Els escenaris de la memòria

Una biblioteca és un projecte de lectura. Tot sovint, ens acostem a la prestatgeria i triem un llibre que feia temps que havíem comprat i mig per provar el comencem a llegir. Però menys sovint descobrim, quasi per sorpresa, que aquell llibre acabarà sent un dels nostres preferits en el seu gènere.

És així com he gaudit de la lectura d’ Els escenaris de la memòria, de Josep Maria Castellet, en el qual es basteix un llibre de memòries tot evitant fer un llibre de memòries. Així, Castellet prefereix evocar la memòria compartida amb una sèrie de personatges lligats al món de la literatura a partir de rememorar els espais lloc-temps en els quals van coincidir. Amb alguns l’uneix una íntima amistat, és el cas de José Luis Aranguren, i amb d’altres, en canvi, la relació és breu en el temps tot i que significativa, i aquest seria el cas de Mary MacCarthy, que tot i les poques hores compartides serveix per marcar un moment crucial en el pensament literari de Castellet i de la seva generació: la crisi del realisme social. Els altres protagonistes d’aquestes memòries són Mercè Rodoreda, Josep Pla, Ungaretti, Rafael Alberti, Octavio Paz, Pasolini i Pere Gimferrer. I els indrets on els trobem són col•loquis internacionals, converses d’alta volada, visites de cortesia, i malgrat això, estem als antípodes del que s’anomena “faràndula literària”, tot i que en un moment del text el propi autor faci servir l’expressió i a la contracoberta del llibre es recuperi. Precisament Castellet no s’interessa per l’anècdota insubstancial que tan sovint és un llast en els llibres d’aquest gènere, sinó que ens fa viure el personatge sense ser indiscret ni banal. L’autor demostra ser un escriptor d’una tècnica finíssima i el resultat és un text alhora íntim i contingut; meditat, valent i educat. Si esmento l’educació és perquè em sembla un llibre summament civilitzat, i aquest és un adjectiu que ara mateix no recordo quan va ser la darrera vegada que vaig necessitar fer servir.

Són molts els moments inoblidables que deixa la lectura del llibre. La idea de contestar la carta que Josep Pla li va escriure i no li va arribar a enviar mai tot i que sí la publicà a les seves obres completes és genial i no ho són menys algunes anècdotes, molt reveladores, protagonitzades per Pla. El capítol dedicat a Alberti, per contra, ens emociona per com esdevé el retrat del conflicte entre deure (el deure a uns ideals, a la consciència de representar un paper important que sobrepassa a l’individu i no li pertany) i independència. Castellet és un observador sagaç i minuciós, que a més sap triar amb intel•ligència els moments clau de la seva coneixença dels personatges perquè nosaltres en puguem extreure unes conclusions, lògicament orientades però no concloents. És en aquest sentit que podem llegir les darreres línies dedicades a Alberti:
"No li vaig preguntar si era més o menys feliç que a Roma. Els tombants de la vida dels homes ens desconcerten, però també ens enriqueixen amb el seu coneixement, mentre també nosaltres ens anem envellint i la ganyota, trista o equívocament hipòcrita, deixa a la interpretació de les noves generacions la imatge que, com en el meu cas respecte a Rafael Alberti, li vulguin donar."

El volum es clou amb un text més breu dedicat a Pere Gimferrer a partir del seu ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola. En un moment donat, es cita un fragment del seu discurs d’ingrés i descobrim com el títol del llibre, Els escenaris de la memòria, té el seu origen en una anècdota que el predecessor i mestre de Gimferrer, Vicente Aleixandre, va viure junt a Azorín. Azorín li mostrava una carta de Juan Valera però el que fascinava a Aleixandre era que aquella evocació d’un mestre fos servida precisament per un altre mestre, Azorín. I diu Gimferrer:
“Y de pronto, yo sentí ante Vicente la misma clase de emoción que él sintió ante Azorín: no conseguía Vicente fijarse en la carta de Valera porque más le importaba que fuese Azorín quien se la estaba mostrando: no podía yo atender al recuerdo de Azorín antes que al hecho de que fuera Vicente quien lo evocaba.”

