Deixeu que els peixos s'apropin a mi

Si bé el que vaig trobar més extraordinari i destacaria més de la novel·la El gran mundo, publicada fa pocs mesos, és l'exploració psicològica --sempre de manera elegant i fugint de fòrmules massa explorades-- que l'autor australià David Malouf fa dels personatges, especialment en el personatge de Digger Keen --un home humil, sense estudis, savi d'una manera terrenal i intuïtiva, i que estima també d'una manera justa i bella, com un regal que no s'ha cobejat--, una de les escenes que més fortament gravades m'han quedat és una en un camp de presoners japonès a la segona guerra mundial, quan com a darrer mètode per fer retrocedir el còlera un dels protagonistes submergeix les cames de l'altre en el corrent d'un riu plagat d'uns peixets diminuts que a base de mossegar la carn malalta aconsegueixen que es faci net de la malaltia.

És un remei extrem i terrible. Per això la meva sorpresa va ser màxima quan fa unes setmanes vaig sentir a parlar d'un mètode exclusiu de pedicura que de moment només es pot seguir a Madrid, en un saló especialitzat anomenat Mi calle de Nueva York. El mètode en qüestió és a base d'uns peixets diminuts que es diuen Garra Rufa i que es mengen les pells mortes, de manera que fan una exfoliació anomenada "natural". Ni ho condemno ni m'hi sumo amb entusiasme: no puc arribar a una única conclusió perquè tot i que és evident que es tracta de peixos diferents als del llibre (els Garra Rufa no tenen dents i diuen que la sensació és de suau massatge) les informacions són de signe tan contrari (una en connexió amb una situació de malaltia extrema en un indret exòtic, l'altra la de buscar emoció controlada/natura enllaunada en un gabinet d'estètica) i a la vegada hi ha una connexió evident, també temporalment (les dues m'arriben amb poques setmanes de diferència)... Si hi ha d'haver una conclusió, ni que sigui provisional, la que s'imposa, crec, és la d'entendre-ho com a signe dels nostres temps postmoderns, uns temps de multiplicació de significants i encavallament de significats d'ètica posposada (no blasmeu a ningú per aquesta definició, és meva).

A propòsit del nou treball de Charlotte Gainsbourg

Aquest Cafè berlinès darrerament tira més cap a França.

Avui Les Inrocks, la plana web de la revista Les Inrockuptibles, m'ha sorprès per la manera com presentava el darrer videoclip de Charlotte Gainsbourg, tradueixo:

"Charlotte Gainsbourg: un bell i estrany videoclip
Time of the Assassins, nou single de l'àlbum IRM, s'ha vist proveït pel realitzador Todd Cole d'un molt bell i estrany vídeo --a qui no els hi agradi ni la cançó ni la cantant podran, tanmateix, interessar-se per les imatges."

A mi tant el videoclip com la cançó m'han agradat. Després he llegit els comentaris a la notícia, on sorgia la qüestió de com de cansats n'estan alguns de veure-la fer de filla de papà durant tants anys i que si sí que n'hi ha per tant i que si no. Aquí també suposo que la coneixem en part per ser filla d'en Gainsbourg i la Jane Birkin, però jo diria que el pes mediàtic, la percepció global del fenomen, ens el perdem i juga a favor d'ella.

Com de variants poden ser les percepcions d'un fet cultural més enllà de les fronteres i del sistema cultural que l'han acollit! En principi, es diu que prendre distància, perspectiva, és bo. Però també ens falten altres claus per interpretar. La nostra perspectiva del que és la narrativa nord-americana probablement tindrà pocs punts en comú amb la d'algú in situ, i ja no parlem de si un és nadiu o no. Encara que ens pensem que el més important es tradueix i que estem contínuament exposats a la cultura nord-americana, el cert és que ens falta molt per disposar dels elements que ens permetin una lectura millor del context. I fixeu-vos que poso un exemple d'una cultura molt present a casa nostra. Ja no diguem què passaria si veiem com pot interpretar els productes culturals catalans un francès. Per exemple, el debat actual sobre la "nova onada" de la música en català segurament arribaria a França molt esmorteït, i el que arribés s'entendria ben poc, cal copsar quin és el pes de la tradició i quina és la resposta actual des d'un punt de vista social o millor: el que es palpa al carrer, el que es comenta, les impressions. I més que això: cal entendre o haver seguit una mica el debat públic que ha suscitat la música en català en els darrers quinze o vint anys per situar el que avui dia es diu i com s'està percebent.

