El sector editorial, com molts altres sectors, s'enfronta a nous i vells reptes: distribució, gestió dels estocs, innovació en màrketing, adaptació a l'entorn digital... Això no només es veu en el debat sobre com s'introduirà el llibre electrònic, també en petites estratègies i iniciatives que mica en mica van guanyant terreny en la manera de treballar de les editorials, com per exemple, en el cas de la promoció, l'ús de les xarxes socials, els canals de You Tube i els blogs corporatius.
Però la darrera cosa que ens ha cridat l'atenció és veure com a Vente Privée, una web de vendes privades (és a dir, una empresa que organitza per als nombrosos subscriptors de la seva pàgina web una sèrie de vendes de productes de grans marques amb grans descomptes), RBA Libros vendrà durant tres dies (del 26 al 28 d'octubre) un estoc del que s'anomena "llibre pràctic" (cuina, decoració, autoajuda, tècniques de relaxació...).
Deixant clar que el millor lloc per vendre llibres és una llibreria i que el preu fix és el preu més just per a tothom, podríem admetre que per donar sortida a una sèrie de llibres que inevitablement s'han de saldar aquesta via pot ser molt encertada: no només se'ls dóna sortida, sinó que a més es posiciona i es reforça la imatge de marca ja que, segons resen els lemes d'aquest tipus de webs, només es venen productes de marques de prestigi.
25/10/09
12/10/09
Guerra i pau, completa en audiollibre
Els lectors en alemany que ho desitgin disposen ja de la monumental novel·la de Lev Tolstoi Guerra i pau en audiollibre. No es tracta de cap versió abreujada, no. Es tracta de la novel·la completa en 54 cd's i 3.618 minuts de durada, l'edita Audio Verlag i el preu és de 199 euros. No es pot dir que el sector editorial alemany no doni proves de la seva robustesa: com s'ha d'entendre aquest llançament, si no? Personalment, ho trobo fantàstic: per la desproporció de l'empresa, perquè hagin calculat que hi ha prou persones interessades en Tolstoi entre els compradors d'audiollibres, i perquè cada cop hi ha més persones (per exemple, persones grans) que tenen dificultats de visió i que no volen renunciar al plaer de la lectura. Sí, lectura.
Per a saber-ne més o per comprar-lo: http://www.perlentaucher.de/buch/32692.html
Per a saber-ne més o per comprar-lo: http://www.perlentaucher.de/buch/32692.html
8/10/09
El Nobel per a Herta Müller
Avui s'ha sabut que el Premi Nobel de Literatura 2009 és per l'autora alemanya d'origen romanès Herta Müller. Precisament fa uns dies comentàvem en aquest blog que Herta Müller era finalista del Deutscher Buchpreis i que era l'única dels sis finalistes que tenia llibres publicats a Espanya (agafant com a referència la base de dades de l'ISBN), tot i no haver gaudit fins ara de la presència i la rellevància que li correspondrien. Per sort, aquesta situació canviarà.
4/10/09
Llicenciats en escriptura literària
M’assabento gràcies a La république des livres, el llegidíssim blog de Pierre Assouline a Le Monde, que a la ciutat suïssa de Bienne (Biel, en alemany), al cantó de Berna, acaba de graduar-se la primera promoció del Bachelor of Arts en écriture littéraire. Aquests nous estudis del molt nou i per mi desconegut fins ara Institut littéraire suisse ofereixen una formació integral en tres anys per a joves (l’edat d’admissió és entre els 19 i els 35 anys) que volen ser escriptors. Assouline observa que a França no hi ha ensenyament universitari en aquest sentit, a diferència dels estudis en Creative writing dels EUA.