Josep Maria Castellet, amb la seva obra, fa que, meravellats, no sàpiguem qui ens captiva més: els personatges recordats o qui els recorda.

Deixeu que els peixos s'apropin a mi

Si bé el que vaig trobar més extraordinari i destacaria més de la novel·la El gran mundo, publicada fa pocs mesos, és l'exploració psicològica --sempre de manera elegant i fugint de fòrmules massa explorades-- que l'autor australià David Malouf fa dels personatges, especialment en el personatge de Digger Keen --un home humil, sense estudis, savi d'una manera terrenal i intuïtiva, i que estima també d'una manera justa i bella, com un regal que no s'ha cobejat--, una de les escenes que més fortament gravades m'han quedat és una en un camp de presoners japonès a la segona guerra mundial, quan com a darrer mètode per fer retrocedir el còlera un dels protagonistes submergeix les cames de l'altre en el corrent d'un riu plagat d'uns peixets diminuts que a base de mossegar la carn malalta aconsegueixen que es faci net de la malaltia.

És un remei extrem i terrible. Per això la meva sorpresa va ser màxima quan fa unes setmanes vaig sentir a parlar d'un mètode exclusiu de pedicura que de moment només es pot seguir a Madrid, en un saló especialitzat anomenat Mi calle de Nueva York. El mètode en qüestió és a base d'uns peixets diminuts que es diuen Garra Rufa i que es mengen les pells mortes, de manera que fan una exfoliació anomenada "natural". Ni ho condemno ni m'hi sumo amb entusiasme: no puc arribar a una única conclusió perquè tot i que és evident que es tracta de peixos diferents als del llibre (els Garra Rufa no tenen dents i diuen que la sensació és de suau massatge) les informacions són de signe tan contrari (una en connexió amb una situació de malaltia extrema en un indret exòtic, l'altra la de buscar emoció controlada/natura enllaunada en un gabinet d'estètica) i a la vegada hi ha una connexió evident, també temporalment (les dues m'arriben amb poques setmanes de diferència)... Si hi ha d'haver una conclusió, ni que sigui provisional, la que s'imposa, crec, és la d'entendre-ho com a signe dels nostres temps postmoderns, uns temps de multiplicació de significants i encavallament de significats d'ètica posposada (no blasmeu a ningú per aquesta definició, és meva).

Descobrir la sopa d'all o les fotonovel·les del segle XXI

Avui Le Monde anunciava la publicació online d'un polar (és a dir, per definir-ho ràpidament, una novel·la policíaca a la francesa) per entregues. L'objectiu, segons diuen, és recuperar al segle XXI la tradició dels fulletons que publicaven els diaris a finals del segle XIX. L'obra en qüestió es diu Muti, el guió és de l'escriptor Caryl Férey però hem de suposar que l'autoria és multiple, ja que tanta o més feina (segurament més) hauran tingut els programadors, dissenyadors, compositors... Seran quinze capítols que es publicaran cada dia a les 12.45 des d'avui i fins el dia 10 de juny.

Fins aquí la informació.

Si hem de jutjar pel que s'ha vist en aquest primer capítol, el resultat és força decebedor. Tenim una cambra d'hotel amb una vinyeta de text, so ambient i alguns punts que van apareixent a la pantalla i que si hi cliquem obtenim algun element audiovisual o una informació extra sobre el context de la història. Si no fos per les eines per compartir o opinar a les xarxes socials sobre l'obra, Muti podria haver-se creat fa dos anys, tres o deu. L'estètica és una mica low-fi i a mi em recorda alguns jocs d'ordinador que estaven de moda quan encara en gastava d'aquestes coses (jocs de pistes com l'Indiana Jones o el Gabriel Knight). La informació que s'ha donat en aquest primer capítol, sumant-hi tant el text com els altres in-puts, seria equivalent a un parell o tres de pàgines d'una novel·la. Deixant de banda els focs d'artifici, pel que fa a la trama, de moment cap sorpresa. Molt de sexe, concretament entre un paio de cinquanta anys i una noia a la vintena. Trencador, oi? De fet, no continuaré explicant la història o ningú no voldrà dedicar un minut més a llegir aquest post.

