Llistes

És temps de llistes, sobre això reflexionava el Cultura/s de La Vanguardia d'avui. Curiós, ja que les que acostumen a fer ells no m'acaben d'agradar mai...

Sigui com sigui sembla que hi ha un acord en què ara és moment de recuperar el millor o més significatiu de l'any passat i fer vaticinis sobre el que vindrà. En el camp de la cultura, no cal dir que normalment són més reeixides les llistes que miren enrere que les que ho fan endavant.

Trobo que per a les segones calen unes quantes capacitats gens menyspreables i, en canvi, sovint s'encarrega aquesta tasca a una sola persona: disposar d'informació abundant i completa del que vindrà i no descuidar-se de preguntar a totes les editorials (en el cas dels llibres), fins i tot a les que no han enviat l'avançament de novetats, tenir una bona capacitat d'abstracció per fer-se un mapa mental equilibrat de la situació, intuir la qualitat d'apostes que per la seva novetat (primeres novel·les, autors mai abans traduïts...) es fa difícil valorar, saber relativitzar (quan calgui) el pes dels grans noms i, al revés, no defugir-los en excés per por a caure en la obvietat, veure-hi a través del fum del màrketing, imaginar-se quan un escriptor de trajectòria discreta és a punt de fer un pas endavant...

Les primeres, en canvi, treballen amb un camp molt més acotat, tota la informació ja és disponible, com a mínim potencialment, perquè és obvi que poca gent pot dominar-ho tot i, tornem al cas dels llibres, llegir-ho tot. Em centraré en aquestes per dir... bé, ja ho veurem què és el que voldré dir... Comencem pel qui: a vegades qui firma la selecció és un mitjà, a vegades un crític en concret, d'altres, un conjunt de crítics. Crec que totes les fórmules són interessants. Si la fa una única persona i la fa conscient que serà una tria subjectiva, és a dir, si no pretén crear una llista "objectiva" que coincideixi amb el que segurament els altres assenyalaran, pot ser molt estimulant: es veuen fílies i fòbies, un gust personal, una aposta... Les que firma un mitjà poden haver estat elaborades també per només una persona però amb l'objectiu de representar el punt de vista general del mitjà o poden ser fruit de la discussió i l'acord dels especialistes en aquell tema del mitjà . En aquest sentit, és interessant veure quina tria fan com a mitjà, què proposen, és una mena d'editorial. I hi ha un tipus de llista que per a mi és molt curiosa: la que és fruit de les votacions dels crítics i que, a més, permet després que puguem veure què és el que ha votat cada crític. Estic pensant en la llista que fa Babelia des de fa tres anys, crec. La fan amb les votacions de 55 crítics del suplement, cada crític vota 10 llibres i es dóna 10 punts al primer de la llista de cada crític, 9 punts al segon, etcètera. De les sumes de tots els vots en surten 20 finalistes. Però sovint és gairebé millor veure les votacions crític per crític que la llista oficial (on tot sigui dit, hi ha algunes coses ben rares i és irregular), així sabem què és el que ha agradat més als crítics que més llegim. D'altra banda, dels molts llibres que acaben apareixent, és més o menys capriciós quins formaran part dels 20 finalistes, ja que trobo que fer una llista dels 10 llibres que més t'han agradat en un any pot ser fàcil, però saber ordenar-los per preferència és més complicat. Un llibre que ha estat votat per pocs crítics però amb molts punts pot saltar a la llista dels preferits i, en canvi, no fer-ho un llibre que ha aparegut en el record de més crítics però que potser no se li ha assignat tants punts en cada vot.