Descobrir la sopa d'all o les fotonovel·les del segle XXI

Avui Le Monde anunciava la publicació online d'un polar (és a dir, per definir-ho ràpidament, una novel·la policíaca a la francesa) per entregues. L'objectiu, segons diuen, és recuperar al segle XXI la tradició dels fulletons que publicaven els diaris a finals del segle XIX. L'obra en qüestió es diu Muti, el guió és de l'escriptor Caryl Férey però hem de suposar que l'autoria és multiple, ja que tanta o més feina (segurament més) hauran tingut els programadors, dissenyadors, compositors... Seran quinze capítols que es publicaran cada dia a les 12.45 des d'avui i fins el dia 10 de juny.

Fins aquí la informació.

Si hem de jutjar pel que s'ha vist en aquest primer capítol, el resultat és força decebedor. Tenim una cambra d'hotel amb una vinyeta de text, so ambient i alguns punts que van apareixent a la pantalla i que si hi cliquem obtenim algun element audiovisual o una informació extra sobre el context de la història. Si no fos per les eines per compartir o opinar a les xarxes socials sobre l'obra, Muti podria haver-se creat fa dos anys, tres o deu. L'estètica és una mica low-fi i a mi em recorda alguns jocs d'ordinador que estaven de moda quan encara en gastava d'aquestes coses (jocs de pistes com l'Indiana Jones o el Gabriel Knight). La informació que s'ha donat en aquest primer capítol, sumant-hi tant el text com els altres in-puts, seria equivalent a un parell o tres de pàgines d'una novel·la. Deixant de banda els focs d'artifici, pel que fa a la trama, de moment cap sorpresa. Molt de sexe, concretament entre un paio de cinquanta anys i una noia a la vintena. Trencador, oi? De fet, no continuaré explicant la història o ningú no voldrà dedicar un minut més a llegir aquest post.

Els fulletons (feuilletons) se'ls van inventar els francesos. Com és natural, se'n publicaven de dolents, de passables i de molt bons. Algunes de les grans novel·les que avui dia encara llegim i que són considerades canòniques van veure la llum en aquells diaris que segons sembla et deixaven els dits ben bruts de tinta. Per dir uns quants noms: Dickens a Anglaterra (per exemple, hi publicà Els papers pòstums del Club Pickwick), Balzac a França o Pérez Galdós a Espanya. El DIEC ens informa que La Veu de Catalunya publicà el fulletó La família dels Garriga.

Cal marcar una diferència entre aquests precedents i els experiments narratius com aquest citat o les famoses novel·les nipones per a mòbils, encara que Le Monde segurament hagi triat el mot feuilleton perquè una certa connotació negativa que té avui en dia fa que sembli menys exagerat dir-ne així que barrejar el mot literatura en tot plegat. Tot arribarà, és clar: hi ha qui no té tants miraments.

What's the point?, que dirien els altres. Per la meva part, si ho resisteixo intentaré veure tota la sèrie per fer-ne una valoració global.