Es pot ensenyar a escriure (a escriure literatura)? Penso que segurament hi ha persones que mai se’n sortirien però hi ha unes condicions que es poden potenciar i una tècnica o disciplina que pot ser útil, a més a més d’un estudi aprofundit de la literatura que no pot fer mai mal. Assouline, que va ser convidat a la presentació de la primera promoció, senyala que hi havia dues joves que tenien possibilitats de tenir les obres respectives publicades dintre d’un parell de rentrées, si acabaven de polir els manuscrits que en va poder llegir. Però no parla d’aquestes dues noies perquè fossin les úniques dels 43 alumnes que tinguessin talent, sinó perquè van ser les úniques que va poder valorar, ja que en aquesta escola bilingüe només elles van triar presentar els seus treballs de final de carrera en francès. Assouline ho explica pel fet que, en la seva opinió, a Alemanya “la vida literària està més organitzada; escriure hi és un ofici; paguen als novel·listes perquè llegeixin extractes dels seus llibres en llocs públics; un institut literari existeix des de fa temps a Leipzig, i escriptors coneguts en provenen; en un país protestant, no es formen persones sinó individus; un en surt format i no formatejat”.
És força interessant el que Assouline comenta, de fet, observo el pla d’estudis del centre i em sorprèn positivament la coherència dels seus eixos: treball tutoritzat del propi projecte literari de cadascú; treball en seminaris tant d’anàlisi de diferents tipologies textuals com treball d’escriptura de diferents gèneres i posada en comú; formació en teoria de la literatura, història i crítica literàries...; i treball transdisciplinari amb estudiants d’altres disciplines artístiques. La formació, a més, és bilingüe (alemany i francès), fan pràctiques en editorials i institucions culturals, i poden cursar assignatures en altres centres d’escoles d’alts estudis. Em sembla especialment profitós que hi hagi una diferència clara entre el que és treballar diferents tipologies textuals i assolir unes tècniques determinades i el que és conrear la pròpia expressió personal, que cadascú pugui treballar la coherència i sentit del seu propi projecte.
Al nostre país no em consta que hi hagi res similar: fins ara no hi ha hagut cap titulació universitària així; ara bé, amb Bolonya i els nous graus potser la situació ha canviat, no ho sé. Però he de dir que havent vist una mica de prop com està l’ensenyament humanístic universitari aquí, desconfiaria força del que en aquest sentit s’oferís.
PD. Assouline il·lustra el seu post amb una foto que em crida l’atenció, als crèdits llegeixo: “Les éditeurs Giulio Einaudi, Carlos Barral et Claude Gallimard, Formentor, années 60″, photo D.R. Es tracta, indubtablement, d’una instantània presa durant un dels Col·loquis Internacionals de Novel·la que Carlos Barral va promoure a Formentor (en paral·lel a l'encontre de poetes organitzat per Camilo José Cela), i que recentment s’han volgut reeditar amb les Converses literàries a Formentor, la segona edició de les quals va tenir lloc el cap de setmana passat.
Es pot ensenyar a escriure (a escriure literatura)? Penso que segurament hi ha persones que mai se’n sortirien però hi ha unes condicions que es poden potenciar i una tècnica o disciplina que pot ser útil, a més a més d’un estudi aprofundit de la literatura que no pot fer mai mal. Assouline, que va ser convidat a la presentació de la primera promoció, senyala que hi havia dues joves que tenien possibilitats de tenir les obres respectives publicades dintre d’un parell de rentrées, si acabaven de polir els manuscrits que en va poder llegir. Però no parla d’aquestes dues noies perquè fossin les úniques dels 43 alumnes que tinguessin talent, sinó perquè van ser les úniques que va poder valorar, ja que en aquesta escola bilingüe només elles van triar presentar els seus treballs de final de carrera en francès. Assouline ho explica pel fet que, en la seva opinió, a Alemanya “la vida literària està més organitzada; escriure hi és un ofici; paguen als novel·listes perquè llegeixin extractes dels seus llibres en llocs públics; un institut literari existeix des de fa temps a Leipzig, i escriptors coneguts en provenen; en un país protestant, no es formen persones sinó individus; un en surt format i no formatejat”.