Els fulletons (feuilletons) se'ls van inventar els francesos. Com és natural, se'n publicaven de dolents, de passables i de molt bons. Algunes de les grans novel·les que avui dia encara llegim i que són considerades canòniques van veure la llum en aquells diaris que segons sembla et deixaven els dits ben bruts de tinta. Per dir uns quants noms: Dickens a Anglaterra (per exemple, hi publicà Els papers pòstums del Club Pickwick), Balzac a França o Pérez Galdós a Espanya. El DIEC ens informa que La Veu de Catalunya publicà el fulletó La família dels Garriga.

Cal marcar una diferència entre aquests precedents i els experiments narratius com aquest citat o les famoses novel·les nipones per a mòbils, encara que Le Monde segurament hagi triat el mot feuilleton perquè una certa connotació negativa que té avui en dia fa que sembli menys exagerat dir-ne així que barrejar el mot literatura en tot plegat. Tot arribarà, és clar: hi ha qui no té tants miraments.

What's the point?, que dirien els altres. Per la meva part, si ho resisteixo intentaré veure tota la sèrie per fer-ne una valoració global.

Sobre Quevedo, comes i casualitats

L'altre dia vaig anar a una coneguda llibreria del centre amb prou temps per endavant com per poder rebuscar amb calma per les diverses seccions. Ja anava amb la idea de comprar Jérôme Lindon. Mi editor, de Jean Echenoz, sisè llibre de la col·lecció Tipos móviles de Trama editorial, i després de donar moltes voltes (tot per la mania de preguntar, mania necessària per descobrir a vegades coses que no sabies que volies) el vaig trobar a una de les gòndoles on se suposava que ja havia mirat. També em vaig decidir per una llaminadura d'embolcall irresistible: El metro revisitado. El viajero subterráneo veinte años después, de Marc Augé (famós pel concepte dels no-llocs) que Paidós ha publicat en tapa dura i sobrecoberta amb el mapa del metro de París.

La petita meravella de delicadesa i contenció d'Echenoz m'ha fet molt de profit, queda parlar-ne més endavant, i, amb aquest bon record, em disposava a enfilar la lectura del següent, tot desitjant que l'adquisició hagués sigut igual d'afortunada. Primer en reviso els paratextos i de seguida em crida l'atenció el lema editorial estampat a la segona solapa: "Hay libros cortos que, para entenderlos como se merecen, se necesita una vida muy larga", firmat per Francisco de Quevedo.

Ai carai, em dic, que això ho he llegit abans, que això ho he llegit recentment... Ho heu endevinat: el volum d'Echenoz es remata amb la mateixa cita del bo d'en Quevedo (aquest cop a seques), inserida també per l'editorial: "Hay libros cortos que para entenderlos como se merecen, se necesita una vida muy larga".

Aquesta sorprenent casualitat m'inspira alguns pensaments: quants llibres devien haver a la llibreria amb aquesta cita? És impossible que m'hagi endut els dos únics llibres que la contenien, o no? Ara es porten els llibres curts, també s'estila la diferenciació del llibre per aquest tipus de detalls... potser no és una casualitat tan sorprenent. I per què Quevedo? Home, Quevedo és un habitual de les webs tipus "famous quotes"... I un altre pensament, trobi la diferència (no és el nom, això ja ho hem dit).

La coma.

L'editorial Paidós presenta una coma més a la frase o, si es vol, Trama editorial en presenta una menys.

Qui ha tingut la sort d'anar a classe amb el professor Jordi Llovet i compleix la circumstància d'haver acceptat que no hi trobaria el conferenciant brillant d'altres contextos o el crític esmolat i sistemàtic, pot extreure una bona pila d'ensenyances de les anècdotes que despatxava amb assiduïtat. Qui hagi anat a classe amb el professor Jordi Llovet, dic, recordarà l'anècdota del professor Blecua, que es veu que sempre afirmava que la seva més gran aportació com a filòleg era haver-li corregit una coma a Góngora (ai, o era a Garcilaso?) Amb això el professor Llovet volia resumir la dignitat, la modèstia i la minuciositat de l'ofici de filòleg.