Aeroports

Ara que tot fa pensar que s'acaba l'embolic ocasionat pel simpàtic Eyjafjallajokull i sembla que ningú no ha pres mal, és moment de deixar constància d'un parell de reflexions que venen a tomb:

1. Molta gent s'ha trobat atrapada als aeroports i lluny de casa seva innecessàriament només perquè ara volar és molt barat. Abans ens ho pensàvem molt més a l'hora d'agafar un avió, però ara molts trien aquest mitjà de transport altament contaminant per cobrir trajectes que podrien fer amb altres mitjans o decideixen en comptes de marxar de cap de setmana al Montseny, anar de compres a Londres. Com amb tot, n'hi ha qui en fa veritables abusos d'aquesta facilitat. No sóc una persona indiferent als plaers de la vida, entre els quals compto viatjar, però penso que hi ha qui es declara ecologista i fa un autèntic abús de l'avió. I també penso que poder-se permetre una cosa no és el principal motiu per portar-la a terme. És una qüestió ètica, si es vol.

Moment televisiu: el TN ens va oferir el testimoni d'unes noies al Prat que marxaven de cap de setmana però que no podien volar a la seva destinació, com que de fet tant els hi feia un lloc com un altre (paraules textuals) van canviar-la per Frankfurt perquè s'hi adeia amb el que duien a la maleta. Hores més tard sabríem que Alemanya tancava els seus aeroports, probablement es van trobar atrapades a Frankfurt.

2. La sobreabundància d'imatges i la progressiva xancletització d'aquestes fa que determinats estímuls visuals ja no ens sorprenguin, de tant en tant cal forçar la vista per precisament veure alguna cosa que s'assembli al pas del temps. (Precisament fa uns dies a La Vanguardia Sergi Pàmies feia un molt bon article sobre els canvis en els codis visuals i rítmics dels programes televisius.) A dia d'avui a ningú no el pot sorprendre veure imatges de gent estibada als aeroports, l'actitud de qui espera en una cua de facturació o empeny l'equipatge ha estat ja codificada i passi el que passi (vaga de controladors d'Iberia, escàndol d'Aircomet, vaga de treballadors d'Spanair, el volcà islandès...) les imatges dels passatgers acantonats als aeroports són intercanviables. Aquests dies ens hem afartat de veure gent dormint en tota mena de postures sobre tota mena de butaques (segons la mala llet del dissenyador, millor o pitjor dormida), de tan tòpiques passen quasi sense que hi parem atenció. La primera vegada que vaig ser conscient d'aquesta actitud d'abandonament tipus homeless deluxe va ser de petita en un viatge amb la Transmediterrània. Encara no havíem sortit del port de Barcelona i ja hi havia joves europeus desmuntant els mòduls d'alguns sofàs de les zones comunes i ajaçant-se a la moqueta. Sempre he tingut un cert gust per apreciar una bona performance i ja intuïa que allà en passava alguna. La primera vegada que vaig ser conscient que aquesta manera d'estar era històrica, és a dir, incomprensible/impensable en altres moments històrics va ser viatjant en metro amb la meva àvia: era d'hora pel matí i amb prou feines havia dormit, vaig tancar els ulls per descansar aprofitant que anava en companyia. La meva àvia em va renyar severament, em va dir que allò "no estava bé". Teníem punts de vista divergents sobre el que era acceptable de fer o de mostrar en públic i el que no ho era.

En suport de l'Horiginal

Tal i com expliquen al blog de l'.o.r.i.n.a.l., l'Horiginal ha hagut d'interrompre la seva programació cultural per problemes administratius (res a veure amb mesures de seguretat ni similars, sinó de llicències) i, com a mínim, fins que aquests no es solucionin.

Acostumats com hauríem d'estar als contrasentits dels qui ens governen, no ens n'hauríem de sorprendre, però això no fa que ens dolgui menys. Una de les moltes virtuds de l'Horiginal és que al voltant de les activitats culturals que s'hi organitzen setmanalment, principalment però no només el recital de poesia dels dimecres, s'ha anat teixint una àmplia xarxa de relacions de la qual no deixen de sorgir nous projectes i iniciatives de tot tipus. Una bona mostra d'això va ser fa pocs mesos l'homenatge a un dels seus impulsors, Ferran Garcia, que es va celebrar amb l'edició a càrrec de Labreu Edicions del volum Ferro, amb textos de desenes d'amics i col·laboradors.

