Avui Le Monde anunciava la publicació online d'un polar (és a dir, per definir-ho ràpidament, una novel·la policíaca a la francesa) per entregues. L'objectiu, segons diuen, és recuperar al segle XXI la tradició dels fulletons que publicaven els diaris a finals del segle XIX. L'obra en qüestió es diu Muti, el guió és de l'escriptor Caryl Férey però hem de suposar que l'autoria és multiple, ja que tanta o més feina (segurament més) hauran tingut els programadors, dissenyadors, compositors... Seran quinze capítols que es publicaran cada dia a les 12.45 des d'avui i fins el dia 10 de juny.
Fins aquí la informació.
Si hem de jutjar pel que s'ha vist en aquest primer capítol, el resultat és força decebedor. Tenim una cambra d'hotel amb una vinyeta de text, so ambient i alguns punts que van apareixent a la pantalla i que si hi cliquem obtenim algun element audiovisual o una informació extra sobre el context de la història. Si no fos per les eines per compartir o opinar a les xarxes socials sobre l'obra, Muti podria haver-se creat fa dos anys, tres o deu. L'estètica és una mica low-fi i a mi em recorda alguns jocs d'ordinador que estaven de moda quan encara en gastava d'aquestes coses (jocs de pistes com l'Indiana Jones o el Gabriel Knight). La informació que s'ha donat en aquest primer capítol, sumant-hi tant el text com els altres in-puts, seria equivalent a un parell o tres de pàgines d'una novel·la. Deixant de banda els focs d'artifici, pel que fa a la trama, de moment cap sorpresa. Molt de sexe, concretament entre un paio de cinquanta anys i una noia a la vintena. Trencador, oi? De fet, no continuaré explicant la història o ningú no voldrà dedicar un minut més a llegir aquest post.
Els fulletons (feuilletons) se'ls van inventar els francesos. Com és natural, se'n publicaven de dolents, de passables i de molt bons. Algunes de les grans novel·les que avui dia encara llegim i que són considerades canòniques van veure la llum en aquells diaris que segons sembla et deixaven els dits ben bruts de tinta. Per dir uns quants noms: Dickens a Anglaterra (per exemple, hi publicà Els papers pòstums del Club Pickwick), Balzac a França o Pérez Galdós a Espanya. El DIEC ens informa que La Veu de Catalunya publicà el fulletó La família dels Garriga.
Cal marcar una diferència entre aquests precedents i els experiments narratius com aquest citat o les famoses novel·les nipones per a mòbils, encara que Le Monde segurament hagi triat el mot feuilleton perquè una certa connotació negativa que té avui en dia fa que sembli menys exagerat dir-ne així que barrejar el mot literatura en tot plegat. Tot arribarà, és clar: hi ha qui no té tants miraments.
What's the point?, que dirien els altres. Per la meva part, si ho resisteixo intentaré veure tota la sèrie per fer-ne una valoració global.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Noves tecnologies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Noves tecnologies. Mostrar tots els missatges
23/2/10
Reorientar el debat del llibre en la cultura digital
Avui el diari El País publicava un oportú article d'Andreu Jaume, editor de Lumen, sobre les implicacions del llibre electrònic i per extensió de l'entorn digital en el nostre sistema cultural. L'article és un dels molts que aquest diari ha anat publicant en els darrers mesos a l'espai anomenat Tribuna de les seves pàgines d'Opinió. Malgrat alguna sortida de to, la majoria han aportat una mica de seny al debat que es desenvolupa actualment al sector editorial, un debat que s'ha vist infestat per molt diversos reportatges i informacions aparegudes en premsa. I dic infestat perquè més d'un i més d'una que la tarda abans no en sabia res sobre el llibre electrònic ha fet cas del primer pseudo gurú que li ha sortit al pas i ha reproduït acríticament uns vagues i interessats pronòstics. (Sota flamants i sonors titulars ens hem cansat d'escoltar, per exemple, que el llibre electrònic seria el regal del passat Nadal. I ja em diran què.)