Cadascú que pensi el que vulgui, jo, com que no sóc Blecua, no sé quina és la bona. Ara bé, entenc el conflicte, ja que la frase em sembla una mica dèbil d'estructura, què voleu que us digui. És clar que també podria ser (que llanci la primera pedra qui estigui lliure de pecat) que ningú s'ho hagi plantejat i que el que deia sant Google, doncs això. M'imagino algú d'un departament editorial fent la cerca a l'oracle dels nostres temps, per exemple amb uns termes de cerca plausibles com "libros cortos"+cita, si el que es volia era trobar alguna cosa que dignifiqués la concisió del llibre. Faig la prova i ai ai ai, la segona i la tercera entrada fan bingo. Topem amb la frase de Quevedo, amb coma, que no vol dir que sigui la bona o la dolenta, és clar. No perdem el món de vista, els dos llibres són excel·lents i molt recomanables, això només és un divertiment a propòsit del tema per antonomàsia dels nostres dies (o al menys del dia d'ahir): la cultura a l'entorn digital i com n'és de fràgil. Hi ha una major agilitat, un major flux d'informacions, bases de dades per donar i per vendre... però tot és menys sòlid, menys fiable, més fal·lible.

Reorientar el debat del llibre en la cultura digital

Avui el diari El País publicava un oportú article d'Andreu Jaume, editor de Lumen, sobre les implicacions del llibre electrònic i per extensió de l'entorn digital en el nostre sistema cultural. L'article és un dels molts que aquest diari ha anat publicant en els darrers mesos a l'espai anomenat Tribuna de les seves pàgines d'Opinió. Malgrat alguna sortida de to, la majoria han aportat una mica de seny al debat que es desenvolupa actualment al sector editorial, un debat que s'ha vist infestat per molt diversos reportatges i informacions aparegudes en premsa. I dic infestat perquè més d'un i més d'una que la tarda abans no en sabia res sobre el llibre electrònic ha fet cas del primer pseudo gurú que li ha sortit al pas i ha reproduït acríticament uns vagues i interessats pronòstics. (Sota flamants i sonors titulars ens hem cansat d'escoltar, per exemple, que el llibre electrònic seria el regal del passat Nadal. I ja em diran què.)

Els malpensats diuen que, és clar, El País, i per tant, el grup Prisa, com a editor, és part interessada en el debat i que no poden sentir-se gaire còmodes davant dels qui diuen que "gràcies a" les noves tecnologies els autors i lectors s'alliberaran de la tirania dels editors. Sigui com sigui, és d'agrair que a la premsa s'obri un espai per a reflexionar fora dels cercles editorials o dels canals més específics, i sigui, ja dic, un espai de reflexió i no informacions que semblen publirreportatges sobre el darrer gadget tecnològic o la darrera iniciativa empresarial. I és en aquest punt on torno a l'article d'Andreu Jaume, perquè em sembla que molt encertadament ens indica que el tema aquí no és discutir sobre si els dispositius de lectura electrònics són útils o no o s'implantaran o no, o hi haurà quota de mercat o no, més enllà d'això i d'altres qüestions prosaiques, el més important és discutir quines implicacions té el canvi de paradigma cultural que uns desitgen i uns altres temen.

I és que hi ha qui encara no ha entès el paper fonamental dels editors i de la crítica en la nostra cultura. Òbviament no són les úniques institucions culturals de la contemporaneïtat, però és que és impossible pensar en conceptes com "autor" o "lector" sense tenir en compte aquestes altres parts de l'equació. Penso que qui digui "els autors a través d'Internet faran això i allò i podran prescindir d'aquest i de l'altre...", en realitat no sap el que es diu perquè en aquest hipotètic futur (distòpic per a mi) el que es designa com a autor ja no seria el que avui nosaltres hem acordat dir-li autor. I passa el mateix amb el lector. Ho sento molt, però qui s'autoediti un llibre digital i comenci a infestar viralment per obra i gràcia de la web 2.0 els amics, coneguts i saludats no en tindrà prou amb això per esdevenir un autor.