Sóc del parer que el que fa que una ciutat pugui ser considerada una capital cultural és la multiplicitat, diversitat i valor de les iniciatives culturals que s'hi produeixen. Com més nombroses siguin, imaginatives, creatives, com més gran sigui el nombre d'actors culturals que hi intervinguin, com més gran la creativitat i independència, millor. Perquè està molt bé i és necessari que l'administració impulsi la cultura i el nivell cultural dels ciutadans, però no pot pretendre que tota la cultura passi per ella, que la creació sigui quelcom que segueixi un camí pautat, que hagi d'encaixar amb normatives, pressupostos i legislatures. La iniciativa privada no hauria d'estar constantment sota sospita, sembla que tot siguin pals sota les rodes. Ja n'hi ha prou de fer la vida impossible als col·lectius que s'atreveixen a fer activitats fora dels espais delimitats oficialment. Entenc que el deure de les administracions no és fer la punyeta a creadors i programadors, al contrari, l'activitat de l'administració hauria de ser facilitar-los la vida. S'hauria d'aspirar a que hi haguessin més iniciatives com la de l'Horiginal en múltiples àmbits, però això no és una cosa artificial que s'aconsegueix cedint una sala d'un centre cívil i posant caler públic sobre la taula, per això quan es dóna espontàniament n'hem d'estar agraïts. Que en queda del Fòrum de les Cultures a part del recinte i molts acudits? Algunes persones deurien fer molts diners, això sí, però no serà per aquest camí que Barcelona podrà competir a nivell cultural amb ciutats com Londres o Berlin. L'actiu principal d'una capital cultural és la capacitat creativa i dinamitzadora dels qui hi viuen, i el màrketing i les corbates no hi tenen res a veure amb això.

Sobre Quevedo, comes i casualitats

L'altre dia vaig anar a una coneguda llibreria del centre amb prou temps per endavant com per poder rebuscar amb calma per les diverses seccions. Ja anava amb la idea de comprar Jérôme Lindon. Mi editor, de Jean Echenoz, sisè llibre de la col·lecció Tipos móviles de Trama editorial, i després de donar moltes voltes (tot per la mania de preguntar, mania necessària per descobrir a vegades coses que no sabies que volies) el vaig trobar a una de les gòndoles on se suposava que ja havia mirat. També em vaig decidir per una llaminadura d'embolcall irresistible: El metro revisitado. El viajero subterráneo veinte años después, de Marc Augé (famós pel concepte dels no-llocs) que Paidós ha publicat en tapa dura i sobrecoberta amb el mapa del metro de París.

La petita meravella de delicadesa i contenció d'Echenoz m'ha fet molt de profit, queda parlar-ne més endavant, i, amb aquest bon record, em disposava a enfilar la lectura del següent, tot desitjant que l'adquisició hagués sigut igual d'afortunada. Primer en reviso els paratextos i de seguida em crida l'atenció el lema editorial estampat a la segona solapa: "Hay libros cortos que, para entenderlos como se merecen, se necesita una vida muy larga", firmat per Francisco de Quevedo.

Ai carai, em dic, que això ho he llegit abans, que això ho he llegit recentment... Ho heu endevinat: el volum d'Echenoz es remata amb la mateixa cita del bo d'en Quevedo (aquest cop a seques), inserida també per l'editorial: "Hay libros cortos que para entenderlos como se merecen, se necesita una vida muy larga".

Aquesta sorprenent casualitat m'inspira alguns pensaments: quants llibres devien haver a la llibreria amb aquesta cita? És impossible que m'hagi endut els dos únics llibres que la contenien, o no? Ara es porten els llibres curts, també s'estila la diferenciació del llibre per aquest tipus de detalls... potser no és una casualitat tan sorprenent. I per què Quevedo? Home, Quevedo és un habitual de les webs tipus "famous quotes"... I un altre pensament, trobi la diferència (no és el nom, això ja ho hem dit).

La coma.

L'editorial Paidós presenta una coma més a la frase o, si es vol, Trama editorial en presenta una menys.

