Figuretes de vidre

Qui llegeixi això i no ho faci gaire tard potser encara hi serà a temps de córrer i aprofitar un bon consell: no us perdeu Figuretes de vidre de Tennessee Williams a la Sala Muntaner, dirigida per Jordi Pons-Ribot. Hi seran fins el 14 de febrer.
Aquest muntatge és una delícia a tots nivells, tant interpretatiu com textual com escenogràfic... És una meravella que en el context actual de brutalitat generalitzada (a tants nivells... perquè la brutalitat adopta moltes formes), es pugui representar una obra tan humana i tan sensible, que emociona sense por a ser sentimental, perquè en cap moment cau en l'excés ni en els fàcils recursos del melodrama.
Tennessee Williams parla de la difícil relació entre una mare i una filla i el sentiment d'alienació que el fill i germà sent tant davant d'això com pel paper que li toca representar en la petita història familiar d'abandonament i oportunitats perdudes. (Un dels encerts de l'obra és que el fill sigui també el narrador.) La filla, com la descriu son germà en un moment determinat, és "una noia de casa", categoria que ara potser se'ns pot fer estranya però no fa pas tant de temps era fàcil trobar noies, fadrines, que per circumstàncies de la vida no sabien com enfrontar-se al món i decidien seguir sota la protecció de casa i la família. (És clar que, personalment, crec que també el paper que la societat reservava a la dona ho afavoria.)
Entrar al món de Tennessee Williams és entrar en un espai íntim, de confrontació amb l'Altre. No es tracta d'identificar-se amb els personatges, què va, la grandesa i la generositat de l'autor d'Un tramvia anomenat desig és que tant és com de diferents siguin els contextos i vides dels seus personatges respecte els nostres propis, l'experiència que se n'extreu és profundament humana.

Una lluerna una mica menys infinita

Arran de l'entrada d'ahir pensava en els cinemes barcelonins que he conegut, per haver-hi posat els peus alguna vegada, i que ja han vist el The End:

1 - Cinema Río. Una enorme sala de barri a la qual els pares em deixaven anar per la seva proximitat. Recordo amb nostàlgia i vergonya a parts iguals haver vist Titanic en un mar de llàgrimes. Ah! L'age ingrat.
2 - Maldà. Les dobles sessions, úniques a la ciutat, com a mínim a la darrera època, fomentaven la bulímia cinèfila. Recordo fins i tot amb afecte la incomoditat d'aquelles butaques. Em sembla recordar, per exemple, una doble sessió Lars von Trier amb Los idiotas i Rompiendo las olas. Després el van fer tancar i va reobrir amb una programació de Bollywood que no vaig arribar a veure. No deuria ser l'única persona, i em sap greu, perquè de seguida van reorientar la programació cap a un cinema més d'autor. Recordo especialment quan vam anar a veure-hi una pel·lícula tan gran com un continent: Encuentros en el fin del mundo, de Werner Herzog.
3- París. Hi vaig veure, per exemple, una peli efectista que amb el temps em va deixar d'agradar o em va agradar menys: Lucía y el sexo, de Julio Medem. Un cinema en una localització perfecta, massa, suposo... altres la cobejaven. Barcelona va perdre-hi molt aquí.
4- Boliche. Un cinema que sempre m'havia cridat l'atenció per la promesa del rètol: cine + bar. Confesso que jo només vaig catar la primera part i, per vergonya meva, només una vegada (i quasi faig tard). Va ser amb Expiación.
5- Casablanca Gràcia. Un altre one night stand. El tête-à-tête va ser en aquest cas amb Herr Jung a l'entrevista filmada en cinema Carl Gustav Jung. No hi vaig anar amb ningú i potser érem tres a la sala, la qual cosa encara ho feia tot més inquietant.

I encara me'n deixo... Ahir els Verdi eren un formiguer i no hi havia manera d'aconseguir entrades per La cinta blanca, malament per a mi però em va alegrar. Però no n'hi ha prou, necessitem més cinemes amb bona programació, amb tres o quatre a Barcelona no és suficient.