Crec que la pretesa desaparició dels editors i la suposada democràcia digital, tal i com darrerament es vaticina, condueix a un empobriment a tots nivells i que tenim tot el dret a preocupar-nos i advertir que el que avui interessa econòmicament a uns quants passarà factura a molts. Per argumentar-ho més gràficament: no crec que si algú ho pensa fredament pugui creure que preferirà en comptes d'anar a una llibreria o a una biblioteca i triar un llibre que ha estat publicat per una editorial de la qual pot tenir referències, que ha estat traduït i editat convenientment i del qual ha rebut informació suficient per tenir alguna idea de si li interessa o no, prefereixi enfrontar-se tot sol a l'immens magma d'informacions i contrainformacions d'Internet amb l'objectiu d'aconseguir descartar centenars d'arxius dels quals no té cap referència per triar-ne un que si té una mica de sort no serà del tot illegible. I tot això, per què? Per estalviar-se uns quants euros? És clar, els llibres són cars... Però més car resulta el temps i castigar-se els ulls i el gust.

Fins aquí, el que molts pensem. Ara bé, com gestionar tots aquests canvis i avenços tecnològics que ja estan aquí i posar-los al nostre servei i no al revés? No és que no n'hi hagi prou amb dir, com sumaritza l'article, "Internet es una plaza pública que, como tal, requiere una organización que permita un tráfico regulado. No debería convertirse en un universo caótico y acrítico", no n'hi ha prou perquè fins i tot això no és cert. És lògic, quan es fa un article d'aquests, a més a més de fer un diagnòstic, llençar algun tipus de proposta, per tímida o oberta a interpretacions que sigui. Però he de dir que, si bé estic d'acord amb tot el gruix de l'article, i amb la reorientació del debat cap a qüestions veritablement rellevants, no puc creure honestament que Internet és un lloc que com si fos físic es pot regularitzar i sotmetre. Precisament la nostra època postmoderna es caracteritza per la seva descentrització, mutabilitat, liquiditat... La realitat no és encerclable, se'ns escola entre els dits abans que puguem arribar a apamar-la. Internet n'és el màxim exponent i que em matin si sé cap a on ens conduirà això.

Retrat de grup

Aquests dies he devorat amb veritable passió la novel·la Lo mejor de la vida / El millor de la vida, de Rona Jaffe (Lumen/Rosa dels Vents), sentint-me culpable a vegades d’aquesta xacra de l’experiència lectora que és sovint la identificació amb els personatges.

Malgrat que no estem parlant de gran literatura i que com es desprèn de l’epíleg va ser quasi una novel·la d’encàrrec, aquest gran èxit dels cinquanta encara té moltes coses per dir avui en dia. És la història d’un grup de noies que intenten tirar endavant al Nova York de principis dels anys cinquanta a Fabian, una editorial de revistes femenines i llibres de butxaca de dubtosa qualitat i grans vendes. Per una banda, hi ha l’al·licient de veure retratada una gran casa editorial a l’època dels exèrcits de secretàries, dels lectors de manuscrits a jornada completa i en nòmina... És des de la perspectiva d’aquests escalafons que veiem com és la rutina a l’empresa (els seguidors de Mad Men ja hi estaran familiaritzats encara que en el cas de la sèrie sigui una agència de publicitat), les relacions entre les secretàries, les aspiracions, desigs i frustracions. La protagonista, Caroline Bender, és una jove llicenciada de Radcliffe que en poc temps passa de secretària a lectora i d’aquí a editora, com va ser el cas de la pròpia autora, que va deixar la feina d’editora adjunta a Fawcett per dedicar-se a escriure.