Els malpensats diuen que, és clar, El País, i per tant, el grup Prisa, com a editor, és part interessada en el debat i que no poden sentir-se gaire còmodes davant dels qui diuen que "gràcies a" les noves tecnologies els autors i lectors s'alliberaran de la tirania dels editors. Sigui com sigui, és d'agrair que a la premsa s'obri un espai per a reflexionar fora dels cercles editorials o dels canals més específics, i sigui, ja dic, un espai de reflexió i no informacions que semblen publirreportatges sobre el darrer gadget tecnològic o la darrera iniciativa empresarial. I és en aquest punt on torno a l'article d'Andreu Jaume, perquè em sembla que molt encertadament ens indica que el tema aquí no és discutir sobre si els dispositius de lectura electrònics són útils o no o s'implantaran o no, o hi haurà quota de mercat o no, més enllà d'això i d'altres qüestions prosaiques, el més important és discutir quines implicacions té el canvi de paradigma cultural que uns desitgen i uns altres temen.
I és que hi ha qui encara no ha entès el paper fonamental dels editors i de la crítica en la nostra cultura. Òbviament no són les úniques institucions culturals de la contemporaneïtat, però és que és impossible pensar en conceptes com "autor" o "lector" sense tenir en compte aquestes altres parts de l'equació. Penso que qui digui "els autors a través d'Internet faran això i allò i podran prescindir d'aquest i de l'altre...", en realitat no sap el que es diu perquè en aquest hipotètic futur (distòpic per a mi) el que es designa com a autor ja no seria el que avui nosaltres hem acordat dir-li autor. I passa el mateix amb el lector. Ho sento molt, però qui s'autoediti un llibre digital i comenci a infestar viralment per obra i gràcia de la web 2.0 els amics, coneguts i saludats no en tindrà prou amb això per esdevenir un autor.
Crec que la pretesa desaparició dels editors i la suposada democràcia digital, tal i com darrerament es vaticina, condueix a un empobriment a tots nivells i que tenim tot el dret a preocupar-nos i advertir que el que avui interessa econòmicament a uns quants passarà factura a molts. Per argumentar-ho més gràficament: no crec que si algú ho pensa fredament pugui creure que preferirà en comptes d'anar a una llibreria o a una biblioteca i triar un llibre que ha estat publicat per una editorial de la qual pot tenir referències, que ha estat traduït i editat convenientment i del qual ha rebut informació suficient per tenir alguna idea de si li interessa o no, prefereixi enfrontar-se tot sol a l'immens magma d'informacions i contrainformacions d'Internet amb l'objectiu d'aconseguir descartar centenars d'arxius dels quals no té cap referència per triar-ne un que si té una mica de sort no serà del tot illegible. I tot això, per què? Per estalviar-se uns quants euros? És clar, els llibres són cars... Però més car resulta el temps i castigar-se els ulls i el gust.
Fins aquí, el que molts pensem. Ara bé, com gestionar tots aquests canvis i avenços tecnològics que ja estan aquí i posar-los al nostre servei i no al revés? No és que no n'hi hagi prou amb dir, com sumaritza l'article, "Internet es una plaza pública que, como tal, requiere una organización que permita un tráfico regulado. No debería convertirse en un universo caótico y acrítico", no n'hi ha prou perquè fins i tot això no és cert. És lògic, quan es fa un article d'aquests, a més a més de fer un diagnòstic, llençar algun tipus de proposta, per tímida o oberta a interpretacions que sigui. Però he de dir que, si bé estic d'acord amb tot el gruix de l'article, i amb la reorientació del debat cap a qüestions veritablement rellevants, no puc creure honestament que Internet és un lloc que com si fos físic es pot regularitzar i sotmetre. Precisament la nostra època postmoderna es caracteritza per la seva descentrització, mutabilitat, liquiditat... La realitat no és encerclable, se'ns escola entre els dits abans que puguem arribar a apamar-la. Internet n'és el màxim exponent i que em matin si sé cap a on ens conduirà això.
