Sobre Quevedo, comes i casualitats

L'altre dia vaig anar a una coneguda llibreria del centre amb prou temps per endavant com per poder rebuscar amb calma per les diverses seccions. Ja anava amb la idea de comprar Jérôme Lindon. Mi editor, de Jean Echenoz, sisè llibre de la col·lecció Tipos móviles de Trama editorial, i després de donar moltes voltes (tot per la mania de preguntar, mania necessària per descobrir a vegades coses que no sabies que volies) el vaig trobar a una de les gòndoles on se suposava que ja havia mirat. També em vaig decidir per una llaminadura d'embolcall irresistible: El metro revisitado. El viajero subterráneo veinte años después, de Marc Augé (famós pel concepte dels no-llocs) que Paidós ha publicat en tapa dura i sobrecoberta amb el mapa del metro de París.

La petita meravella de delicadesa i contenció d'Echenoz m'ha fet molt de profit, queda parlar-ne més endavant, i, amb aquest bon record, em disposava a enfilar la lectura del següent, tot desitjant que l'adquisició hagués sigut igual d'afortunada. Primer en reviso els paratextos i de seguida em crida l'atenció el lema editorial estampat a la segona solapa: "Hay libros cortos que, para entenderlos como se merecen, se necesita una vida muy larga", firmat per Francisco de Quevedo.

Ai carai, em dic, que això ho he llegit abans, que això ho he llegit recentment... Ho heu endevinat: el volum d'Echenoz es remata amb la mateixa cita del bo d'en Quevedo (aquest cop a seques), inserida també per l'editorial: "Hay libros cortos que para entenderlos como se merecen, se necesita una vida muy larga".

Aquesta sorprenent casualitat m'inspira alguns pensaments: quants llibres devien haver a la llibreria amb aquesta cita? És impossible que m'hagi endut els dos únics llibres que la contenien, o no? Ara es porten els llibres curts, també s'estila la diferenciació del llibre per aquest tipus de detalls... potser no és una casualitat tan sorprenent. I per què Quevedo? Home, Quevedo és un habitual de les webs tipus "famous quotes"... I un altre pensament, trobi la diferència (no és el nom, això ja ho hem dit).

La coma.

L'editorial Paidós presenta una coma més a la frase o, si es vol, Trama editorial en presenta una menys.

Qui ha tingut la sort d'anar a classe amb el professor Jordi Llovet i compleix la circumstància d'haver acceptat que no hi trobaria el conferenciant brillant d'altres contextos o el crític esmolat i sistemàtic, pot extreure una bona pila d'ensenyances de les anècdotes que despatxava amb assiduïtat. Qui hagi anat a classe amb el professor Jordi Llovet, dic, recordarà l'anècdota del professor Blecua, que es veu que sempre afirmava que la seva més gran aportació com a filòleg era haver-li corregit una coma a Góngora (ai, o era a Garcilaso?) Amb això el professor Llovet volia resumir la dignitat, la modèstia i la minuciositat de l'ofici de filòleg.

Cadascú que pensi el que vulgui, jo, com que no sóc Blecua, no sé quina és la bona. Ara bé, entenc el conflicte, ja que la frase em sembla una mica dèbil d'estructura, què voleu que us digui. És clar que també podria ser (que llanci la primera pedra qui estigui lliure de pecat) que ningú s'ho hagi plantejat i que el que deia sant Google, doncs això. M'imagino algú d'un departament editorial fent la cerca a l'oracle dels nostres temps, per exemple amb uns termes de cerca plausibles com "libros cortos"+cita, si el que es volia era trobar alguna cosa que dignifiqués la concisió del llibre. Faig la prova i ai ai ai, la segona i la tercera entrada fan bingo. Topem amb la frase de Quevedo, amb coma, que no vol dir que sigui la bona o la dolenta, és clar. No perdem el món de vista, els dos llibres són excel·lents i molt recomanables, això només és un divertiment a propòsit del tema per antonomàsia dels nostres dies (o al menys del dia d'ahir): la cultura a l'entorn digital i com n'és de fràgil. Hi ha una major agilitat, un major flux d'informacions, bases de dades per donar i per vendre... però tot és menys sòlid, menys fiable, més fal·lible.

