Una lluerna una mica menys infinita

Arran de l'entrada d'ahir pensava en els cinemes barcelonins que he conegut, per haver-hi posat els peus alguna vegada, i que ja han vist el The End:

1 - Cinema Río. Una enorme sala de barri a la qual els pares em deixaven anar per la seva proximitat. Recordo amb nostàlgia i vergonya a parts iguals haver vist Titanic en un mar de llàgrimes. Ah! L'age ingrat.
2 - Maldà. Les dobles sessions, úniques a la ciutat, com a mínim a la darrera època, fomentaven la bulímia cinèfila. Recordo fins i tot amb afecte la incomoditat d'aquelles butaques. Em sembla recordar, per exemple, una doble sessió Lars von Trier amb Los idiotas i Rompiendo las olas. Després el van fer tancar i va reobrir amb una programació de Bollywood que no vaig arribar a veure. No deuria ser l'única persona, i em sap greu, perquè de seguida van reorientar la programació cap a un cinema més d'autor. Recordo especialment quan vam anar a veure-hi una pel·lícula tan gran com un continent: Encuentros en el fin del mundo, de Werner Herzog.
3- París. Hi vaig veure, per exemple, una peli efectista que amb el temps em va deixar d'agradar o em va agradar menys: Lucía y el sexo, de Julio Medem. Un cinema en una localització perfecta, massa, suposo... altres la cobejaven. Barcelona va perdre-hi molt aquí.
4- Boliche. Un cinema que sempre m'havia cridat l'atenció per la promesa del rètol: cine + bar. Confesso que jo només vaig catar la primera part i, per vergonya meva, només una vegada (i quasi faig tard). Va ser amb Expiación.
5- Casablanca Gràcia. Un altre one night stand. El tête-à-tête va ser en aquest cas amb Herr Jung a l'entrevista filmada en cinema Carl Gustav Jung. No hi vaig anar amb ningú i potser érem tres a la sala, la qual cosa encara ho feia tot més inquietant.

I encara me'n deixo... Ahir els Verdi eren un formiguer i no hi havia manera d'aconseguir entrades per La cinta blanca, malament per a mi però em va alegrar. Però no n'hi ha prou, necessitem més cinemes amb bona programació, amb tres o quatre a Barcelona no és suficient.

Franquícia i brutícia

A Barcelona hi ha carrers que només serveixen per vendre-hi samarretes. El ciutadà o la ciutadana a qui agradi entretenir-se pels cafès dels carrers Pintor Fortuny i Ferlandina i després creu-hi les Rambles a partir de les nou del vespre per anar fent drecera fins a la línia 4 de metro a Urquinaona sap a què em refereixo.

Enfilar Portaferrissa des de la Rambla un cop tanquen les botigues és trobar cada dues passes piles d'escombraries, amb bossa o sense, i cap senyal de vida. Ambdós fets són desoladors. El festival d'aires napolitans no és fruit de l'incivisme --per fer servir aquest mot que de fa uns anys ençà se'ns ha imposat i que un dia valdria la pena de comentar--, no, sembla ser que és l'únic sistema pensat per a la recollida de les deixalles de la jornada. En tots aquests anys del regnat de l'eslògan "Barcelona neta" no s'ha pogut trobar una alternativa a aquesta situació. Potser no tots els carrers, especialment els més antics, poden tenir contenidors però a moltes ciutats d'Europa aquest problema té solució: totes les deixalles es recullen als contenidors dels patis o quartets comuns de cada edifici i el porter o els empleats municipals els treuen a l'hora de la recollida.

Ara bé, tinc dret a trobar aquesta situació indigna? Tinc un problema de percepció? Vegem-ho.

L’augment del preu dels lloguers dels locals comercials junt amb la febre per la roba low cost i la quasi desaparició de les temporades ha provocat que l’únic negoci possible en aquesta illa de carrers sigui la franquícia de moda. La vida s’organitza al voltant d’això, els pocs cafès que hi resisteixen tanquen a la mateixa hora o abans i tot que Zara, H&M, etcètera. Ningú ha trobat cap altra utilitat a aquests carrers que la crematística. Si algú si vol passejar i topa amb un oceà de deixalles és el seu problema, perquè l’important aquí és vendre i comprar samarretes. Qui vulgui obrir-hi un altre tipus de negoci, què sé jo, una botiga de llegums, una tintoreria o una ferreteria és que està sonat, quasi tant com qui pretengui passejar-hi. Mentre badàvem, el cinema París va tancar, fa poc ho ha tornat a fer el Maldà, en poc temps hem pogut comptar dos H&M en menys de cent metres, i això per no parlar dels Zares... Tot sembla afavorir aquest fenomen, per tant, hauria de sobtar-nos que el més important sigui vendre samarretes i que un cop aquesta activitat s’atura, la resta no importi?