Els malpensats diuen que, és clar, El País, i per tant, el grup Prisa, com a editor, és part interessada en el debat i que no poden sentir-se gaire còmodes davant dels qui diuen que "gràcies a" les noves tecnologies els autors i lectors s'alliberaran de la tirania dels editors. Sigui com sigui, és d'agrair que a la premsa s'obri un espai per a reflexionar fora dels cercles editorials o dels canals més específics, i sigui, ja dic, un espai de reflexió i no informacions que semblen publirreportatges sobre el darrer gadget tecnològic o la darrera iniciativa empresarial. I és en aquest punt on torno a l'article d'Andreu Jaume, perquè em sembla que molt encertadament ens indica que el tema aquí no és discutir sobre si els dispositius de lectura electrònics són útils o no o s'implantaran o no, o hi haurà quota de mercat o no, més enllà d'això i d'altres qüestions prosaiques, el més important és discutir quines implicacions té el canvi de paradigma cultural que uns desitgen i uns altres temen.
I és que hi ha qui encara no ha entès el paper fonamental dels editors i de la crítica en la nostra cultura. Òbviament no són les úniques institucions culturals de la contemporaneïtat, però és que és impossible pensar en conceptes com "autor" o "lector" sense tenir en compte aquestes altres parts de l'equació. Penso que qui digui "els autors a través d'Internet faran això i allò i podran prescindir d'aquest i de l'altre...", en realitat no sap el que es diu perquè en aquest hipotètic futur (distòpic per a mi) el que es designa com a autor ja no seria el que avui nosaltres hem acordat dir-li autor. I passa el mateix amb el lector. Ho sento molt, però qui s'autoediti un llibre digital i comenci a infestar viralment per obra i gràcia de la web 2.0 els amics, coneguts i saludats no en tindrà prou amb això per esdevenir un autor.
Crec que la pretesa desaparició dels editors i la suposada democràcia digital, tal i com darrerament es vaticina, condueix a un empobriment a tots nivells i que tenim tot el dret a preocupar-nos i advertir que el que avui interessa econòmicament a uns quants passarà factura a molts. Per argumentar-ho més gràficament: no crec que si algú ho pensa fredament pugui creure que preferirà en comptes d'anar a una llibreria o a una biblioteca i triar un llibre que ha estat publicat per una editorial de la qual pot tenir referències, que ha estat traduït i editat convenientment i del qual ha rebut informació suficient per tenir alguna idea de si li interessa o no, prefereixi enfrontar-se tot sol a l'immens magma d'informacions i contrainformacions d'Internet amb l'objectiu d'aconseguir descartar centenars d'arxius dels quals no té cap referència per triar-ne un que si té una mica de sort no serà del tot illegible. I tot això, per què? Per estalviar-se uns quants euros? És clar, els llibres són cars... Però més car resulta el temps i castigar-se els ulls i el gust.
Fins aquí, el que molts pensem. Ara bé, com gestionar tots aquests canvis i avenços tecnològics que ja estan aquí i posar-los al nostre servei i no al revés? No és que no n'hi hagi prou amb dir, com sumaritza l'article, "Internet es una plaza pública que, como tal, requiere una organización que permita un tráfico regulado. No debería convertirse en un universo caótico y acrítico", no n'hi ha prou perquè fins i tot això no és cert. És lògic, quan es fa un article d'aquests, a més a més de fer un diagnòstic, llençar algun tipus de proposta, per tímida o oberta a interpretacions que sigui. Però he de dir que, si bé estic d'acord amb tot el gruix de l'article, i amb la reorientació del debat cap a qüestions veritablement rellevants, no puc creure honestament que Internet és un lloc que com si fos físic es pot regularitzar i sotmetre. Precisament la nostra època postmoderna es caracteritza per la seva descentrització, mutabilitat, liquiditat... La realitat no és encerclable, se'ns escola entre els dits abans que puguem arribar a apamar-la. Internet n'és el màxim exponent i que em matin si sé cap a on ens conduirà això.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)