Aprendre alemany està de moda

Portava un temps estudiant alemany quan vaig obrir aquest blog, pretenia recollir-hi per mitjà de la ressenya algunes de les possibilitats culturals que l'aprenentatge d'aquesta llengua m'oferia. Per poc que algú hagi seguit les entrades que hi he anat publicant, o que s'hagi fixat en el ritme més que reposat al qual han anat apareixent, ja haurà vist que aquest bell propòsit inicial no m'ha acabat d'engrescar. Potser amb aquest mateix desencant he rebut les informacions de les darreres setmanes sobre les possibilitats de feina per a treballadors qualificats a Alemanya: pobres, ja els planyo, no saben quina batalla els espera.
Ara bé, també m'ha fet somriure que tothom remarqués que qui hi anés havia de tenir un bon nivell. És que algú dubta que un enginyer que vulgui treballar a Anglaterra haurà de tenir un bon nivell d'anglès abans de marxar? No cal parlar-lo com un nadiu, és clar, en segons quins camps la llengua no és l'eina de treball fonamental; no és com voler treballar d'editor o de periodista, per entendre'ns. Però un bon nivell per desenvolupar-se amb normalitat sí, qui ho pot dubtar?
Com que ni Espanya, ni Catalunya, no es caracteritza pel bon nivell d'idiomes estrangers dels seus ciutadans i saber anglès sembla la repera (penso en aquelles promeses electorals de la tercera llengua) i a sobre tota la cultura dominant gira al voltant del paradigma anglosaxó, de cop algú s'ha sobresaltat perquè resulta que la feina no es troba a cap país de llengua anglesa sinó a Alemanya i en alemany. I consti que parlo anglès, però em toca una mica els nassos aquesta mena de provincianisme...
El desconeixement d'idiomes, o el malconeixement, encara provoca un altre equívoc: la gent, en general, no es fa el càrrec de l'esforç i el temps que costa aprendre un idioma que sigui una mica diferent del propi, és a dir, que no sigui d'origen romànic. Si és avui que cal trobar feina perquè al país no n'hi ha (o no n'hi ha en uns determinats camps, i sobretot, d'una determinada qualitat), no serveix de gaire que ara tothom corri cap a Alemanya perquè en un any o dos no solucionarà ningú el tema idioma com per poder marxar de forma imminent. La prova ens la donava un reportatge a La Vanguardia que volia demostrar tot el contrari. Anava de joves universitaris espanyols que havien decidit buscar-se la vida a Berlin (precisament a la capital alemanya no és que abundi la feina, potser és el lloc on tenen el corresponsal però no és el lloc on haurien d'ahver fet el reportatge...). De quatre, exceptuant una noia que feia un postgrau i de moment només es formava, la resta no n'hi havia cap que treballés del que havia estudiat i només un aconseguia arribar als 1000 euros mensuals d'ingressos, malgrat viure a Berlin encara no coneixien prou bé la llengua com per aspirar a trobar la feina a la qual aspiraven. Si més no, era un reportatge realista sense pretendre-ho...
Ara bé, com que la demografia indica que aquesta tendència es consolidarà en els propers anys i Alemanya seguirà necessitant cobrir llocs de treball qualificats a causa de l'envelliment de la població i el creixement de l'economia, no és absurd que algú a la universitat comenci a aprendre la llengua de cara al futur. Fa un parell de setmanes la recepció del Goethe-Institut Barcelona era testimoni d'aquest nou interès per l'alemany entre els joves universitaris: un divendres a la tarda uns deu nois (ho remarco: tots nois, deu ser per això de les carreres tècniques...) esperaven el seu torn per atansar-se al taulell d'informació de cursos com si hi regalessin piruletes i el personal atenia alhora consultes telefòniques sobre el preu de la matrícula. No m'estranyaria que aquests dies que toca matricular-se per al quadrimestre de febrer a juny el Goethe-Institut hagi ampliat l'oferta d'horaris en els nivells inicials per cobrir l'inesperada demanda.
Per anar acabant... A qui vulgui marxar a Alemanya li diria que no es precipités... Berlin mola, jawohl!, però resulta que la feina es troba a ciutats amb menys glamour. Tut mir leid. La llengua és un obstacle considerable. I jo no tinc gaire clar que a qui marxi ara l'estiguin esperant sous alemanys, més aviat crec que per allà ja corre la brama que els joves d'aquí ens venem barats.

Berlin i el forat de l'Alexanderplatz (2006)

Llistes

És temps de llistes, sobre això reflexionava el Cultura/s de La Vanguardia d'avui. Curiós, ja que les que acostumen a fer ells no m'acaben d'agradar mai...

Sigui com sigui sembla que hi ha un acord en què ara és moment de recuperar el millor o més significatiu de l'any passat i fer vaticinis sobre el que vindrà. En el camp de la cultura, no cal dir que normalment són més reeixides les llistes que miren enrere que les que ho fan endavant.