Em sembla interessant veure la manera d’entrar al món laboral a l’època: si per una banda era difícil ascendir en l’empresa, per una altra era molt més fàcil que ara posar un peu dins del món editorial, hi havia moltes places de secretària que periòdicament es quedaven vacants perquè moltes noies un cop casades o embarassades deixaven la feina. La novel·la retrata molt bé com algunes noies (poques) volien forjar-se una carrera professional i com d’altres simplement ni s’ho plantejaven. Caroline Bender es troba en el primer cas, i tot i així, no pot evitar pensar que si la seva vida sentimental s’hagués resolt com havia previst no sentiria la necessitat de seguir ascendint i convertir-se en una editora d’èxit. Vist avui dia pot semblar que la visió que es desprèn del llibre és una mica reaccionària, però podem establir el paral·lelisme amb l’actual debat de la conciliació laboral i familiar. De la mateixa manera, les relacions entre subordinats i caps, les festes d’empresa o el tabú de l’assetjament sexual en el context laboral òbviament estan marcats pel context sociohistòric de la novel·la i podríem pensar que els hem deixat enrere, però molts dels seus tics es poden reconèixer avui en dia... més amagats, més dissimulats, perquè ja se sap que la perversió de les relacions humanes està en constant evolució.

El mateix es pot dir de les relacions sentimentals dels diferents personatges femenins, potser no en podem destacar l’originalitat però resulten molt humanes: la noia que segueix enamorada del noi que l’ha deixat i que passa el temps amb altres que no tindran mai la més mínima oportunitat de guanyar-se un lloc al seu cor, la jove en la vintena que s’entén amb un executiu casat, la que vol creure que el seu xicot ric i de bona família té alguna intenció de casar-se amb ella, etcètera. Un ventall de casos reconeixibles perquè algunes vides són així de prosaiques. Es pot argumentar que la literatura hauria de ser una altra cosa però l’autora va voler retratar com vivien la majoria de noies de la seva generació, les seves amigues, en definitiva, i a l’opressiva societat nord-americana de l’època es vivia així. La literatura com a consolació. Encara faltava molt pels hippies i fins i tot en els cercles contraculturals, com en el cas dels beatniks, la realitat era diferent per a homes i dones (vegis Personajes secundarios, de Joyce Johnson). Naturalment, ja hi havia una gran inquietud més o menys extesa tot i que camuflada que encara no se sabia ben bé de què es tractava, “the problem that has no name”, va senyalar encertadament Betty Friedan a The Feminine Mystique el 1963 (pensis, tornem a Mad Men, en el personatge de Betty Draper). És comprensible que The Best of Everything, la novel·la de Rona Jaffe, publicada el 1958, cinc anys abans de la publicació de The Feminine Mystique, no ens hagi pogut deixar un retrat més optimista de la seva generació. El final agredolç li escau perfectament.

Llicenciats en escriptura literària

M’assabento gràcies a La république des livres, el llegidíssim blog de Pierre Assouline a Le Monde, que a la ciutat suïssa de Bienne (Biel, en alemany), al cantó de Berna, acaba de graduar-se la primera promoció del Bachelor of Arts en écriture littéraire. Aquests nous estudis del molt nou i per mi desconegut fins ara Institut littéraire suisse ofereixen una formació integral en tres anys per a joves (l’edat d’admissió és entre els 19 i els 35 anys) que volen ser escriptors. Assouline observa que a França no hi ha ensenyament universitari en aquest sentit, a diferència dels estudis en Creative writing dels EUA.
Es pot ensenyar a escriure (a escriure literatura)? Penso que segurament hi ha persones que mai se’n sortirien però hi ha unes condicions que es poden potenciar i una tècnica o disciplina que pot ser útil, a més a més d’un estudi aprofundit de la literatura que no pot fer mai mal. Assouline, que va ser convidat a la presentació de la primera promoció, senyala que hi havia dues joves que tenien possibilitats de tenir les obres respectives publicades dintre d’un parell de rentrées, si acabaven de polir els manuscrits que en va poder llegir. Però no parla d’aquestes dues noies perquè fossin les úniques dels 43 alumnes que tinguessin talent, sinó perquè van ser les úniques que va poder valorar, ja que en aquesta escola bilingüe només elles van triar presentar els seus treballs de final de carrera en francès. Assouline ho explica pel fet que, en la seva opinió, a Alemanya “la vida literària està més organitzada; escriure hi és un ofici; paguen als novel·listes perquè llegeixin extractes dels seus llibres en llocs públics; un institut literari existeix des de fa temps a Leipzig, i escriptors coneguts en provenen; en un país protestant, no es formen persones sinó individus; un en surt format i no formatejat”.