Franquícia i brutícia

A Barcelona hi ha carrers que només serveixen per vendre-hi samarretes. El ciutadà o la ciutadana a qui agradi entretenir-se pels cafès dels carrers Pintor Fortuny i Ferlandina i després creu-hi les Rambles a partir de les nou del vespre per anar fent drecera fins a la línia 4 de metro a Urquinaona sap a què em refereixo.

Enfilar Portaferrissa des de la Rambla un cop tanquen les botigues és trobar cada dues passes piles d'escombraries, amb bossa o sense, i cap senyal de vida. Ambdós fets són desoladors. El festival d'aires napolitans no és fruit de l'incivisme --per fer servir aquest mot que de fa uns anys ençà se'ns ha imposat i que un dia valdria la pena de comentar--, no, sembla ser que és l'únic sistema pensat per a la recollida de les deixalles de la jornada. En tots aquests anys del regnat de l'eslògan "Barcelona neta" no s'ha pogut trobar una alternativa a aquesta situació. Potser no tots els carrers, especialment els més antics, poden tenir contenidors però a moltes ciutats d'Europa aquest problema té solució: totes les deixalles es recullen als contenidors dels patis o quartets comuns de cada edifici i el porter o els empleats municipals els treuen a l'hora de la recollida.

Ara bé, tinc dret a trobar aquesta situació indigna? Tinc un problema de percepció? Vegem-ho.

L’augment del preu dels lloguers dels locals comercials junt amb la febre per la roba low cost i la quasi desaparició de les temporades ha provocat que l’únic negoci possible en aquesta illa de carrers sigui la franquícia de moda. La vida s’organitza al voltant d’això, els pocs cafès que hi resisteixen tanquen a la mateixa hora o abans i tot que Zara, H&M, etcètera. Ningú ha trobat cap altra utilitat a aquests carrers que la crematística. Si algú si vol passejar i topa amb un oceà de deixalles és el seu problema, perquè l’important aquí és vendre i comprar samarretes. Qui vulgui obrir-hi un altre tipus de negoci, què sé jo, una botiga de llegums, una tintoreria o una ferreteria és que està sonat, quasi tant com qui pretengui passejar-hi. Mentre badàvem, el cinema París va tancar, fa poc ho ha tornat a fer el Maldà, en poc temps hem pogut comptar dos H&M en menys de cent metres, i això per no parlar dels Zares... Tot sembla afavorir aquest fenomen, per tant, hauria de sobtar-nos que el més important sigui vendre samarretes i que un cop aquesta activitat s’atura, la resta no importi?

Benjamin Biolay, nouveau album

Benjamin Biolay té un nou i impressionant àlbum doble, La Superbe. Un disc extens i intens on hi cap pràcticament de tot, fins i tot un sampler de Gardel a l'exuberant "Buenos Aires". I a "Brandt rhapsodie", una peça amb una extraordinària força narrativa, que recrea el deteriorament d'una parella a partir dels post-its que es deixen en un frigorífic de la marca Brandt, col·labora amb Jeanne Cherhal, una cantant poc coneguda al sud dels Pirineus però que pot agradar als fans de Vincent Delerm però potser no tant als de Biolay.
Per tastar La Superbe, una mica d'escalfor de ple agost amb "15 aôut":
http://http://open.spotify.com/track/3C6SHpprQNr9IFV8p0lSxk
Superb, és clar.

Retrat de grup

Aquests dies he devorat amb veritable passió la novel·la Lo mejor de la vida / El millor de la vida, de Rona Jaffe (Lumen/Rosa dels Vents), sentint-me culpable a vegades d’aquesta xacra de l’experiència lectora que és sovint la identificació amb els personatges.