Trobo que per a les segones calen unes quantes capacitats gens menyspreables i, en canvi, sovint s'encarrega aquesta tasca a una sola persona: disposar d'informació abundant i completa del que vindrà i no descuidar-se de preguntar a totes les editorials (en el cas dels llibres), fins i tot a les que no han enviat l'avançament de novetats, tenir una bona capacitat d'abstracció per fer-se un mapa mental equilibrat de la situació, intuir la qualitat d'apostes que per la seva novetat (primeres novel·les, autors mai abans traduïts...) es fa difícil valorar, saber relativitzar (quan calgui) el pes dels grans noms i, al revés, no defugir-los en excés per por a caure en la obvietat, veure-hi a través del fum del màrketing, imaginar-se quan un escriptor de trajectòria discreta és a punt de fer un pas endavant...

Les primeres, en canvi, treballen amb un camp molt més acotat, tota la informació ja és disponible, com a mínim potencialment, perquè és obvi que poca gent pot dominar-ho tot i, tornem al cas dels llibres, llegir-ho tot. Em centraré en aquestes per dir... bé, ja ho veurem què és el que voldré dir... Comencem pel qui: a vegades qui firma la selecció és un mitjà, a vegades un crític en concret, d'altres, un conjunt de crítics. Crec que totes les fórmules són interessants. Si la fa una única persona i la fa conscient que serà una tria subjectiva, és a dir, si no pretén crear una llista "objectiva" que coincideixi amb el que segurament els altres assenyalaran, pot ser molt estimulant: es veuen fílies i fòbies, un gust personal, una aposta... Les que firma un mitjà poden haver estat elaborades també per només una persona però amb l'objectiu de representar el punt de vista general del mitjà o poden ser fruit de la discussió i l'acord dels especialistes en aquell tema del mitjà . En aquest sentit, és interessant veure quina tria fan com a mitjà, què proposen, és una mena d'editorial. I hi ha un tipus de llista que per a mi és molt curiosa: la que és fruit de les votacions dels crítics i que, a més, permet després que puguem veure què és el que ha votat cada crític. Estic pensant en la llista que fa Babelia des de fa tres anys, crec. La fan amb les votacions de 55 crítics del suplement, cada crític vota 10 llibres i es dóna 10 punts al primer de la llista de cada crític, 9 punts al segon, etcètera. De les sumes de tots els vots en surten 20 finalistes. Però sovint és gairebé millor veure les votacions crític per crític que la llista oficial (on tot sigui dit, hi ha algunes coses ben rares i és irregular), així sabem què és el que ha agradat més als crítics que més llegim. D'altra banda, dels molts llibres que acaben apareixent, és més o menys capriciós quins formaran part dels 20 finalistes, ja que trobo que fer una llista dels 10 llibres que més t'han agradat en un any pot ser fàcil, però saber ordenar-los per preferència és més complicat. Un llibre que ha estat votat per pocs crítics però amb molts punts pot saltar a la llista dels preferits i, en canvi, no fer-ho un llibre que ha aparegut en el record de més crítics però que potser no se li ha assignat tants punts en cada vot.

Ara bé, s'ha de dir que tot i que la llista de Babelia és un bon exercici de transparència, evidencia potser l'edat del suplement i un cert tic del planter de crítics de jugar sobre segur. Veig molt pocs experiments, també constato que malgrat l'esforç evident que ha fet Babelia en els darrers anys per seguir l'activitat de les petites editorials independents, en el recompte individual dels crítics són poques les que s'acaben veient recompensades. Un cas com a mínim rar i que valdrà com a exemple d'això que dic: qui dubta que aquest any ha sigut també l'any de la revolució Blackie Books. No sé si la gent que no segueix habitualment l'activitat literària n'és gaire conscient, però entre periodistes, crítics, llibreters i lectors atents el nom de Blackie Books ha sonat moltíssim i crec que merescudament. Però entre 55 crítics i per tant 550 oportunitats de ser esmentats, només han aconseguit un discretíssim vot en desè lloc amb La pesca de la trucha en América, de Richard Brautigan. ¿No han agradat els seus llibres als crítics de Babelia o no els han llegit? Potser simplement no fa per a ells, però hi haurien de pensar.

Per cert, aquest Nadal els Blackie han tingut una idea brillant de les seves: uns packs en unes caixes de cartró que per si mateixes ja es fan mirar (n'hi diuen Blackie Boxes) i que inclouen un llibre i una samarreta temàtica. El format és ideal per regalar, amb un preu molt ajustat, i fa uns dies a la Fnac (per desgràcia, l'únic lloc on es venen) estaven arrassant. És clar que, ara que ho penso, no tinc el gust de conèixer els crítics d'El País però no me'ls magino vestint una samarreta de Los súperheroes y la filosofía, posem per cas. I per si no n'hi hagués prou amb el contrast d'estilismes, que els models siguin de noi o de noia però no tinguin escala de talles també pot deixar fora a qui ja hagi desenvolupat la corba de la felicitat. Ah, era això....