És força interessant el que Assouline comenta, de fet, observo el pla d’estudis del centre i em sorprèn positivament la coherència dels seus eixos: treball tutoritzat del propi projecte literari de cadascú; treball en seminaris tant d’anàlisi de diferents tipologies textuals com treball d’escriptura de diferents gèneres i posada en comú; formació en teoria de la literatura, història i crítica literàries...; i treball transdisciplinari amb estudiants d’altres disciplines artístiques. La formació, a més, és bilingüe (alemany i francès), fan pràctiques en editorials i institucions culturals, i poden cursar assignatures en altres centres d’escoles d’alts estudis. Em sembla especialment profitós que hi hagi una diferència clara entre el que és treballar diferents tipologies textuals i assolir unes tècniques determinades i el que és conrear la pròpia expressió personal, que cadascú pugui treballar la coherència i sentit del seu propi projecte.
Al nostre país no em consta que hi hagi res similar: fins ara no hi ha hagut cap titulació universitària així; ara bé, amb Bolonya i els nous graus potser la situació ha canviat, no ho sé. Però he de dir que havent vist una mica de prop com està l’ensenyament humanístic universitari aquí, desconfiaria força del que en aquest sentit s’oferís.

PD. Assouline il·lustra el seu post amb una foto que em crida l’atenció, als crèdits llegeixo: “Les éditeurs Giulio Einaudi, Carlos Barral et Claude Gallimard, Formentor, années 60″, photo D.R. Es tracta, indubtablement, d’una instantània presa durant un dels Col·loquis Internacionals de Novel·la que Carlos Barral va promoure a Formentor (en paral·lel a l'encontre de poetes organitzat per Camilo José Cela), i que recentment s’han volgut reeditar amb les Converses literàries a Formentor, la segona edició de les quals va tenir lloc el cap de setmana passat.

Deutscher Buchpreis

Cada any poc abans de l'inici de la Fira del Llibre de Frankfurt, s'anuncia el guanyador del Deutscher Buchpreis, el premi que convoquen els llibreters i editors alemanys al millor llibre publicat en llengua alemanya de l'any. Gràcies a Sign and Sight podem consultar en anglès quins són els finalistes d'enguany. Cafè berlinès ha emprès una petita investigació basada en una pressuposició que és la següent: es tradueix poca literatura contemporània escrita en alemany al nostre país, si no és d'autors ja molt consagrats internacionalment com és el cas de Günter Grass o de best-sellers que tant podrien venir d'EUA o del Japó --que si no fos per algun tipisme que es permeten, com ara un sauerkraut per aquí o una cerimònia del te per allà, ni ho notaríem.

Seguint aquesta intuïció, s'ha pogut comprovar que dels sis autors finalistes, només Herta Müller consta a la Base de dades de llibres editats a Espanya de l'ISBN amb obres anteriors publicades a Siruela i a Mondadori. Tenim l'esperança que l'obra amb la qual és finalista aparegui aviat, com sembla que hi ha esperança de veure aviat alguna obra de Katrin Schmidt a les llibreries espanyoles, ja que el mateix mitjà anuncia que entre d'altres països els drets de les seves obres s'han venut a Espanya. La novel·la amb la qual és finalista, Du stirbst nicht (No moriràs), tracta d'una dona que es desperta al llit d'un hospital amb amnèsia i ha de lluitar per anar reconstruint, mica a mica, la seva autobiografia. És un llibre, per tant, sobre la recuperació de la memòria, seria interessant veure si s'hi poden establir paral·lelismes amb la recuperació de la memòria històrica, tema que l'autora ha abordat en anteriors obres. El punt de partida de la novel·la, que coincideix amb un problema de salut que l'autora va patir, m'ha fet pensar en el llibre autobiogràfic De profundis, de José Cardoso Pires.

El 12 d'octubre se sabrà quin llibre guanya, aviam si serveix perquè alguna editorial s'animi a donar més visibilitat a la narrativa europea contemporània.

Coberta amb aloe vera.