Qui ha tingut la sort d'anar a classe amb el professor Jordi Llovet i compleix la circumstància d'haver acceptat que no hi trobaria el conferenciant brillant d'altres contextos o el crític esmolat i sistemàtic, pot extreure una bona pila d'ensenyances de les anècdotes que despatxava amb assiduïtat. Qui hagi anat a classe amb el professor Jordi Llovet, dic, recordarà l'anècdota del professor Blecua, que es veu que sempre afirmava que la seva més gran aportació com a filòleg era haver-li corregit una coma a Góngora (ai, o era a Garcilaso?) Amb això el professor Llovet volia resumir la dignitat, la modèstia i la minuciositat de l'ofici de filòleg.

Cadascú que pensi el que vulgui, jo, com que no sóc Blecua, no sé quina és la bona. Ara bé, entenc el conflicte, ja que la frase em sembla una mica dèbil d'estructura, què voleu que us digui. És clar que també podria ser (que llanci la primera pedra qui estigui lliure de pecat) que ningú s'ho hagi plantejat i que el que deia sant Google, doncs això. M'imagino algú d'un departament editorial fent la cerca a l'oracle dels nostres temps, per exemple amb uns termes de cerca plausibles com "libros cortos"+cita, si el que es volia era trobar alguna cosa que dignifiqués la concisió del llibre. Faig la prova i ai ai ai, la segona i la tercera entrada fan bingo. Topem amb la frase de Quevedo, amb coma, que no vol dir que sigui la bona o la dolenta, és clar. No perdem el món de vista, els dos llibres són excel·lents i molt recomanables, això només és un divertiment a propòsit del tema per antonomàsia dels nostres dies (o al menys del dia d'ahir): la cultura a l'entorn digital i com n'és de fràgil. Hi ha una major agilitat, un major flux d'informacions, bases de dades per donar i per vendre... però tot és menys sòlid, menys fiable, més fal·lible.

Reorientar el debat del llibre en la cultura digital

Avui el diari El País publicava un oportú article d'Andreu Jaume, editor de Lumen, sobre les implicacions del llibre electrònic i per extensió de l'entorn digital en el nostre sistema cultural. L'article és un dels molts que aquest diari ha anat publicant en els darrers mesos a l'espai anomenat Tribuna de les seves pàgines d'Opinió. Malgrat alguna sortida de to, la majoria han aportat una mica de seny al debat que es desenvolupa actualment al sector editorial, un debat que s'ha vist infestat per molt diversos reportatges i informacions aparegudes en premsa. I dic infestat perquè més d'un i més d'una que la tarda abans no en sabia res sobre el llibre electrònic ha fet cas del primer pseudo gurú que li ha sortit al pas i ha reproduït acríticament uns vagues i interessats pronòstics. (Sota flamants i sonors titulars ens hem cansat d'escoltar, per exemple, que el llibre electrònic seria el regal del passat Nadal. I ja em diran què.)

Els malpensats diuen que, és clar, El País, i per tant, el grup Prisa, com a editor, és part interessada en el debat i que no poden sentir-se gaire còmodes davant dels qui diuen que "gràcies a" les noves tecnologies els autors i lectors s'alliberaran de la tirania dels editors. Sigui com sigui, és d'agrair que a la premsa s'obri un espai per a reflexionar fora dels cercles editorials o dels canals més específics, i sigui, ja dic, un espai de reflexió i no informacions que semblen publirreportatges sobre el darrer gadget tecnològic o la darrera iniciativa empresarial. I és en aquest punt on torno a l'article d'Andreu Jaume, perquè em sembla que molt encertadament ens indica que el tema aquí no és discutir sobre si els dispositius de lectura electrònics són útils o no o s'implantaran o no, o hi haurà quota de mercat o no, més enllà d'això i d'altres qüestions prosaiques, el més important és discutir quines implicacions té el canvi de paradigma cultural que uns desitgen i uns altres temen.