És força interessant el que Assouline comenta, de fet, observo el pla d’estudis del centre i em sorprèn positivament la coherència dels seus eixos: treball tutoritzat del propi projecte literari de cadascú; treball en seminaris tant d’anàlisi de diferents tipologies textuals com treball d’escriptura de diferents gèneres i posada en comú; formació en teoria de la literatura, història i crítica literàries...; i treball transdisciplinari amb estudiants d’altres disciplines artístiques. La formació, a més, és bilingüe (alemany i francès), fan pràctiques en editorials i institucions culturals, i poden cursar assignatures en altres centres d’escoles d’alts estudis. Em sembla especialment profitós que hi hagi una diferència clara entre el que és treballar diferents tipologies textuals i assolir unes tècniques determinades i el que és conrear la pròpia expressió personal, que cadascú pugui treballar la coherència i sentit del seu propi projecte.
Al nostre país no em consta que hi hagi res similar: fins ara no hi ha hagut cap titulació universitària així; ara bé, amb Bolonya i els nous graus potser la situació ha canviat, no ho sé. Però he de dir que havent vist una mica de prop com està l’ensenyament humanístic universitari aquí, desconfiaria força del que en aquest sentit s’oferís.
PD. Assouline il·lustra el seu post amb una foto que em crida l’atenció, als crèdits llegeixo: “Les éditeurs Giulio Einaudi, Carlos Barral et Claude Gallimard, Formentor, années 60″, photo D.R. Es tracta, indubtablement, d’una instantània presa durant un dels Col·loquis Internacionals de Novel·la que Carlos Barral va promoure a Formentor (en paral·lel a l'encontre de poetes organitzat per Camilo José Cela), i que recentment s’han volgut reeditar amb les Converses literàries a Formentor, la segona edició de les quals va tenir lloc el cap de setmana passat.
3/10/09
Deutscher Buchpreis
Cada any poc abans de l'inici de la Fira del Llibre de Frankfurt, s'anuncia el guanyador del Deutscher Buchpreis, el premi que convoquen els llibreters i editors alemanys al millor llibre publicat en llengua alemanya de l'any. Gràcies a Sign and Sight podem consultar en anglès quins són els finalistes d'enguany. Cafè berlinès ha emprès una petita investigació basada en una pressuposició que és la següent: es tradueix poca literatura contemporània escrita en alemany al nostre país, si no és d'autors ja molt consagrats internacionalment com és el cas de Günter Grass o de best-sellers que tant podrien venir d'EUA o del Japó --que si no fos per algun tipisme que es permeten, com ara un sauerkraut per aquí o una cerimònia del te per allà, ni ho notaríem.
Seguint aquesta intuïció, s'ha pogut comprovar que dels sis autors finalistes, només Herta Müller consta a la Base de dades de llibres editats a Espanya de l'ISBN amb obres anteriors publicades a Siruela i a Mondadori. Tenim l'esperança que l'obra amb la qual és finalista aparegui aviat, com sembla que hi ha esperança de veure aviat alguna obra de Katrin Schmidt a les llibreries espanyoles, ja que el mateix mitjà anuncia que entre d'altres països els drets de les seves obres s'han venut a Espanya. La novel·la amb la qual és finalista, Du stirbst nicht (No moriràs), tracta d'una dona que es desperta al llit d'un hospital amb amnèsia i ha de lluitar per anar reconstruint, mica a mica, la seva autobiografia. És un llibre, per tant, sobre la recuperació de la memòria, seria interessant veure si s'hi poden establir paral·lelismes amb la recuperació de la memòria històrica, tema que l'autora ha abordat en anteriors obres. El punt de partida de la novel·la, que coincideix amb un problema de salut que l'autora va patir, m'ha fet pensar en el llibre autobiogràfic De profundis, de José Cardoso Pires.
El 12 d'octubre se sabrà quin llibre guanya, aviam si serveix perquè alguna editorial s'animi a donar més visibilitat a la narrativa europea contemporània.
Coberta amb aloe vera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)