Malgrat que no estem parlant de gran literatura i que com es desprèn de l’epíleg va ser quasi una novel·la d’encàrrec, aquest gran èxit dels cinquanta encara té moltes coses per dir avui en dia. És la història d’un grup de noies que intenten tirar endavant al Nova York de principis dels anys cinquanta a Fabian, una editorial de revistes femenines i llibres de butxaca de dubtosa qualitat i grans vendes. Per una banda, hi ha l’al·licient de veure retratada una gran casa editorial a l’època dels exèrcits de secretàries, dels lectors de manuscrits a jornada completa i en nòmina... És des de la perspectiva d’aquests escalafons que veiem com és la rutina a l’empresa (els seguidors de Mad Men ja hi estaran familiaritzats encara que en el cas de la sèrie sigui una agència de publicitat), les relacions entre les secretàries, les aspiracions, desigs i frustracions. La protagonista, Caroline Bender, és una jove llicenciada de Radcliffe que en poc temps passa de secretària a lectora i d’aquí a editora, com va ser el cas de la pròpia autora, que va deixar la feina d’editora adjunta a Fawcett per dedicar-se a escriure.

Em sembla interessant veure la manera d’entrar al món laboral a l’època: si per una banda era difícil ascendir en l’empresa, per una altra era molt més fàcil que ara posar un peu dins del món editorial, hi havia moltes places de secretària que periòdicament es quedaven vacants perquè moltes noies un cop casades o embarassades deixaven la feina. La novel·la retrata molt bé com algunes noies (poques) volien forjar-se una carrera professional i com d’altres simplement ni s’ho plantejaven. Caroline Bender es troba en el primer cas, i tot i així, no pot evitar pensar que si la seva vida sentimental s’hagués resolt com havia previst no sentiria la necessitat de seguir ascendint i convertir-se en una editora d’èxit. Vist avui dia pot semblar que la visió que es desprèn del llibre és una mica reaccionària, però podem establir el paral·lelisme amb l’actual debat de la conciliació laboral i familiar. De la mateixa manera, les relacions entre subordinats i caps, les festes d’empresa o el tabú de l’assetjament sexual en el context laboral òbviament estan marcats pel context sociohistòric de la novel·la i podríem pensar que els hem deixat enrere, però molts dels seus tics es poden reconèixer avui en dia... més amagats, més dissimulats, perquè ja se sap que la perversió de les relacions humanes està en constant evolució.

El mateix es pot dir de les relacions sentimentals dels diferents personatges femenins, potser no en podem destacar l’originalitat però resulten molt humanes: la noia que segueix enamorada del noi que l’ha deixat i que passa el temps amb altres que no tindran mai la més mínima oportunitat de guanyar-se un lloc al seu cor, la jove en la vintena que s’entén amb un executiu casat, la que vol creure que el seu xicot ric i de bona família té alguna intenció de casar-se amb ella, etcètera. Un ventall de casos reconeixibles perquè algunes vides són així de prosaiques. Es pot argumentar que la literatura hauria de ser una altra cosa però l’autora va voler retratar com vivien la majoria de noies de la seva generació, les seves amigues, en definitiva, i a l’opressiva societat nord-americana de l’època es vivia així. La literatura com a consolació. Encara faltava molt pels hippies i fins i tot en els cercles contraculturals, com en el cas dels beatniks, la realitat era diferent per a homes i dones (vegis Personajes secundarios, de Joyce Johnson). Naturalment, ja hi havia una gran inquietud més o menys extesa tot i que camuflada que encara no se sabia ben bé de què es tractava, “the problem that has no name”, va senyalar encertadament Betty Friedan a The Feminine Mystique el 1963 (pensis, tornem a Mad Men, en el personatge de Betty Draper). És comprensible que The Best of Everything, la novel·la de Rona Jaffe, publicada el 1958, cinc anys abans de la publicació de The Feminine Mystique, no ens hagi pogut deixar un retrat més optimista de la seva generació. El final agredolç li escau perfectament.