Reorientar el debat del llibre en la cultura digital

Avui el diari El País publicava un oportú article d'Andreu Jaume, editor de Lumen, sobre les implicacions del llibre electrònic i per extensió de l'entorn digital en el nostre sistema cultural. L'article és un dels molts que aquest diari ha anat publicant en els darrers mesos a l'espai anomenat Tribuna de les seves pàgines d'Opinió. Malgrat alguna sortida de to, la majoria han aportat una mica de seny al debat que es desenvolupa actualment al sector editorial, un debat que s'ha vist infestat per molt diversos reportatges i informacions aparegudes en premsa. I dic infestat perquè més d'un i més d'una que la tarda abans no en sabia res sobre el llibre electrònic ha fet cas del primer pseudo gurú que li ha sortit al pas i ha reproduït acríticament uns vagues i interessats pronòstics. (Sota flamants i sonors titulars ens hem cansat d'escoltar, per exemple, que el llibre electrònic seria el regal del passat Nadal. I ja em diran què.)

Els malpensats diuen que, és clar, El País, i per tant, el grup Prisa, com a editor, és part interessada en el debat i que no poden sentir-se gaire còmodes davant dels qui diuen que "gràcies a" les noves tecnologies els autors i lectors s'alliberaran de la tirania dels editors. Sigui com sigui, és d'agrair que a la premsa s'obri un espai per a reflexionar fora dels cercles editorials o dels canals més específics, i sigui, ja dic, un espai de reflexió i no informacions que semblen publirreportatges sobre el darrer gadget tecnològic o la darrera iniciativa empresarial. I és en aquest punt on torno a l'article d'Andreu Jaume, perquè em sembla que molt encertadament ens indica que el tema aquí no és discutir sobre si els dispositius de lectura electrònics són útils o no o s'implantaran o no, o hi haurà quota de mercat o no, més enllà d'això i d'altres qüestions prosaiques, el més important és discutir quines implicacions té el canvi de paradigma cultural que uns desitgen i uns altres temen.

I és que hi ha qui encara no ha entès el paper fonamental dels editors i de la crítica en la nostra cultura. Òbviament no són les úniques institucions culturals de la contemporaneïtat, però és que és impossible pensar en conceptes com "autor" o "lector" sense tenir en compte aquestes altres parts de l'equació. Penso que qui digui "els autors a través d'Internet faran això i allò i podran prescindir d'aquest i de l'altre...", en realitat no sap el que es diu perquè en aquest hipotètic futur (distòpic per a mi) el que es designa com a autor ja no seria el que avui nosaltres hem acordat dir-li autor. I passa el mateix amb el lector. Ho sento molt, però qui s'autoediti un llibre digital i comenci a infestar viralment per obra i gràcia de la web 2.0 els amics, coneguts i saludats no en tindrà prou amb això per esdevenir un autor.

Crec que la pretesa desaparició dels editors i la suposada democràcia digital, tal i com darrerament es vaticina, condueix a un empobriment a tots nivells i que tenim tot el dret a preocupar-nos i advertir que el que avui interessa econòmicament a uns quants passarà factura a molts. Per argumentar-ho més gràficament: no crec que si algú ho pensa fredament pugui creure que preferirà en comptes d'anar a una llibreria o a una biblioteca i triar un llibre que ha estat publicat per una editorial de la qual pot tenir referències, que ha estat traduït i editat convenientment i del qual ha rebut informació suficient per tenir alguna idea de si li interessa o no, prefereixi enfrontar-se tot sol a l'immens magma d'informacions i contrainformacions d'Internet amb l'objectiu d'aconseguir descartar centenars d'arxius dels quals no té cap referència per triar-ne un que si té una mica de sort no serà del tot illegible. I tot això, per què? Per estalviar-se uns quants euros? És clar, els llibres són cars... Però més car resulta el temps i castigar-se els ulls i el gust.

