure gent dormint en tota mena de postures sobre tota mena de butaques (segons la mala llet del dissenyador, millor o pitjor dormida), de tan tòpiques passen quasi sense que hi parem atenció. La primera vegada que vaig ser conscient d'aquesta actitud d'abandonament tipus homeless deluxe va ser de petita en un viatge amb la Transmediterrània. Encara no havíem sortit del port de Barcelona i ja hi havia joves europeus desmuntant els mòduls d'alguns sofàs de les zones comunes i ajaçant-se a la moqueta. Sempre he tingut un cert gust per apreciar una bona performance i ja intuïa que allà en passava alguna. La primera vegada que vaig ser conscient que aquesta manera d'estar era històrica, és a dir, incomprensible/impensable en altres moments històrics va ser viatjant en metro amb la meva àvia: era d'hora pel matí i amb prou feines havia dormit, vaig tancar els ulls per descansar aprofitant que anava en companyia. La meva àvia em va renyar severament, em va dir que allò "no estava bé". Teníem punts de vista divergents sobre el que era acceptable de fer o de mostrar en públic i el que no ho era.

En suport de l'Horiginal

Tal i com expliquen al blog de l'.o.r.i.n.a.l., l'Horiginal ha hagut d'interrompre la seva programació cultural per problemes administratius (res a veure amb mesures de seguretat ni similars, sinó de llicències) i, com a mínim, fins que aquests no es solucionin.

Acostumats com hauríem d'estar als contrasentits dels qui ens governen, no ens n'hauríem de sorprendre, però això no fa que ens dolgui menys. Una de les moltes virtuds de l'Horiginal és que al voltant de les activitats culturals que s'hi organitzen setmanalment, principalment però no només el recital de poesia dels dimecres, s'ha anat teixint una àmplia xarxa de relacions de la qual no deixen de sorgir nous projectes i iniciatives de tot tipus. Una bona mostra d'això va ser fa pocs mesos l'homenatge a un dels seus impulsors, Ferran Garcia, que es va celebrar amb l'edició a càrrec de Labreu Edicions del volum Ferro, amb textos de desenes d'amics i col·laboradors.

Sóc del parer que el que fa que una ciutat pugui ser considerada una capital cultural és la multiplicitat, diversitat i valor de les iniciatives culturals que s'hi produeixen. Com més nombroses siguin, imaginatives, creatives, com més gran sigui el nombre d'actors culturals que hi intervinguin, com més gran la creativitat i independència, millor. Perquè està molt bé i és necessari que l'administració impulsi la cultura i el nivell cultural dels ciutadans, però no pot pretendre que tota la cultura passi per ella, que la creació sigui quelcom que segueixi un camí pautat, que hagi d'encaixar amb normatives, pressupostos i legislatures. La iniciativa privada no hauria d'estar constantment sota sospita, sembla que tot siguin pals sota les rodes. Ja n'hi ha prou de fer la vida impossible als col·lectius que s'atreveixen a fer activitats fora dels espais delimitats oficialment. Entenc que el deure de les administracions no és fer la punyeta a creadors i programadors, al contrari, l'activitat de l'administració hauria de ser facilitar-los la vida. S'hauria d'aspirar a que hi haguessin més iniciatives com la de l'Horiginal en múltiples àmbits, però això no és una cosa artificial que s'aconsegueix cedint una sala d'un centre cívil i posant caler públic sobre la taula, per això quan es dóna espontàniament n'hem d'estar agraïts. Que en queda del Fòrum de les Cultures a part del recinte i molts acudits? Algunes persones deurien fer molts diners, això sí, però no serà per aquest camí que Barcelona podrà competir a nivell cultural amb ciutats com Londres o Berlin. L'actiu principal d'una capital cultural és la capacitat creativa i dinamitzadora dels qui hi viuen, i el màrketing i les corbates no hi tenen res a veure amb això.