Vendes privades de llibres

El sector editorial, com molts altres sectors, s'enfronta a nous i vells reptes: distribució, gestió dels estocs, innovació en màrketing, adaptació a l'entorn digital... Això no només es veu en el debat sobre com s'introduirà el llibre electrònic, també en petites estratègies i iniciatives que mica en mica van guanyant terreny en la manera de treballar de les editorials, com per exemple, en el cas de la promoció, l'ús de les xarxes socials, els canals de You Tube i els blogs corporatius.
Però la darrera cosa que ens ha cridat l'atenció és veure com a Vente Privée, una web de vendes privades (és a dir, una empresa que organitza per als nombrosos subscriptors de la seva pàgina web una sèrie de vendes de productes de grans marques amb grans descomptes), RBA Libros vendrà durant tres dies (del 26 al 28 d'octubre) un estoc del que s'anomena "llibre pràctic" (cuina, decoració, autoajuda, tècniques de relaxació...).
Deixant clar que el millor lloc per vendre llibres és una llibreria i que el preu fix és el preu més just per a tothom, podríem admetre que per donar sortida a una sèrie de llibres que inevitablement s'han de saldar aquesta via pot ser molt encertada: no només se'ls dóna sortida, sinó que a més es posiciona i es reforça la imatge de marca ja que, segons resen els lemes d'aquest tipus de webs, només es venen productes de marques de prestigi.

Guerra i pau, completa en audiollibre

Els lectors en alemany que ho desitgin disposen ja de la monumental novel·la de Lev Tolstoi Guerra i pau en audiollibre. No es tracta de cap versió abreujada, no. Es tracta de la novel·la completa en 54 cd's i 3.618 minuts de durada, l'edita Audio Verlag i el preu és de 199 euros. No es pot dir que el sector editorial alemany no doni proves de la seva robustesa: com s'ha d'entendre aquest llançament, si no? Personalment, ho trobo fantàstic: per la desproporció de l'empresa, perquè hagin calculat que hi ha prou persones interessades en Tolstoi entre els compradors d'audiollibres, i perquè cada cop hi ha més persones (per exemple, persones grans) que tenen dificultats de visió i que no volen renunciar al plaer de la lectura. Sí, lectura.
Per a saber-ne més o per comprar-lo: http://www.perlentaucher.de/buch/32692.html

El Nobel per a Herta Müller

Avui s'ha sabut que el Premi Nobel de Literatura 2009 és per l'autora alemanya d'origen romanès Herta Müller. Precisament fa uns dies comentàvem en aquest blog que Herta Müller era finalista del Deutscher Buchpreis i que era l'única dels sis finalistes que tenia llibres publicats a Espanya (agafant com a referència la base de dades de l'ISBN), tot i no haver gaudit fins ara de la presència i la rellevància que li correspondrien. Per sort, aquesta situació canviarà.

Llicenciats en escriptura literària

M’assabento gràcies a La république des livres, el llegidíssim blog de Pierre Assouline a Le Monde, que a la ciutat suïssa de Bienne (Biel, en alemany), al cantó de Berna, acaba de graduar-se la primera promoció del Bachelor of Arts en écriture littéraire. Aquests nous estudis del molt nou i per mi desconegut fins ara Institut littéraire suisse ofereixen una formació integral en tres anys per a joves (l’edat d’admissió és entre els 19 i els 35 anys) que volen ser escriptors. Assouline observa que a França no hi ha ensenyament universitari en aquest sentit, a diferència dels estudis en Creative writing dels EUA.
Es pot ensenyar a escriure (a escriure literatura)? Penso que segurament hi ha persones que mai se’n sortirien però hi ha unes condicions que es poden potenciar i una tècnica o disciplina que pot ser útil, a més a més d’un estudi aprofundit de la literatura que no pot fer mai mal. Assouline, que va ser convidat a la presentació de la primera promoció, senyala que hi havia dues joves que tenien possibilitats de tenir les obres respectives publicades dintre d’un parell de rentrées, si acabaven de polir els manuscrits que en va poder llegir. Però no parla d’aquestes dues noies perquè fossin les úniques dels 43 alumnes que tinguessin talent, sinó perquè van ser les úniques que va poder valorar, ja que en aquesta escola bilingüe només elles van triar presentar els seus treballs de final de carrera en francès. Assouline ho explica pel fet que, en la seva opinió, a Alemanya “la vida literària està més organitzada; escriure hi és un ofici; paguen als novel·listes perquè llegeixin extractes dels seus llibres en llocs públics; un institut literari existeix des de fa temps a Leipzig, i escriptors coneguts en provenen; en un país protestant, no es formen persones sinó individus; un en surt format i no formatejat”.