Fins aquí, el que molts pensem. Ara bé, com gestionar tots aquests canvis i avenços tecnològics que ja estan aquí i posar-los al nostre servei i no al revés? No és que no n'hi hagi prou amb dir, com sumaritza l'article, "Internet es una plaza pública que, como tal, requiere una organización que permita un tráfico regulado. No debería convertirse en un universo caótico y acrítico", no n'hi ha prou perquè fins i tot això no és cert. És lògic, quan es fa un article d'aquests, a més a més de fer un diagnòstic, llençar algun tipus de proposta, per tímida o oberta a interpretacions que sigui. Però he de dir que, si bé estic d'acord amb tot el gruix de l'article, i amb la reorientació del debat cap a qüestions veritablement rellevants, no puc creure honestament que Internet és un lloc que com si fos físic es pot regularitzar i sotmetre. Precisament la nostra època postmoderna es caracteritza per la seva descentrització, mutabilitat, liquiditat... La realitat no és encerclable, se'ns escola entre els dits abans que puguem arribar a apamar-la. Internet n'és el màxim exponent i que em matin si sé cap a on ens conduirà això.

Harper's Bazaar

La setmana passada va arribar als quioscos l'edició espanyola de la revista Harper's Bazaar, que edita Spainmedia Magazines. No és l'única capçalera mítica que s'importa al mercat espanyol en els darrers temps: fa relativament poc va aterrar Vanity Fair, que publica Condé Nast.

Vanity Fair venia a omplir un buit en el mercat de revistes: no hi havia cap revista generalista (subratllem generalista) que publiqués, tractant amb el mateix respecte text i fotografia, reportatges de societat, luxe i glamour però també de política i actualitat junt amb propostes culturals que no fossin simplement per cobrir l'expedient. Però està menys clar que Harper's Bazaar estigui cobrint cap mancança en el parc de revistes.

La nouvinguda ho tindrà molt difícil per guanyar-se un lloc entre l'oferta ja consolidada: Marie Claire, Elle, Vogue, Telva, Woman... A més, encara que sàpiga greu, s'ha de dir que els textos (començant per la carta de la directora) no estan tan cuidats com caldria esperar (com si en el fons pensessin que ningú se'ls llegiria) i alguns reportatges prometen més que el que ofereixen (com els de roba per a cada edat o l'informe sobre la veritat dels productes bio). Pel que fa als reportatges purament de moda, com el de Carmen Kaas que és també la protagonista de la portada, s'ha de dir que la tria i la realització són força impecables o, com a mínim, es veu un gust i un criteri al darrere, més enllà del luxe pel luxe. Sovint, quan fullejo algunes revistes, tinc la impressió que el preu i l'exclusivitat són el principal criteri editorial, en canvi, en aquest cas no ha sigut així. Cal insistir, però, que per nivell de preus i vocació les propostes concretes de la revista, més enllà de les tendències generals, segueixen sent prohibitives i al nivell de les revistes abans esmentades (i, per tant, difereix de l'altra línia principal en capçaleres de moda, exemplificada per revistes com inStyle i en menor mesura, per raons evidents, Cuore).

El Dique Flotante

Dissabte. Llegeixo a La Vanguardia que s'acaba de publicar el llibre Barcelona alta costura, de Josep Casamartina, sobre la història de les firmes de moda de la ciutat. Em crida l'atenció el nom de la casa El Dique Flotante, un nom fàcil de recordar i que crida l'atenció, penso que té molt poc a veure amb els altres noms de les cases de moda de l'època, la majoria dels quals responen als cognoms dels fundadors, i penso que la sensibilitat que transmet és molt contemporània.
Diumenge. Llegeixo el llibre Por i diners, de Francesc Cabana, una amena obra sobre el desenvolupament industrial i el caràcter emprenedor de la Catalunya de les primeres dècades del segle passat, i em creuo per segona vegada en poc menys de vint-i-quatre hores amb el nom de El Dique Flotante. Gràcies a això descobreixo que el nom d'aquests magatzems de moda respon a una obra d'enginyeria important: un "dic flotant" al port de Barcelona. Busco una mica més per Internet i descobreixo que tant el dic com la casa de modes s'inauguraren el 1899. Resolt, per tant, el misteri d'aquest nom tan estrafolari. El misteri que queda per resoldre és el de les casualitats tan oportunes que tot sovint fan que un cop descobreixes una cosa no paris de topar-te-la per tot arreu.