I és que hi ha qui encara no ha entès el paper fonamental dels editors i de la crítica en la nostra cultura. Òbviament no són les úniques institucions culturals de la contemporaneïtat, però és que és impossible pensar en conceptes com "autor" o "lector" sense tenir en compte aquestes altres parts de l'equació. Penso que qui digui "els autors a través d'Internet faran això i allò i podran prescindir d'aquest i de l'altre...", en realitat no sap el que es diu perquè en aquest hipotètic futur (distòpic per a mi) el que es designa com a autor ja no seria el que avui nosaltres hem acordat dir-li autor. I passa el mateix amb el lector. Ho sento molt, però qui s'autoediti un llibre digital i comenci a infestar viralment per obra i gràcia de la web 2.0 els amics, coneguts i saludats no en tindrà prou amb això per esdevenir un autor.

Crec que la pretesa desaparició dels editors i la suposada democràcia digital, tal i com darrerament es vaticina, condueix a un empobriment a tots nivells i que tenim tot el dret a preocupar-nos i advertir que el que avui interessa econòmicament a uns quants passarà factura a molts. Per argumentar-ho més gràficament: no crec que si algú ho pensa fredament pugui creure que preferirà en comptes d'anar a una llibreria o a una biblioteca i triar un llibre que ha estat publicat per una editorial de la qual pot tenir referències, que ha estat traduït i editat convenientment i del qual ha rebut informació suficient per tenir alguna idea de si li interessa o no, prefereixi enfrontar-se tot sol a l'immens magma d'informacions i contrainformacions d'Internet amb l'objectiu d'aconseguir descartar centenars d'arxius dels quals no té cap referència per triar-ne un que si té una mica de sort no serà del tot illegible. I tot això, per què? Per estalviar-se uns quants euros? És clar, els llibres són cars... Però més car resulta el temps i castigar-se els ulls i el gust.

Fins aquí, el que molts pensem. Ara bé, com gestionar tots aquests canvis i avenços tecnològics que ja estan aquí i posar-los al nostre servei i no al revés? No és que no n'hi hagi prou amb dir, com sumaritza l'article, "Internet es una plaza pública que, como tal, requiere una organización que permita un tráfico regulado. No debería convertirse en un universo caótico y acrítico", no n'hi ha prou perquè fins i tot això no és cert. És lògic, quan es fa un article d'aquests, a més a més de fer un diagnòstic, llençar algun tipus de proposta, per tímida o oberta a interpretacions que sigui. Però he de dir que, si bé estic d'acord amb tot el gruix de l'article, i amb la reorientació del debat cap a qüestions veritablement rellevants, no puc creure honestament que Internet és un lloc que com si fos físic es pot regularitzar i sotmetre. Precisament la nostra època postmoderna es caracteritza per la seva descentrització, mutabilitat, liquiditat... La realitat no és encerclable, se'ns escola entre els dits abans que puguem arribar a apamar-la. Internet n'és el màxim exponent i que em matin si sé cap a on ens conduirà això.

Harper's Bazaar

La setmana passada va arribar als quioscos l'edició espanyola de la revista Harper's Bazaar, que edita Spainmedia Magazines. No és l'única capçalera mítica que s'importa al mercat espanyol en els darrers temps: fa relativament poc va aterrar Vanity Fair, que publica Condé Nast.

Vanity Fair venia a omplir un buit en el mercat de revistes: no hi havia cap revista generalista (subratllem generalista) que publiqués, tractant amb el mateix respecte text i fotografia, reportatges de societat, luxe i glamour però també de política i actualitat junt amb propostes culturals que no fossin simplement per cobrir l'expedient. Però està menys clar que Harper's Bazaar estigui cobrint cap mancança en el parc de revistes.

