Aquest Cafè berlinès darrerament tira més cap a França.
Avui Les Inrocks, la plana web de la revista Les Inrockuptibles, m'ha sorprès per la manera com presentava el darrer videoclip de Charlotte Gainsbourg, tradueixo:
"Charlotte Gainsbourg: un bell i estrany videoclip
Time of the Assassins, nou single de l'àlbum IRM, s'ha vist proveït pel realitzador Todd Cole d'un molt bell i estrany vídeo --a qui no els hi agradi ni la cançó ni la cantant podran, tanmateix, interessar-se per les imatges."
A mi tant el videoclip com la cançó m'han agradat. Després he llegit els comentaris a la notícia, on sorgia la qüestió de com de cansats n'estan alguns de veure-la fer de filla de papà durant tants anys i que si sí que n'hi ha per tant i que si no. Aquí també suposo que la coneixem en part per ser filla d'en Gainsbourg i la Jane Birkin, però jo diria que el pes mediàtic, la percepció global del fenomen, ens el perdem i juga a favor d'ella.
Com de variants poden ser les percepcions d'un fet cultural més enllà de les fronteres i del sistema cultural que l'han acollit! En principi, es diu que prendre distància, perspectiva, és bo. Però també ens falten altres claus per interpretar. La nostra perspectiva del que és la narrativa nord-americana probablement tindrà pocs punts en comú amb la d'algú in situ, i ja no parlem de si un és nadiu o no. Encara que ens pensem que el més important es tradueix i que estem contínuament exposats a la cultura nord-americana, el cert és que ens falta molt per disposar dels elements que ens permetin una lectura millor del context. I fixeu-vos que poso un exemple d'una cultura molt present a casa nostra. Ja no diguem què passaria si veiem com pot interpretar els productes culturals catalans un francès. Per exemple, el debat actual sobre la "nova onada" de la música en català segurament arribaria a França molt esmorteït, i el que arribés s'entendria ben poc, cal copsar quin és el pes de la tradició i quina és la resposta actual des d'un punt de vista social o millor: el que es palpa al carrer, el que es comenta, les impressions. I més que això: cal entendre o haver seguit una mica el debat públic que ha suscitat la música en català en els darrers quinze o vint anys per situar el que avui dia es diu i com s'està percebent.
27/5/10
Descobrir la sopa d'all o les fotonovel·les del segle XXI
Avui Le Monde anunciava la publicació online d'un polar (és a dir, per definir-ho ràpidament, una novel·la policíaca a la francesa) per entregues. L'objectiu, segons diuen, és recuperar al segle XXI la tradició dels fulletons que publicaven els diaris a finals del segle XIX. L'obra en qüestió es diu Muti, el guió és de l'escriptor Caryl Férey però hem de suposar que l'autoria és multiple, ja que tanta o més feina (segurament més) hauran tingut els programadors, dissenyadors, compositors... Seran quinze capítols que es publicaran cada dia a les 12.45 des d'avui i fins el dia 10 de juny.
Fins aquí la informació.
Si hem de jutjar pel que s'ha vist en aquest primer capítol, el resultat és força decebedor. Tenim una cambra d'hotel amb una vinyeta de text, so ambient i alguns punts que van apareixent a la pantalla i que si hi cliquem obtenim algun element audiovisual o una informació extra sobre el context de la història. Si no fos per les eines per compartir o opinar a les xarxes socials sobre l'obra, Muti podria haver-se creat fa dos anys, tres o deu. L'estètica és una mica low-fi i a mi em recorda alguns jocs d'ordinador que estaven de moda quan encara en gastava d'aquestes coses (jocs de pistes com l'Indiana Jones o el Gabriel Knight). La informació que s'ha donat en aquest primer capítol, sumant-hi tant el text com els altres in-puts, seria equivalent a un parell o tres de pàgines d'una novel·la. Deixant de banda els focs d'artifici, pel que fa a la trama, de moment cap sorpresa. Molt de sexe, concretament entre un paio de cinquanta anys i una noia a la vintena. Trencador, oi? De fet, no continuaré explicant la història o ningú no voldrà dedicar un minut més a llegir aquest post.
Els fulletons (feuilletons) se'ls van inventar els francesos. Com és natural, se'n publicaven de dolents, de passables i de molt bons. Algunes de les grans novel·les que avui dia encara llegim i que són considerades canòniques van veure la llum en aquells diaris que segons sembla et deixaven els dits ben bruts de tinta. Per dir uns quants noms: Dickens a Anglaterra (per exemple, hi publicà Els papers pòstums del Club Pickwick), Balzac a França o Pérez Galdós a Espanya. El DIEC ens informa que La Veu de Catalunya publicà el fulletó La família dels Garriga.
Cal marcar una diferència entre aquests precedents i els experiments narratius com aquest citat o les famoses novel·les nipones per a mòbils, encara que Le Monde segurament hagi triat el mot feuilleton perquè una certa connotació negativa que té avui en dia fa que sembli menys exagerat dir-ne així que barrejar el mot literatura en tot plegat. Tot arribarà, és clar: hi ha qui no té tants miraments.
What's the point?, que dirien els altres. Per la meva part, si ho resisteixo intentaré veure tota la sèrie per fer-ne una valoració global.
Fins aquí la informació.
Si hem de jutjar pel que s'ha vist en aquest primer capítol, el resultat és força decebedor. Tenim una cambra d'hotel amb una vinyeta de text, so ambient i alguns punts que van apareixent a la pantalla i que si hi cliquem obtenim algun element audiovisual o una informació extra sobre el context de la història. Si no fos per les eines per compartir o opinar a les xarxes socials sobre l'obra, Muti podria haver-se creat fa dos anys, tres o deu. L'estètica és una mica low-fi i a mi em recorda alguns jocs d'ordinador que estaven de moda quan encara en gastava d'aquestes coses (jocs de pistes com l'Indiana Jones o el Gabriel Knight). La informació que s'ha donat en aquest primer capítol, sumant-hi tant el text com els altres in-puts, seria equivalent a un parell o tres de pàgines d'una novel·la. Deixant de banda els focs d'artifici, pel que fa a la trama, de moment cap sorpresa. Molt de sexe, concretament entre un paio de cinquanta anys i una noia a la vintena. Trencador, oi? De fet, no continuaré explicant la història o ningú no voldrà dedicar un minut més a llegir aquest post.
Els fulletons (feuilletons) se'ls van inventar els francesos. Com és natural, se'n publicaven de dolents, de passables i de molt bons. Algunes de les grans novel·les que avui dia encara llegim i que són considerades canòniques van veure la llum en aquells diaris que segons sembla et deixaven els dits ben bruts de tinta. Per dir uns quants noms: Dickens a Anglaterra (per exemple, hi publicà Els papers pòstums del Club Pickwick), Balzac a França o Pérez Galdós a Espanya. El DIEC ens informa que La Veu de Catalunya publicà el fulletó La família dels Garriga.
Cal marcar una diferència entre aquests precedents i els experiments narratius com aquest citat o les famoses novel·les nipones per a mòbils, encara que Le Monde segurament hagi triat el mot feuilleton perquè una certa connotació negativa que té avui en dia fa que sembli menys exagerat dir-ne així que barrejar el mot literatura en tot plegat. Tot arribarà, és clar: hi ha qui no té tants miraments.
What's the point?, que dirien els altres. Per la meva part, si ho resisteixo intentaré veure tota la sèrie per fer-ne una valoració global.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)