Ara bé, s'ha de dir que tot i que la llista de Babelia és un bon exercici de transparència, evidencia potser l'edat del suplement i un cert tic del planter de crítics de jugar sobre segur. Veig molt pocs experiments, també constato que malgrat l'esforç evident que ha fet Babelia en els darrers anys per seguir l'activitat de les petites editorials independents, en el recompte individual dels crítics són poques les que s'acaben veient recompensades. Un cas com a mínim rar i que valdrà com a exemple d'això que dic: qui dubta que aquest any ha sigut també l'any de la revolució Blackie Books. No sé si la gent que no segueix habitualment l'activitat literària n'és gaire conscient, però entre periodistes, crítics, llibreters i lectors atents el nom de Blackie Books ha sonat moltíssim i crec que merescudament. Però entre 55 crítics i per tant 550 oportunitats de ser esmentats, només han aconseguit un discretíssim vot en desè lloc amb La pesca de la trucha en América, de Richard Brautigan. ¿No han agradat els seus llibres als crítics de Babelia o no els han llegit? Potser simplement no fa per a ells, però hi haurien de pensar.

Per cert, aquest Nadal els Blackie han tingut una idea brillant de les seves: uns packs en unes caixes de cartró que per si mateixes ja es fan mirar (n'hi diuen Blackie Boxes) i que inclouen un llibre i una samarreta temàtica. El format és ideal per regalar, amb un preu molt ajustat, i fa uns dies a la Fnac (per desgràcia, l'únic lloc on es venen) estaven arrassant. És clar que, ara que ho penso, no tinc el gust de conèixer els crítics d'El País però no me'ls magino vestint una samarreta de Los súperheroes y la filosofía, posem per cas. I per si no n'hi hagués prou amb el contrast d'estilismes, que els models siguin de noi o de noia però no tinguin escala de talles també pot deixar fora a qui ja hagi desenvolupat la corba de la felicitat. Ah, era això....

Turisme de llibreries

Ahir un amic em va demanar com és que el Cafè berlinès estava tancat, i servidora, que es deu als seus lectors, encara que siguin pocs, respon amb una nova entrada, tot i que modesta.


S'hi posin com si posin els pesats dels e-books, un dels plaers més grans que té un lector és visitar llibreries, passejar valorant les piles de llibres, acaronar els exemplars, meditar llargament quin ens endurem a casa o triar-ne un en un cop de geni, per pur instint. Qui més qui menys té les seves llibreries de referència, però quan l'amant de les llibreries marxa lluny de casa, el que vol és ser infidel i anar a(mb) llibreries desconegudes.
Si algú se sent identificat amb el que acabo d'escriure és que ha patit alguna de les situacions següents:
a)comença a llegir les guies de viatge per l'apartat de compres/llibreries. Si aquest apartat no existeix o es limita a enviar-nos a la sucursal d'una gran cadena, descarta automàticament la guia. Ja no cal que un es digui res més amb aquesta mena de guies de viatge.
b)ha carregat tant la maleta de llibres que a la tornada ha tingut seriosos problemes de facturació a l'aeroport.
c)ha comprat llibres d'idiomes que no llegeix.
d)ha passat llargues hores remenant entre els prestatges d'una llibreria estrangera davant l'estupefacció del/s seu/s company/s de viatge, que no entenien la llengua del país i van viure cadascun dels minuts passats en aquell temple del paper com una tortura subtilíssima.
A tothom que sàpiga de què parlo, li recomano la següent llista de les deu llibreries més maques del món del diari The Guardian. És incompleta i subjectiva, és clar, com tota experiència personal, però d'això va la cosa, i a més, les que hi són segur que valen la pena. Tan de bo pogués dir que tot aquest temps que no he estat actualitzant el blog me l'he passat buscant-les.
http://www.guardian.co.uk/books/2008/jan/11/bestukbookshops

Sobre Quevedo, comes i casualitats

L'altre dia vaig anar a una coneguda llibreria del centre amb prou temps per endavant com per poder rebuscar amb calma per les diverses seccions. Ja anava amb la idea de comprar Jérôme Lindon. Mi editor, de Jean Echenoz, sisè llibre de la col·lecció Tipos móviles de Trama editorial, i després de donar moltes voltes (tot per la mania de preguntar, mania necessària per descobrir a vegades coses que no sabies que volies) el vaig trobar a una de les gòndoles on se suposava que ja havia mirat. També em vaig decidir per una llaminadura d'embolcall irresistible: El metro revisitado. El viajero subterráneo veinte años después, de Marc Augé (famós pel concepte dels no-llocs) que Paidós ha publicat en tapa dura i sobrecoberta amb el mapa del metro de París.