Sobre Quevedo, comes i casualitats

L'altre dia vaig anar a una coneguda llibreria del centre amb prou temps per endavant com per poder rebuscar amb calma per les diverses seccions. Ja anava amb la idea de comprar Jérôme Lindon. Mi editor, de Jean Echenoz, sisè llibre de la col·lecció Tipos móviles de Trama editorial, i després de donar moltes voltes (tot per la mania de preguntar, mania necessària per descobrir a vegades coses que no sabies que volies) el vaig trobar a una de les gòndoles on se suposava que ja havia mirat. També em vaig decidir per una llaminadura d'embolcall irresistible: El metro revisitado. El viajero subterráneo veinte años después, de Marc Augé (famós pel concepte dels no-llocs) que Paidós ha publicat en tapa dura i sobrecoberta amb el mapa del metro de París.

La petita meravella de delicadesa i contenció d'Echenoz m'ha fet molt de profit, queda parlar-ne més endavant, i, amb aquest bon record, em disposava a enfilar la lectura del següent, tot desitjant que l'adquisició hagués sigut igual d'afortunada. Primer en reviso els paratextos i de seguida em crida l'atenció el lema editorial estampat a la segona solapa: "Hay libros cortos que, para entenderlos como se merecen, se necesita una vida muy larga", firmat per Francisco de Quevedo.

Ai carai, em dic, que això ho he llegit abans, que això ho he llegit recentment... Ho heu endevinat: el volum d'Echenoz es remata amb la mateixa cita del bo d'en Quevedo (aquest cop a seques), inserida també per l'editorial: "Hay libros cortos que para entenderlos como se merecen, se necesita una vida muy larga".

Aquesta sorprenent casualitat m'inspira alguns pensaments: quants llibres devien haver a la llibreria amb aquesta cita? És impossible que m'hagi endut els dos únics llibres que la contenien, o no? Ara es porten els llibres curts, també s'estila la diferenciació del llibre per aquest tipus de detalls... potser no és una casualitat tan sorprenent. I per què Quevedo? Home, Quevedo és un habitual de les webs tipus "famous quotes"... I un altre pensament, trobi la diferència (no és el nom, això ja ho hem dit).

La coma.

L'editorial Paidós presenta una coma més a la frase o, si es vol, Trama editorial en presenta una menys.

Qui ha tingut la sort d'anar a classe amb el professor Jordi Llovet i compleix la circumstància d'haver acceptat que no hi trobaria el conferenciant brillant d'altres contextos o el crític esmolat i sistemàtic, pot extreure una bona pila d'ensenyances de les anècdotes que despatxava amb assiduïtat. Qui hagi anat a classe amb el professor Jordi Llovet, dic, recordarà l'anècdota del professor Blecua, que es veu que sempre afirmava que la seva més gran aportació com a filòleg era haver-li corregit una coma a Góngora (ai, o era a Garcilaso?) Amb això el professor Llovet volia resumir la dignitat, la modèstia i la minuciositat de l'ofici de filòleg.

Cadascú que pensi el que vulgui, jo, com que no sóc Blecua, no sé quina és la bona. Ara bé, entenc el conflicte, ja que la frase em sembla una mica dèbil d'estructura, què voleu que us digui. És clar que també podria ser (que llanci la primera pedra qui estigui lliure de pecat) que ningú s'ho hagi plantejat i que el que deia sant Google, doncs això. M'imagino algú d'un departament editorial fent la cerca a l'oracle dels nostres temps, per exemple amb uns termes de cerca plausibles com "libros cortos"+cita, si el que es volia era trobar alguna cosa que dignifiqués la concisió del llibre. Faig la prova i ai ai ai, la segona i la tercera entrada fan bingo. Topem amb la frase de Quevedo, amb coma, que no vol dir que sigui la bona o la dolenta, és clar. No perdem el món de vista, els dos llibres són excel·lents i molt recomanables, això només és un divertiment a propòsit del tema per antonomàsia dels nostres dies (o al menys del dia d'ahir): la cultura a l'entorn digital i com n'és de fràgil. Hi ha una major agilitat, un major flux d'informacions, bases de dades per donar i per vendre... però tot és menys sòlid, menys fiable, més fal·lible.