Harper's Bazaar

La setmana passada va arribar als quioscos l'edició espanyola de la revista Harper's Bazaar, que edita Spainmedia Magazines. No és l'única capçalera mítica que s'importa al mercat espanyol en els darrers temps: fa relativament poc va aterrar Vanity Fair, que publica Condé Nast.

Vanity Fair venia a omplir un buit en el mercat de revistes: no hi havia cap revista generalista (subratllem generalista) que publiqués, tractant amb el mateix respecte text i fotografia, reportatges de societat, luxe i glamour però també de política i actualitat junt amb propostes culturals que no fossin simplement per cobrir l'expedient. Però està menys clar que Harper's Bazaar estigui cobrint cap mancança en el parc de revistes.

La nouvinguda ho tindrà molt difícil per guanyar-se un lloc entre l'oferta ja consolidada: Marie Claire, Elle, Vogue, Telva, Woman... A més, encara que sàpiga greu, s'ha de dir que els textos (començant per la carta de la directora) no estan tan cuidats com caldria esperar (com si en el fons pensessin que ningú se'ls llegiria) i alguns reportatges prometen més que el que ofereixen (com els de roba per a cada edat o l'informe sobre la veritat dels productes bio). Pel que fa als reportatges purament de moda, com el de Carmen Kaas que és també la protagonista de la portada, s'ha de dir que la tria i la realització són força impecables o, com a mínim, es veu un gust i un criteri al darrere, més enllà del luxe pel luxe. Sovint, quan fullejo algunes revistes, tinc la impressió que el preu i l'exclusivitat són el principal criteri editorial, en canvi, en aquest cas no ha sigut així. Cal insistir, però, que per nivell de preus i vocació les propostes concretes de la revista, més enllà de les tendències generals, segueixen sent prohibitives i al nivell de les revistes abans esmentades (i, per tant, difereix de l'altra línia principal en capçaleres de moda, exemplificada per revistes com inStyle i en menor mesura, per raons evidents, Cuore).

El Dique Flotante

Dissabte. Llegeixo a La Vanguardia que s'acaba de publicar el llibre Barcelona alta costura, de Josep Casamartina, sobre la història de les firmes de moda de la ciutat. Em crida l'atenció el nom de la casa El Dique Flotante, un nom fàcil de recordar i que crida l'atenció, penso que té molt poc a veure amb els altres noms de les cases de moda de l'època, la majoria dels quals responen als cognoms dels fundadors, i penso que la sensibilitat que transmet és molt contemporània.
Diumenge. Llegeixo el llibre Por i diners, de Francesc Cabana, una amena obra sobre el desenvolupament industrial i el caràcter emprenedor de la Catalunya de les primeres dècades del segle passat, i em creuo per segona vegada en poc menys de vint-i-quatre hores amb el nom de El Dique Flotante. Gràcies a això descobreixo que el nom d'aquests magatzems de moda respon a una obra d'enginyeria important: un "dic flotant" al port de Barcelona. Busco una mica més per Internet i descobreixo que tant el dic com la casa de modes s'inauguraren el 1899. Resolt, per tant, el misteri d'aquest nom tan estrafolari. El misteri que queda per resoldre és el de les casualitats tan oportunes que tot sovint fan que un cop descobreixes una cosa no paris de topar-te-la per tot arreu.