La petita meravella de delicadesa i contenció d'Echenoz m'ha fet molt de profit, queda parlar-ne més endavant, i, amb aquest bon record, em disposava a enfilar la lectura del següent, tot desitjant que l'adquisició hagués sigut igual d'afortunada. Primer en reviso els paratextos i de seguida em crida l'atenció el lema editorial estampat a la segona solapa: "Hay libros cortos que, para entenderlos como se merecen, se necesita una vida muy larga", firmat per Francisco de Quevedo.

Ai carai, em dic, que això ho he llegit abans, que això ho he llegit recentment... Ho heu endevinat: el volum d'Echenoz es remata amb la mateixa cita del bo d'en Quevedo (aquest cop a seques), inserida també per l'editorial: "Hay libros cortos que para entenderlos como se merecen, se necesita una vida muy larga".

Aquesta sorprenent casualitat m'inspira alguns pensaments: quants llibres devien haver a la llibreria amb aquesta cita? És impossible que m'hagi endut els dos únics llibres que la contenien, o no? Ara es porten els llibres curts, també s'estila la diferenciació del llibre per aquest tipus de detalls... potser no és una casualitat tan sorprenent. I per què Quevedo? Home, Quevedo és un habitual de les webs tipus "famous quotes"... I un altre pensament, trobi la diferència (no és el nom, això ja ho hem dit).

La coma.

L'editorial Paidós presenta una coma més a la frase o, si es vol, Trama editorial en presenta una menys.

Qui ha tingut la sort d'anar a classe amb el professor Jordi Llovet i compleix la circumstància d'haver acceptat que no hi trobaria el conferenciant brillant d'altres contextos o el crític esmolat i sistemàtic, pot extreure una bona pila d'ensenyances de les anècdotes que despatxava amb assiduïtat. Qui hagi anat a classe amb el professor Jordi Llovet, dic, recordarà l'anècdota del professor Blecua, que es veu que sempre afirmava que la seva més gran aportació com a filòleg era haver-li corregit una coma a Góngora (ai, o era a Garcilaso?) Amb això el professor Llovet volia resumir la dignitat, la modèstia i la minuciositat de l'ofici de filòleg.

Cadascú que pensi el que vulgui, jo, com que no sóc Blecua, no sé quina és la bona. Ara bé, entenc el conflicte, ja que la frase em sembla una mica dèbil d'estructura, què voleu que us digui. És clar que també podria ser (que llanci la primera pedra qui estigui lliure de pecat) que ningú s'ho hagi plantejat i que el que deia sant Google, doncs això. M'imagino algú d'un departament editorial fent la cerca a l'oracle dels nostres temps, per exemple amb uns termes de cerca plausibles com "libros cortos"+cita, si el que es volia era trobar alguna cosa que dignifiqués la concisió del llibre. Faig la prova i ai ai ai, la segona i la tercera entrada fan bingo. Topem amb la frase de Quevedo, amb coma, que no vol dir que sigui la bona o la dolenta, és clar. No perdem el món de vista, els dos llibres són excel·lents i molt recomanables, això només és un divertiment a propòsit del tema per antonomàsia dels nostres dies (o al menys del dia d'ahir): la cultura a l'entorn digital i com n'és de fràgil. Hi ha una major agilitat, un major flux d'informacions, bases de dades per donar i per vendre... però tot és menys sòlid, menys fiable, més fal·lible.