La nouvinguda ho tindrà molt difícil per guanyar-se un lloc entre l'oferta ja consolidada: Marie Claire, Elle, Vogue, Telva, Woman... A més, encara que sàpiga greu, s'ha de dir que els textos (començant per la carta de la directora) no estan tan cuidats com caldria esperar (com si en el fons pensessin que ningú se'ls llegiria) i alguns reportatges prometen més que el que ofereixen (com els de roba per a cada edat o l'informe sobre la veritat dels productes bio). Pel que fa als reportatges purament de moda, com el de Carmen Kaas que és també la protagonista de la portada, s'ha de dir que la tria i la realització són força impecables o, com a mínim, es veu un gust i un criteri al darrere, més enllà del luxe pel luxe. Sovint, quan fullejo algunes revistes, tinc la impressió que el preu i l'exclusivitat són el principal criteri editorial, en canvi, en aquest cas no ha sigut així. Cal insistir, però, que per nivell de preus i vocació les propostes concretes de la revista, més enllà de les tendències generals, segueixen sent prohibitives i al nivell de les revistes abans esmentades (i, per tant, difereix de l'altra línia principal en capçaleres de moda, exemplificada per revistes com inStyle i en menor mesura, per raons evidents, Cuore).

El Dique Flotante

Dissabte. Llegeixo a La Vanguardia que s'acaba de publicar el llibre Barcelona alta costura, de Josep Casamartina, sobre la història de les firmes de moda de la ciutat. Em crida l'atenció el nom de la casa El Dique Flotante, un nom fàcil de recordar i que crida l'atenció, penso que té molt poc a veure amb els altres noms de les cases de moda de l'època, la majoria dels quals responen als cognoms dels fundadors, i penso que la sensibilitat que transmet és molt contemporània.
Diumenge. Llegeixo el llibre Por i diners, de Francesc Cabana, una amena obra sobre el desenvolupament industrial i el caràcter emprenedor de la Catalunya de les primeres dècades del segle passat, i em creuo per segona vegada en poc menys de vint-i-quatre hores amb el nom de El Dique Flotante. Gràcies a això descobreixo que el nom d'aquests magatzems de moda respon a una obra d'enginyeria important: un "dic flotant" al port de Barcelona. Busco una mica més per Internet i descobreixo que tant el dic com la casa de modes s'inauguraren el 1899. Resolt, per tant, el misteri d'aquest nom tan estrafolari. El misteri que queda per resoldre és el de les casualitats tan oportunes que tot sovint fan que un cop descobreixes una cosa no paris de topar-te-la per tot arreu.

Figuretes de vidre

Qui llegeixi això i no ho faci gaire tard potser encara hi serà a temps de córrer i aprofitar un bon consell: no us perdeu Figuretes de vidre de Tennessee Williams a la Sala Muntaner, dirigida per Jordi Pons-Ribot. Hi seran fins el 14 de febrer.
Aquest muntatge és una delícia a tots nivells, tant interpretatiu com textual com escenogràfic... És una meravella que en el context actual de brutalitat generalitzada (a tants nivells... perquè la brutalitat adopta moltes formes), es pugui representar una obra tan humana i tan sensible, que emociona sense por a ser sentimental, perquè en cap moment cau en l'excés ni en els fàcils recursos del melodrama.
Tennessee Williams parla de la difícil relació entre una mare i una filla i el sentiment d'alienació que el fill i germà sent tant davant d'això com pel paper que li toca representar en la petita història familiar d'abandonament i oportunitats perdudes. (Un dels encerts de l'obra és que el fill sigui també el narrador.) La filla, com la descriu son germà en un moment determinat, és "una noia de casa", categoria que ara potser se'ns pot fer estranya però no fa pas tant de temps era fàcil trobar noies, fadrines, que per circumstàncies de la vida no sabien com enfrontar-se al món i decidien seguir sota la protecció de casa i la família. (És clar que, personalment, crec que també el paper que la societat reservava a la dona ho afavoria.)
Entrar al món de Tennessee Williams és entrar en un espai íntim, de confrontació amb l'Altre. No es tracta d'identificar-se amb els personatges, què va, la grandesa i la generositat de l'autor d'Un tramvia anomenat desig és que tant és com de diferents siguin els contextos i vides dels seus personatges respecte els nostres propis, l'experiència que se n'extreu és profundament humana.