Figuretes de vidre

Qui llegeixi això i no ho faci gaire tard potser encara hi serà a temps de córrer i aprofitar un bon consell: no us perdeu Figuretes de vidre de Tennessee Williams a la Sala Muntaner, dirigida per Jordi Pons-Ribot. Hi seran fins el 14 de febrer.
Aquest muntatge és una delícia a tots nivells, tant interpretatiu com textual com escenogràfic... És una meravella que en el context actual de brutalitat generalitzada (a tants nivells... perquè la brutalitat adopta moltes formes), es pugui representar una obra tan humana i tan sensible, que emociona sense por a ser sentimental, perquè en cap moment cau en l'excés ni en els fàcils recursos del melodrama.
Tennessee Williams parla de la difícil relació entre una mare i una filla i el sentiment d'alienació que el fill i germà sent tant davant d'això com pel paper que li toca representar en la petita història familiar d'abandonament i oportunitats perdudes. (Un dels encerts de l'obra és que el fill sigui també el narrador.) La filla, com la descriu son germà en un moment determinat, és "una noia de casa", categoria que ara potser se'ns pot fer estranya però no fa pas tant de temps era fàcil trobar noies, fadrines, que per circumstàncies de la vida no sabien com enfrontar-se al món i decidien seguir sota la protecció de casa i la família. (És clar que, personalment, crec que també el paper que la societat reservava a la dona ho afavoria.)
Entrar al món de Tennessee Williams és entrar en un espai íntim, de confrontació amb l'Altre. No es tracta d'identificar-se amb els personatges, què va, la grandesa i la generositat de l'autor d'Un tramvia anomenat desig és que tant és com de diferents siguin els contextos i vides dels seus personatges respecte els nostres propis, l'experiència que se n'extreu és profundament humana.

Una lluerna una mica menys infinita

Arran de l'entrada d'ahir pensava en els cinemes barcelonins que he conegut, per haver-hi posat els peus alguna vegada, i que ja han vist el The End:

1 - Cinema Río. Una enorme sala de barri a la qual els pares em deixaven anar per la seva proximitat. Recordo amb nostàlgia i vergonya a parts iguals haver vist Titanic en un mar de llàgrimes. Ah! L'age ingrat.
2 - Maldà. Les dobles sessions, úniques a la ciutat, com a mínim a la darrera època, fomentaven la bulímia cinèfila. Recordo fins i tot amb afecte la incomoditat d'aquelles butaques. Em sembla recordar, per exemple, una doble sessió Lars von Trier amb Los idiotas i Rompiendo las olas. Després el van fer tancar i va reobrir amb una programació de Bollywood que no vaig arribar a veure. No deuria ser l'única persona, i em sap greu, perquè de seguida van reorientar la programació cap a un cinema més d'autor. Recordo especialment quan vam anar a veure-hi una pel·lícula tan gran com un continent: Encuentros en el fin del mundo, de Werner Herzog.
3- París. Hi vaig veure, per exemple, una peli efectista que amb el temps em va deixar d'agradar o em va agradar menys: Lucía y el sexo, de Julio Medem. Un cinema en una localització perfecta, massa, suposo... altres la cobejaven. Barcelona va perdre-hi molt aquí.
4- Boliche. Un cinema que sempre m'havia cridat l'atenció per la promesa del rètol: cine + bar. Confesso que jo només vaig catar la primera part i, per vergonya meva, només una vegada (i quasi faig tard). Va ser amb Expiación.
5- Casablanca Gràcia. Un altre one night stand. El tête-à-tête va ser en aquest cas amb Herr Jung a l'entrevista filmada en cinema Carl Gustav Jung. No hi vaig anar amb ningú i potser érem tres a la sala, la qual cosa encara ho feia tot més inquietant.

I encara me'n deixo... Ahir els Verdi eren un formiguer i no hi havia manera d'aconseguir entrades per La cinta blanca, malament per a mi però em va alegrar. Però no n'hi ha prou, necessitem més cinemes amb bona programació, amb tres o quatre a Barcelona no és suficient.

Franquícia i brutícia

A Barcelona hi ha carrers que només serveixen per vendre-hi samarretes. El ciutadà o la ciutadana a qui agradi entretenir-se pels cafès dels carrers Pintor Fortuny i Ferlandina i després creu-hi les Rambles a partir de les nou del vespre per anar fent drecera fins a la línia 4 de metro a Urquinaona sap a què em refereixo.