És força interessant el que Assouline comenta, de fet, observo el pla d’estudis del centre i em sorprèn positivament la coherència dels seus eixos: treball tutoritzat del propi projecte literari de cadascú; treball en seminaris tant d’anàlisi de diferents tipologies textuals com treball d’escriptura de diferents gèneres i posada en comú; formació en teoria de la literatura, història i crítica literàries...; i treball transdisciplinari amb estudiants d’altres disciplines artístiques. La formació, a més, és bilingüe (alemany i francès), fan pràctiques en editorials i institucions culturals, i poden cursar assignatures en altres centres d’escoles d’alts estudis. Em sembla especialment profitós que hi hagi una diferència clara entre el que és treballar diferents tipologies textuals i assolir unes tècniques determinades i el que és conrear la pròpia expressió personal, que cadascú pugui treballar la coherència i sentit del seu propi projecte.
Al nostre país no em consta que hi hagi res similar: fins ara no hi ha hagut cap titulació universitària així; ara bé, amb Bolonya i els nous graus potser la situació ha canviat, no ho sé. Però he de dir que havent vist una mica de prop com està l’ensenyament humanístic universitari aquí, desconfiaria força del que en aquest sentit s’oferís.

PD. Assouline il·lustra el seu post amb una foto que em crida l’atenció, als crèdits llegeixo: “Les éditeurs Giulio Einaudi, Carlos Barral et Claude Gallimard, Formentor, années 60″, photo D.R. Es tracta, indubtablement, d’una instantània presa durant un dels Col·loquis Internacionals de Novel·la que Carlos Barral va promoure a Formentor (en paral·lel a l'encontre de poetes organitzat per Camilo José Cela), i que recentment s’han volgut reeditar amb les Converses literàries a Formentor, la segona edició de les quals va tenir lloc el cap de setmana passat.

Deutscher Buchpreis

Cada any poc abans de l'inici de la Fira del Llibre de Frankfurt, s'anuncia el guanyador del Deutscher Buchpreis, el premi que convoquen els llibreters i editors alemanys al millor llibre publicat en llengua alemanya de l'any. Gràcies a Sign and Sight podem consultar en anglès quins són els finalistes d'enguany. Cafè berlinès ha emprès una petita investigació basada en una pressuposició que és la següent: es tradueix poca literatura contemporània escrita en alemany al nostre país, si no és d'autors ja molt consagrats internacionalment com és el cas de Günter Grass o de best-sellers que tant podrien venir d'EUA o del Japó --que si no fos per algun tipisme que es permeten, com ara un sauerkraut per aquí o una cerimònia del te per allà, ni ho notaríem.

Seguint aquesta intuïció, s'ha pogut comprovar que dels sis autors finalistes, només Herta Müller consta a la Base de dades de llibres editats a Espanya de l'ISBN amb obres anteriors publicades a Siruela i a Mondadori. Tenim l'esperança que l'obra amb la qual és finalista aparegui aviat, com sembla que hi ha esperança de veure aviat alguna obra de Katrin Schmidt a les llibreries espanyoles, ja que el mateix mitjà anuncia que entre d'altres països els drets de les seves obres s'han venut a Espanya. La novel·la amb la qual és finalista, Du stirbst nicht (No moriràs), tracta d'una dona que es desperta al llit d'un hospital amb amnèsia i ha de lluitar per anar reconstruint, mica a mica, la seva autobiografia. És un llibre, per tant, sobre la recuperació de la memòria, seria interessant veure si s'hi poden establir paral·lelismes amb la recuperació de la memòria històrica, tema que l'autora ha abordat en anteriors obres. El punt de partida de la novel·la, que coincideix amb un problema de salut que l'autora va patir, m'ha fet pensar en el llibre autobiogràfic De profundis, de José Cardoso Pires.

El 12 d'octubre se sabrà quin llibre guanya, aviam si serveix perquè alguna editorial s'animi a donar més visibilitat a la narrativa europea contemporània.

Coberta amb aloe vera.