Enfilar Portaferrissa des de la Rambla un cop tanquen les botigues és trobar cada dues passes piles d'escombraries, amb bossa o sense, i cap senyal de vida. Ambdós fets són desoladors. El festival d'aires napolitans no és fruit de l'incivisme --per fer servir aquest mot que de fa uns anys ençà se'ns ha imposat i que un dia valdria la pena de comentar--, no, sembla ser que és l'únic sistema pensat per a la recollida de les deixalles de la jornada. En tots aquests anys del regnat de l'eslògan "Barcelona neta" no s'ha pogut trobar una alternativa a aquesta situació. Potser no tots els carrers, especialment els més antics, poden tenir contenidors però a moltes ciutats d'Europa aquest problema té solució: totes les deixalles es recullen als contenidors dels patis o quartets comuns de cada edifici i el porter o els empleats municipals els treuen a l'hora de la recollida.

Ara bé, tinc dret a trobar aquesta situació indigna? Tinc un problema de percepció? Vegem-ho.

L’augment del preu dels lloguers dels locals comercials junt amb la febre per la roba low cost i la quasi desaparició de les temporades ha provocat que l’únic negoci possible en aquesta illa de carrers sigui la franquícia de moda. La vida s’organitza al voltant d’això, els pocs cafès que hi resisteixen tanquen a la mateixa hora o abans i tot que Zara, H&M, etcètera. Ningú ha trobat cap altra utilitat a aquests carrers que la crematística. Si algú si vol passejar i topa amb un oceà de deixalles és el seu problema, perquè l’important aquí és vendre i comprar samarretes. Qui vulgui obrir-hi un altre tipus de negoci, què sé jo, una botiga de llegums, una tintoreria o una ferreteria és que està sonat, quasi tant com qui pretengui passejar-hi. Mentre badàvem, el cinema París va tancar, fa poc ho ha tornat a fer el Maldà, en poc temps hem pogut comptar dos H&M en menys de cent metres, i això per no parlar dels Zares... Tot sembla afavorir aquest fenomen, per tant, hauria de sobtar-nos que el més important sigui vendre samarretes i que un cop aquesta activitat s’atura, la resta no importi?

Benjamin Biolay, nouveau album

Benjamin Biolay té un nou i impressionant àlbum doble, La Superbe. Un disc extens i intens on hi cap pràcticament de tot, fins i tot un sampler de Gardel a l'exuberant "Buenos Aires". I a "Brandt rhapsodie", una peça amb una extraordinària força narrativa, que recrea el deteriorament d'una parella a partir dels post-its que es deixen en un frigorífic de la marca Brandt, col·labora amb Jeanne Cherhal, una cantant poc coneguda al sud dels Pirineus però que pot agradar als fans de Vincent Delerm però potser no tant als de Biolay.
Per tastar La Superbe, una mica d'escalfor de ple agost amb "15 aôut":
http://http://open.spotify.com/track/3C6SHpprQNr9IFV8p0lSxk
Superb, és clar.

Retrat de grup

Aquests dies he devorat amb veritable passió la novel·la Lo mejor de la vida / El millor de la vida, de Rona Jaffe (Lumen/Rosa dels Vents), sentint-me culpable a vegades d’aquesta xacra de l’experiència lectora que és sovint la identificació amb els personatges.

Malgrat que no estem parlant de gran literatura i que com es desprèn de l’epíleg va ser quasi una novel·la d’encàrrec, aquest gran èxit dels cinquanta encara té moltes coses per dir avui en dia. És la història d’un grup de noies que intenten tirar endavant al Nova York de principis dels anys cinquanta a Fabian, una editorial de revistes femenines i llibres de butxaca de dubtosa qualitat i grans vendes. Per una banda, hi ha l’al·licient de veure retratada una gran casa editorial a l’època dels exèrcits de secretàries, dels lectors de manuscrits a jornada completa i en nòmina... És des de la perspectiva d’aquests escalafons que veiem com és la rutina a l’empresa (els seguidors de Mad Men ja hi estaran familiaritzats encara que en el cas de la sèrie sigui una agència de publicitat), les relacions entre les secretàries, les aspiracions, desigs i frustracions. La protagonista, Caroline Bender, és una jove llicenciada de Radcliffe que en poc temps passa de secretària a lectora i d’aquí a editora, com va ser el cas de la pròpia autora, que va deixar la feina d’editora adjunta a Fawcett per dedicar-se a escriure.

Em sembla interessant veure la manera d’entrar al món laboral a l’època: si per una banda era difícil ascendir en l’empresa, per una altra era molt més fàcil que ara posar un peu dins del món editorial, hi havia moltes places de secretària que periòdicament es quedaven vacants perquè moltes noies un cop casades o embarassades deixaven la feina. La novel·la retrata molt bé com algunes noies (poques) volien forjar-se una carrera professional i com d’altres simplement ni s’ho plantejaven. Caroline Bender es troba en el primer cas, i tot i així, no pot evitar pensar que si la seva vida sentimental s’hagués resolt com havia previst no sentiria la necessitat de seguir ascendint i convertir-se en una editora d’èxit. Vist avui dia pot semblar que la visió que es desprèn del llibre és una mica reaccionària, però podem establir el paral·lelisme amb l’actual debat de la conciliació laboral i familiar. De la mateixa manera, les relacions entre subordinats i caps, les festes d’empresa o el tabú de l’assetjament sexual en el context laboral òbviament estan marcats pel context sociohistòric de la novel·la i podríem pensar que els hem deixat enrere, però molts dels seus tics es poden reconèixer avui en dia... més amagats, més dissimulats, perquè ja se sap que la perversió de les relacions humanes està en constant evolució.

El mateix es pot dir de les relacions sentimentals dels diferents personatges femenins, potser no en podem destacar l’originalitat però resulten molt humanes: la noia que segueix enamorada del noi que l’ha deixat i que passa el temps amb altres que no tindran mai la més mínima oportunitat de guanyar-se un lloc al seu cor, la jove en la vintena que s’entén amb un executiu casat, la que vol creure que el seu xicot ric i de bona família té alguna intenció de casar-se amb ella, etcètera. Un ventall de casos reconeixibles perquè algunes vides són així de prosaiques. Es pot argumentar que la literatura hauria de ser una altra cosa però l’autora va voler retratar com vivien la majoria de noies de la seva generació, les seves amigues, en definitiva, i a l’opressiva societat nord-americana de l’època es vivia així. La literatura com a consolació. Encara faltava molt pels hippies i fins i tot en els cercles contraculturals, com en el cas dels beatniks, la realitat era diferent per a homes i dones (vegis Personajes secundarios, de Joyce Johnson). Naturalment, ja hi havia una gran inquietud més o menys extesa tot i que camuflada que encara no se sabia ben bé de què es tractava, “the problem that has no name”, va senyalar encertadament Betty Friedan a The Feminine Mystique el 1963 (pensis, tornem a Mad Men, en el personatge de Betty Draper). És comprensible que The Best of Everything, la novel·la de Rona Jaffe, publicada el 1958, cinc anys abans de la publicació de The Feminine Mystique, no ens hagi pogut deixar un retrat més optimista de la seva generació. El final agredolç li escau perfectament.

Vendes privades de llibres

El sector editorial, com molts altres sectors, s'enfronta a nous i vells reptes: distribució, gestió dels estocs, innovació en màrketing, adaptació a l'entorn digital... Això no només es veu en el debat sobre com s'introduirà el llibre electrònic, també en petites estratègies i iniciatives que mica en mica van guanyant terreny en la manera de treballar de les editorials, com per exemple, en el cas de la promoció, l'ús de les xarxes socials, els canals de You Tube i els blogs corporatius.
Però la darrera cosa que ens ha cridat l'atenció és veure com a Vente Privée, una web de vendes privades (és a dir, una empresa que organitza per als nombrosos subscriptors de la seva pàgina web una sèrie de vendes de productes de grans marques amb grans descomptes), RBA Libros vendrà durant tres dies (del 26 al 28 d'octubre) un estoc del que s'anomena "llibre pràctic" (cuina, decoració, autoajuda, tècniques de relaxació...).
Deixant clar que el millor lloc per vendre llibres és una llibreria i que el preu fix és el preu més just per a tothom, podríem admetre que per donar sortida a una sèrie de llibres que inevitablement s'han de saldar aquesta via pot ser molt encertada: no només se'ls dóna sortida, sinó que a més es posiciona i es reforça la imatge de marca ja que, segons resen els lemes d'aquest tipus de webs, només es venen productes de marques de prestigi.